diumenge, 17 de gener del 2010

ALGUNA XIMPLERIA

La gran em ve a buscar
a la porta i la petita,
que encara no camina,
ensenya totes les seves dents
(noves de trinca)
asseguda al llit,
al costat de sa mare
i jo m'ajec amb les tres
i dic alguna ximpleria
per fer-les riure i,
com qui no vol la cosa,
encetem un altre dia.
 

diumenge, 3 de gener del 2010

HO SÉ. ME N'ADONO





Em faig gran. Ho sé. Compro amb nerviosa compulsió els DVDs de totes les pel·lícules que veia quan tenia vint anys o menys i que sovint no entenia o fins i tot m'avorrien i ara que les entenc (crec) i trobo interessant determinat punt de vista o meravellós un cert enquadrament fotogràfic a cops oblido que encara les tinc amb el plàstic de l'embolcall. Per estrenar. Em deleixo per posseir tots els CDs dels grups que escoltava insistentment en barates cintes de cassette mal gravades que guarnia amb cobertes que jo mateix confegia amb vistosos collages i que regalava a les noies que volia impressionar. Tinc tants CDs que no tinc temps per escoltar-los i a sobre pels mitjans no paren d'insistir en com d'obsolet n´és el format. Jo els apilo per tots els racons de la casa tot i que ja no els mostro victoriós i amb orgull als indrets més visibles per si mai aquell visitant inquiet i interessant que ja no espero arriba a casa per sorpresa. No us penseu, estic al dia amb les revistes de tendències i no em perdo detall quan recopilen els millors àlbums de l'any però quan baixo al cotxe (que es va convertir en monovolum després del segon part) torno a prendre els mateixos autors de sempre i els ensenyo a les meves filles que en Morrissey no ha perdut pistonada quan em deixen que els filtri "when last I spoke to Carol" entre una cançó de dracs i una altra de gripaus.

Em faig gran. Ho sé. I m'aburgeso tal i com volia aburgesar-me quan em resultava inimaginable, aleshores que reprenia un i mil cops la mateixa immortalitat de Kundera, anar a la llibreria i aplegar d'una revolada deu o dotze llibres. Ara acumulo les darreres edicions dels meus escriptors de capçalera però de fet els acabo llegint quan l'editor ja ha tret al mercat la col·lecció de butxaca i resulten tan poc alternatius que vénen ressenyats a tots els suplements dominicals. Auster i Kureishi s'han convertit en respectables ancians i a en Pinter li va caure un nobel de literatura...

Els llocs importants de la meva llar l'ocupen i colonitzen les acolorides joguines pretesament pedagògiques de les meves adorables princesetes (republicà jo!) que vesteixen de rosa la meva vida per bé que jo predico la coeducació i les faig jugar amb mi a pilota corrent pel passadís de casa. Els vaig concedir que s'enduguessin els meus petits tresors de plàstic d'en Tintin i l'Haddock a les seves habitacions i ara els pobres es veuen obligats a relacionar-se amb les princeses Disney, les tres bessones i la colla dels petits einsteins que treballosament m'esforço a conèixer. M'he adonat que fins i tot les faig callar quan el meteoròleg de torn prediu el futur per la televisió amb mapes del temps cada vegada més al·lucinants!

Em faig gran. Ho sé. Les meves llibretetes MiquelRius s'han convertit al Moleskine i les profanen amb dibuixos de tota mena que jo ensenyo orgullós a la seva mare quan ens queda un minut per compartir silencis estranys i paraules adultes. Jo, que finalment vaig aprendre a conduir i ho faig amb aquella fermesa i prestància que tant envejava als pares dels meus amics quan ens duien de marxa a primera hora de la nit o ens recollien a darrera obviant les nostres olors delatores. A vegades, deixo anar algun renec o pico geniüt al volant amb totes dues mans i la Jana s'esvera i vol saber què passa i m'avergonyeix reconèixer que, de fet, tampoc no passa massa res, només que algú en doble fila ens fa perdre un parell de minuts d'aquest matí de pluja en què en Nick Drake canta al cel del nord. O potser és només que em faig gran (i me n'adono).