dilluns, 15 de novembre de 2010

DISCO 2000 (disco 2000, Pulp)



Veníem de Londres en aquell bus tan blanc d'eurolines que travessava vint-i-quatre hores d'impecables autopistes fins a deixar-te a la vora de casa. Tornàvem d'un mes a Blackfriar's Road, centenars de cafès aigualits i milions de quilòmetres de ciutat recorreguts a peu A to Z barat en mà. Tornàvem d'una idea. En aquella època jo ja hauria d'haver acabat la carrera i tanmateix encara m'havien de quedar molts anys matriculant-me de dret laboral.


A la falda, el meu walkman darrera generació, platejat i ultrafí ens regalava la cinta que la Itzumi ens havia gravat. "His'n'hers" a la cara A i, de l'altra, "Different class". El britpop havia esclatat i malgrat que la nostra cançó de l'estiu havia estat l'alright dels supergrass, common people dels Pulp era el hit, havia fet pujar el disc dalt de tot de les llistes anglosaxones juntament amb miss shapes. Però tot i aquell èxit sobtat, tot i les portades de paper i els premis i els concerts a petar, no hi havia ningú més indie que Jarvis Cocker. Aquell posat d'antiheroi, la grenya sempre a punt de caure i les ulleres impossibles (fins i tot ubicats com som als lletjos noranta).


De sobte, a mitjans de la cara B, la cinta esclata. Una melodia et burxa i enlloc de Sheffield ens abandona a la Itàlia d'en Tozzi i la seva gloria que quasi és a punt de començar però no. La cançó que neix i creix dintre meu és "Disco 2000". Una melodia que se't clava com les estelles de la paret de ca la Deborah així que trec el boli bic i rebobino la cinta i la poso i la torno a posar un cop i un altre i un altre i un altre. És impossible deixar de sentir-la i cada cop torna a començar com si fos la primera volta. I és que parla d'abans i parla d'ara i parla del que havia de ser i del que no ha estat i, mentre, has de cantar tant sí com no.


Hi he tornat a pensar perquè l'altre dia els vaig posar el cd a les meves nenes tot tornant de l'escola en cotxe i, mentre (doncs això) cantava, em vaig adonar de versos que fins aleshores no havia lligat i que, si és possible, fan la cançó encara més genial. Fixeu-vos, "I never knew that you'd get married. I would be living down here on my own on that damp and lonely thursday years ago". Increïble. "living (...) on that damp and lonely thursday years ago".