dilluns, 27 de desembre del 2010

PER BESUCS, COM NOSALTRES





 
-ni idea, pensava. Potser en una altra cosa, no et sabria dir exactament què
-M’estimes?
-Per què m’ho preguntes?
-No ho sé, de vegades penso que potser no ho dius prou i m’angoixa.
-T’angoixa?
-No. És només una manera de parlar, saps? Penso en tu tot el dia i passem tant temps lluny l’un de l’altre que
-que què?
-que em vénen al cap coses com aquesta. Entens què vull dir?
-Francament, no.
-Vull dir que potser ja no m’estimes encara que tu encara no ho sàpigues. Vull dir que, potser, la distància està fent la seva feina si no l’ha feta ja. Això vull dir.
-No sé on vols anar a parar.
-Escolta deixa-ho estar. Sabia que no podríem parlar d’aquestes coses. Potser és aquesta ciutat. Tan plena. Tan buida.
-Avui he estat a punt de trucar-te. Abans. Però al final he pensat que potser no hi series
-i on havia de ser?
-potser no havies arribat de la feina, o comprant, ja saps, he pensat que no hi series i que fóra millor trucar a l’hora de sempre.
-veus?
-què he de veure?
-Això que deia. Encara no m’has respòs.

-què és que encara no he respòs?
-
-digues
-
-no escolta, de debò, ara no sé què vols dir.
-doncs si m’estimes, si encara m’estimes.
-I és clar que sí.
-És clar que sí què?
-que és clar que t’estimo.
-Molt?
-Moltíssim.
-No ho sé. Ja no puc estar-ne segura. Fa tants dies que espero abraçar-te que ja no recordo si el darrer cop em va semblar que m’estimaves tant com dius.
-Escolta. Avui deus haver treballat molt. Jo també estic molt cansat i també tinc moltes ganes d’abraçar-te però ara com ara va així. Ja ho saps. Ja ho sabíem que seria difícil. Però la distància és una estúpida variable que només té a veure amb la geometria i l’espai però no pas amb els sentiments. Penso en tu a totes hores, m’entens? Encara que no siguis aquí, cada paraula em porta a una conversa amb tu i cada fotograma em recorda un cop o altre estant a la teva vora. Estic cercant constantment la teva imatge, a tot arreu. I no m’importa dir-ho, fa uns dies que duc una foto teva a la cartera.
-Potser és que tens por d’oblidar-me.
-Però, escolta, que no entens de què et parlo?
-Sí que t’entenc, però no sé si m’agrada tot això que dius.
-Recordes quan ens vam conèixer?
-
-Recordes la primera cosa que et vaig demanar? Recordes com anava vestit o quins cabells portava? Recordes les sabates, el temps que feia o quin dia era? Perquè jo sí que me’n recordo. Me’n recordo com si fos ara.
-Valdrà més que pengem. Es fa tard.
-Deixa estar l’hora. És important tot això.
-L’hora també és important.
-I la gana al tercer món també és important però ara parlem d’una altra cosa.
-En fi. Adéu. A més, tinc la paella al foc.
-Doncs apaga el foc i torna.
-És tard, de debò.
-No tan tard.
-Tinc gana.
-Jo també tinc ganes de veure’t.
-Adéu.
-Com vulguis.
-Ja. Un petó.
-Un petó.

dilluns, 20 de desembre del 2010

I ELS SILENCIS NO HAN DE PERTÀNYER A NINGÚ



No hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci durant el qual, probablement, les coses hauran canviat tant que serà impossible reconèixer ja mai algun tret comú, un instant compartit. Al principi, el temps no existeix. És més, si existeix és com una ombra allargassada contra la qual lluitar debades. I de sobte apareix, com un regal, com un bé que cal administrar de forma raonable. Te’n surts. A cops, aconsegueixes fins i tot aturar-lo i construir quelcom semblant a un record. Però és mentida. No hi ha forma possible de menar-lo per allà on voldríem. És fugisser, del tot escàpol. S’esvaeix de manera constant i les mesures són enganyoses. Molt aviat se’t presenta a casa com un enemic. Truca a la porta, esbotza la porta a estrebades si cal. Tant li fa l’hora. Si és de nit o de dia. Et passa i sobrepassa i et proposa pactes que mai no compleix. Sovint, val més no pensar-hi però això tampoc no és cap consol perquè tard o d’hora se’t torna a aparèixer. Cada vegada més brut. Cada vegada més buit. I aleshores t’adones llastimosament que és una cursa perduda. Sempre endavant. Sempre endavant i a les palpentes. Sense saber mai cap on. Pots preveure, apuntar, ajustar, però esdevé del tot inútil. És veritat que l’única via d’escapament és obviar-lo, deixar-lo que campi a la seva, assumir el deute que mai no deixarem de pagar. Les hores, els dies. Els pretèrits i els futurs i encara els condicionals. Una traïció. Se’ns va oferir com l’eina per avançar cap al nostre destí i tanmateix sense l’avís que eina i destí acabarien per ser la mateixa cosa. I ara soc aquí, mirant de capturar un record. Potser un estiu o potser una tardor. Un somriure obert, un frec de pell. Un trajecte en tren. Una cambra. Res.
Ja no hi ha paraules. Només un llarg (llarguíssim) silenci que acaba vestint-ho tot de la ferum del no-res. Encabir el Buit en un espai per vendre qui sap a canvi de què. Voldria saber que una melodia o bé un olor et porta altra volta cap a mi igual que a mi em porta cap a tu. Però això no ho podré saber. No existeix mecanisme capaç de certificar assumptes com aquest. Hom fa servir les ditxoses paraules encara que siguin manllevades, sabent justament que són manllevades, sabent que el vent se les ha endut des que són. Però ara per ara, en aquest precís instant (veus, aquest que ja s’ha dissolt) no tinc ni un trist mot. I els silencis no han de pertànyer a ningú.

divendres, 10 de desembre del 2010

TALLER (exercici de microrelat partint d'una frase feta)


A la primera ecografia ens van parlar de bessons i ja ens va resultar sospitós perquè no en coneixíem antecedents familiars. A la segona, però, l’ecògraf ja ho va descartar començant a parlar-nos d’un cos estrany, alguna anomalia encara inespecificada per la qual cosa la meva dona es va haver de sotmetre a tot un seguit inacabable de proves que res no van resoldre. Estàvem decidits a dur la nostra filla al món, fos quin fos el problema, de manera que ens vam negar a continuar amb aquell calvari mèdic deixant que l’embaràs fes el seu curs natural. Quan finalment va arribar el dia i l’emoció i la por es barrejaven a parts iguals, res feia preveure aquell desenllaç. La nostra criatura va treure el cap i per fi vam poder veure aquella careta que tant ens havíem imaginat. I aleshores allò. La nena va fer quaranta-cinc centímetres i pesava quatre quilos. Tres quilos d’ella i un quilo del pa de pagès que duia sota el braç.

dijous, 2 de desembre del 2010

NEW WAVE



Abans i tot de saber-te, la teva mare ja es delia per tenir-te. Un dia li vas rondar els pensaments i ja no te’n vas anar. I nosaltres, és clar, tots nosaltres ens vam afegir a aquell delit. I t’esperàvem. Perquè has de saber que existies molt abans d’existir. Potser era encara una existència sense formes ni gestos, una existència desdibuixada. Però indubtablement existies. Eres tres-centes trenta-una emocions embolicades amb el perfum de la gespa humida. Eres dos-cents dotze versos posats l’un darrere l’altre escrivint en acròstics infinits el teu nom. És cert que hi va haver un període, no res, un esglai, durant el qual la certesa de la teva presència va tremolar. Aquell tremolor va arrossegar la mare a un plor petit, un plor només per tu. No gosava dir-ho però plorava perquè sentia que ja no li donaves la mà. Però aleshores va arribar el teu pare i la va fer riure, la va fer riure i el teu nom va pintar totes les parets de la seva vida i ja no hi va haver prou colors ni prou parets pel teu nom extraordinari. I et vas fer. Poquet a poquet. Una realitat tan immensa i tan evident que el ventre de la teva mare ja no t’ha pogut amagar més. Fins avui, quan per fi has estirat les teves manetes tan dolces cap a tots nosaltres i ens has parlat amb la teva pell tan real.

dilluns, 29 de novembre del 2010

CINC A ZERO


Ja el sento riure.
A cor què vols.

POBRE PAÍS PETIT



Passats aquests darrers anys d’intrigues i passions i no menys imbecil·litat, ERC ha hagut de veure que tot aquest procediment d’auto flagel·lació que s’havia imposat acabava donant els seus fruits; això és, dividida per dos la seva representació parlamentària, haver perdut la meitat dels vots que tant havia costat d’obtenir i viatge de volta als foscos noranta. No cal dir que queda molta feina per fer i refer i que és ara justament que cal ser valents, valents de debò.
D’altra banda i malgrat que arreplega part d’aquelles veus perdudes i que ve encapçalada per qui la mena, no deixa de ser agradable o fins esperançador que una força política que parla només d’independència entri a la primera de canvis a les nostres corts. Per bé que caldrà superar l’anècdota i assumir que els solidaris compartiran grup mixt amb els ciutadans nuets, i això no és per llençar coets.

La perseverança d’en Mas i els seus els ha conduït a Palau i, certament, cal que els ho reconeguem. Esperem que recordi que entre els que caminaven per Passeig de Gràcia el deu de juliol omplint-se la boca amb paraules gruixudes n’hi havia uns quants dels seus. Si més no (consolem-nos), el català del nostre nou molt honorable no avergonyirà ningú
De fet, allò que més m’entristeix, allò que més fàstic em fa és que les gavines blaves hagin assolit pujar al podi. No em mal interpreteu, democràcia a part amb una participació que frega el seixanta per cent, m’indigna pensar que és el meu poble (el meu propi poble!) qui els ha donat la maneta per pujar l’esgraó. I com se’n vanten, déu meu, que cofois que se senten quan deixen anar els seus discursos de celebració en castellà perquè la pell de toro sencera els pugui entendre i aplaudir!

Sortosament no tot està perdut. El mateix dia que passava tot això, uns quants intrèpids van decidir portar a casa meva i espero que a moltíssimes cases més una nova criatura. Es diu ARA i és fet de papers i lletres. Els agraeixo de tot cor l’atreviment. Potser per això avui he hagut de repetir i tornar al quiosc a buscar-ne la segona entrega i, sobretot, seure a llegir-la detingudament.
Si el Barça fa la feina aquest vespre, encara sentirem que riu una mica, el nostre pobre país petit...

dimecres, 24 de novembre del 2010

TALLER (exercici d'auto-ironia)



Jo no he estat sempre així. Ni molt menys. De fet, vosaltres no en teniu ni idea perquè ara fa temps que ho he deixat, però el cert és que jo sóc actor. Era, vaja.

 
De jove, quan encara feia metre noranta, havia començat fent de model de passarel·la, però de seguida que vaig començar a fer televisió em vaig anar escurçant les cames i el tronc per encaixar en pantalla. Diria que al cinquè anunci ja havia perdut, pel cap baix, vint centímetres. Això sí, encaixava de forma mil·limètrica en l'enquadrament.


No van tardar a venir-me a buscar per a la meva primera sèrie. Una cosa greu, ambientada en la segona guerra mundial. Em van triar per fer d'un jove jueu que passava penúries no en vulguis més (una per capítol si fa no fa) fins a convertir-se en un reputat pianista. És per això que vaig haver de sacrificar la meva llisa cabellera rossa convertint-la (a còpia d'hores al set de perruqueria) en aquesta mena d'estofat de rínxols que encara se m'endevina i de tan sefardita to cromàtic.

Ben aviat els papers es van multiplicar i, per no quedar-me encasellat en el rol de jove galant que m'havien encolomat i tant m'esqueia, vaig passar-me a la gran pantalla aprofitant un paper de caràcter que tothom volia i que vaig aconseguir amb aquestes profundes arrugues entranyables que em solquen la cara. Els vaig agradar tant fent d'home d'edat petit-burgès i acomodat que vaig gravar tres o quatre pel·lícules més en aquesta tesitura. Això sí, fent passar el meu ventre llis i pla com una post de planxar per aquesta protuberància rodanxona i greixosa que hom diria que arrossego.


I el salt al cinema internacional per força va arribar. Òbviament vaig haver de perdre el gest perquè es veu que als americans els agradava més aquest jo encarcarat i rígid, la cara d'emprenyat i fins la mena de coixera de la cama esquerra que tan bé imito. Ho trobaven europeu, es veu.


En fi, em vaig haver d'anar retirant. Es coneix que un ha de saber el moment de dir prou. L'últim que recordareu del meu treball probablement sigui aquella pel·lícula d'estudiants de bruixot que tan va entusiasmar la canalla de tot el món. Justament per aquest personatge, l'enigmàtic i pudent director de l'escola, vaig rebre una nominació de l'acadèmia. Estic convençut que l'enorme berruga que em vaig fer créixer al clatell hi va tenir molt a veure.


Doncs això, vull dir que sí, que he canviat molt, jo.



dilluns, 22 de novembre del 2010

LA COSA PÚBLICA I LA PRIVADA



Dues dones corren descalces pel marbre glaçat d'un passadís d'hotel. Xisclen. Xisclen i criden tot mirant enrere. Encara mig nues, porten la roba per sobre, de qualsevol manera. Ara l'una plora. Ara plora l'altra. Del fons del corredor de parets vellutades se sent algú bramar. Vola una sabata cara de taló i la més alta aparta el cap a temps però ensopega amb l'abric de pells que venia arrossegant tota l'estona. Cau. La més petita s'ajup a ajudar l'altra però també cau i és que no hi ha dubte que la histèria comença a fer mal. La histèria i l'orgull. La pintura i potser d'altres coses se'ls escorre per la cara, galtes avall, fent-ne un retrat traïdorament grotesc. Apareixen ja els primers caps tafaners de les portes d'altres habitacions que de seguida es retiren només veure que l'espectacle els podria esquitxar. Al fons, tronador, ha esclatat el so d'una melodia que es va repetint in crescendo a la manera d'un tall publicitari, potser un spot infinit. I la veu de l'home que hi canta compassadament i fa que les dones, en sentir-la, apressin encara més la seva cursa. Per fi el veiem a ell. Surt de l'habitació, es planta al bell mig del passadís vestit només amb una corbata (molt elegant, per cert). Somriu maliciosament amb un cigar a la mà dreta i l'altra sabata de taló a la mà esquerra i els diu en un to potent que fa retronar l'edifici senyorial: "Ah, i no oblideu de votar-me!".

dilluns, 15 de novembre del 2010

DISCO 2000 (disco 2000, Pulp)



Veníem de Londres en aquell bus tan blanc d'eurolines que travessava vint-i-quatre hores d'impecables autopistes fins a deixar-te a la vora de casa. Tornàvem d'un mes a Blackfriar's Road, centenars de cafès aigualits i milions de quilòmetres de ciutat recorreguts a peu A to Z barat en mà. Tornàvem d'una idea. En aquella època jo ja hauria d'haver acabat la carrera i tanmateix encara m'havien de quedar molts anys matriculant-me de dret laboral.


A la falda, el meu walkman darrera generació, platejat i ultrafí ens regalava la cinta que la Itzumi ens havia gravat. "His'n'hers" a la cara A i, de l'altra, "Different class". El britpop havia esclatat i malgrat que la nostra cançó de l'estiu havia estat l'alright dels supergrass, common people dels Pulp era el hit, havia fet pujar el disc dalt de tot de les llistes anglosaxones juntament amb miss shapes. Però tot i aquell èxit sobtat, tot i les portades de paper i els premis i els concerts a petar, no hi havia ningú més indie que Jarvis Cocker. Aquell posat d'antiheroi, la grenya sempre a punt de caure i les ulleres impossibles (fins i tot ubicats com som als lletjos noranta).


De sobte, a mitjans de la cara B, la cinta esclata. Una melodia et burxa i enlloc de Sheffield ens abandona a la Itàlia d'en Tozzi i la seva gloria que quasi és a punt de començar però no. La cançó que neix i creix dintre meu és "Disco 2000". Una melodia que se't clava com les estelles de la paret de ca la Deborah així que trec el boli bic i rebobino la cinta i la poso i la torno a posar un cop i un altre i un altre i un altre. És impossible deixar de sentir-la i cada cop torna a començar com si fos la primera volta. I és que parla d'abans i parla d'ara i parla del que havia de ser i del que no ha estat i, mentre, has de cantar tant sí com no.


Hi he tornat a pensar perquè l'altre dia els vaig posar el cd a les meves nenes tot tornant de l'escola en cotxe i, mentre (doncs això) cantava, em vaig adonar de versos que fins aleshores no havia lligat i que, si és possible, fan la cançó encara més genial. Fixeu-vos, "I never knew that you'd get married. I would be living down here on my own on that damp and lonely thursday years ago". Increïble. "living (...) on that damp and lonely thursday years ago".

dimecres, 10 de novembre del 2010

TALLER (exercici d'ironia)



Condueixo. Nick Cave canta "what a wonderful world" pels altaveus del meu cotxe i les finestres baixades em recorden que l'estiu és ben a punt d'arribar. M'aturo al pas zebra i les criatures em somriuen quan els deixo passar i quasi se m'escapa un gest amb la mà.

El cel no pot ser més blau. M'he fixat en un noi que llençava un paquet buit de tabac a la paperera. Fa vint dies que no fumo i és com si el pit se m'hagués eixamplat. Ja no tinc ni ganes de fumar.

Em venia de gust conduir tot i que tampoc no és tan lluny com això. Gairebé no hi ha trànsit i ara el locutor recorda la treva indefinida que han anunciat aquesta matinada. La gent es felicita i els tertulians no hi caben de goig. A més, expliquen, la ditxosa crisi toca fons de forma tan fefaent que l'economia petita (la del petit botiguer de barri) ja ho comença a notar. Somric. Ahir al despatx em va entrar el tema més gros dels darrers cinc anys, pel cap baix. Potser sí que és veritat.

Veus? He trobat aparcament davant mateix. Un lloc tan gran que hi cabrien dos cotxes com el meu i sí, ho heu endevinat, el meu no és pas un cotxe petit. Estic content d'haver-me posat aquesta camisa. M'he vist als vidres del cotxe i m'he recordat del noi que era fa temps, quan encara tenia el cap ple de pardals però ni un xic de panxa. Sé que el negre aprima però miracles encara no en fa! En canvi, aquesta camisa m'està la mar de bé. Ara m'ho diu la Martina. "Estàs guapo, papa" i la Jana afegeix "has perdut pes, papa" i em fan un petó cada una a una galta. I perquè sé que no pot ser sinó diria que m'he posat vermell. Elles sí que estan guapes, les meves nenes. S'han fet tan grans... Si m'haguessin dit que les filles em sortirien així quan m'hi vaig posar, n'hauria tingut deu o dotze.

Anem passant. El hall és ple de flors i el cert és que el perfum enamora. El so de les sabates repicant als esglaons d'aquest marbre tan brillant em fa pensar en quan era petit, no us sabria dir perquè. A dalt hi ha tothom. És genial. Hi ha oncles que adoro i que feia segles que no veia i m'encanta sentir el seu olor familiar quan m'abracen. Ha vingut fins i tot la Maya, la meva fillola anglesa, que ara ve corrents a tirar-se'm damunt i m'explica milions de coses i a un ritme que jo no tinc ni temps per processar però les nenes l'arrosseguen a les butaques i les tres es posen al dia.

Em passo les mans pels cabells. Suaus. L'he ben encertada amb aquest suavitzant nou. Tindré el cabell rinxolat tant com vulguis però no en trobareu altre de més suau, no trobeu?

M'apropo a les safates de menjar preparat i descobreixo aquells pastissets que m'encanten. Miro banda i banda i me'n faig meus un parell, com qui no vol la cosa. Quina delícia!

Ara arriba la meva dona i els seus ulls verds. Se m'apropa. M'agafa la mà amb tendresa i jo li premo i parlem sense paraules. Ella apropa el cap al meu pit i plora.

Collons, pare, quin dia has triat per palmar-la!

diumenge, 17 de gener del 2010

ALGUNA XIMPLERIA

La gran em ve a buscar
a la porta i la petita,
que encara no camina,
ensenya totes les seves dents
(noves de trinca)
asseguda al llit,
al costat de sa mare
i jo m'ajec amb les tres
i dic alguna ximpleria
per fer-les riure i,
com qui no vol la cosa,
encetem un altre dia.
 

diumenge, 3 de gener del 2010

HO SÉ. ME N'ADONO





Em faig gran. Ho sé. Compro amb nerviosa compulsió els DVDs de totes les pel·lícules que veia quan tenia vint anys o menys i que sovint no entenia o fins i tot m'avorrien i ara que les entenc (crec) i trobo interessant determinat punt de vista o meravellós un cert enquadrament fotogràfic a cops oblido que encara les tinc amb el plàstic de l'embolcall. Per estrenar. Em deleixo per posseir tots els CDs dels grups que escoltava insistentment en barates cintes de cassette mal gravades que guarnia amb cobertes que jo mateix confegia amb vistosos collages i que regalava a les noies que volia impressionar. Tinc tants CDs que no tinc temps per escoltar-los i a sobre pels mitjans no paren d'insistir en com d'obsolet n´és el format. Jo els apilo per tots els racons de la casa tot i que ja no els mostro victoriós i amb orgull als indrets més visibles per si mai aquell visitant inquiet i interessant que ja no espero arriba a casa per sorpresa. No us penseu, estic al dia amb les revistes de tendències i no em perdo detall quan recopilen els millors àlbums de l'any però quan baixo al cotxe (que es va convertir en monovolum després del segon part) torno a prendre els mateixos autors de sempre i els ensenyo a les meves filles que en Morrissey no ha perdut pistonada quan em deixen que els filtri "when last I spoke to Carol" entre una cançó de dracs i una altra de gripaus.

Em faig gran. Ho sé. I m'aburgeso tal i com volia aburgesar-me quan em resultava inimaginable, aleshores que reprenia un i mil cops la mateixa immortalitat de Kundera, anar a la llibreria i aplegar d'una revolada deu o dotze llibres. Ara acumulo les darreres edicions dels meus escriptors de capçalera però de fet els acabo llegint quan l'editor ja ha tret al mercat la col·lecció de butxaca i resulten tan poc alternatius que vénen ressenyats a tots els suplements dominicals. Auster i Kureishi s'han convertit en respectables ancians i a en Pinter li va caure un nobel de literatura...

Els llocs importants de la meva llar l'ocupen i colonitzen les acolorides joguines pretesament pedagògiques de les meves adorables princesetes (republicà jo!) que vesteixen de rosa la meva vida per bé que jo predico la coeducació i les faig jugar amb mi a pilota corrent pel passadís de casa. Els vaig concedir que s'enduguessin els meus petits tresors de plàstic d'en Tintin i l'Haddock a les seves habitacions i ara els pobres es veuen obligats a relacionar-se amb les princeses Disney, les tres bessones i la colla dels petits einsteins que treballosament m'esforço a conèixer. M'he adonat que fins i tot les faig callar quan el meteoròleg de torn prediu el futur per la televisió amb mapes del temps cada vegada més al·lucinants!

Em faig gran. Ho sé. Les meves llibretetes MiquelRius s'han convertit al Moleskine i les profanen amb dibuixos de tota mena que jo ensenyo orgullós a la seva mare quan ens queda un minut per compartir silencis estranys i paraules adultes. Jo, que finalment vaig aprendre a conduir i ho faig amb aquella fermesa i prestància que tant envejava als pares dels meus amics quan ens duien de marxa a primera hora de la nit o ens recollien a darrera obviant les nostres olors delatores. A vegades, deixo anar algun renec o pico geniüt al volant amb totes dues mans i la Jana s'esvera i vol saber què passa i m'avergonyeix reconèixer que, de fet, tampoc no passa massa res, només que algú en doble fila ens fa perdre un parell de minuts d'aquest matí de pluja en què en Nick Drake canta al cel del nord. O potser és només que em faig gran (i me n'adono).