dimecres, 24 de novembre de 2010

TALLER (exercici d'auto-ironia)



Jo no he estat sempre així. Ni molt menys. De fet, vosaltres no en teniu ni idea perquè ara fa temps que ho he deixat, però el cert és que jo sóc actor. Era, vaja.

 
De jove, quan encara feia metre noranta, havia començat fent de model de passarel·la, però de seguida que vaig començar a fer televisió em vaig anar escurçant les cames i el tronc per encaixar en pantalla. Diria que al cinquè anunci ja havia perdut, pel cap baix, vint centímetres. Això sí, encaixava de forma mil·limètrica en l'enquadrament.


No van tardar a venir-me a buscar per a la meva primera sèrie. Una cosa greu, ambientada en la segona guerra mundial. Em van triar per fer d'un jove jueu que passava penúries no en vulguis més (una per capítol si fa no fa) fins a convertir-se en un reputat pianista. És per això que vaig haver de sacrificar la meva llisa cabellera rossa convertint-la (a còpia d'hores al set de perruqueria) en aquesta mena d'estofat de rínxols que encara se m'endevina i de tan sefardita to cromàtic.

Ben aviat els papers es van multiplicar i, per no quedar-me encasellat en el rol de jove galant que m'havien encolomat i tant m'esqueia, vaig passar-me a la gran pantalla aprofitant un paper de caràcter que tothom volia i que vaig aconseguir amb aquestes profundes arrugues entranyables que em solquen la cara. Els vaig agradar tant fent d'home d'edat petit-burgès i acomodat que vaig gravar tres o quatre pel·lícules més en aquesta tesitura. Això sí, fent passar el meu ventre llis i pla com una post de planxar per aquesta protuberància rodanxona i greixosa que hom diria que arrossego.


I el salt al cinema internacional per força va arribar. Òbviament vaig haver de perdre el gest perquè es veu que als americans els agradava més aquest jo encarcarat i rígid, la cara d'emprenyat i fins la mena de coixera de la cama esquerra que tan bé imito. Ho trobaven europeu, es veu.


En fi, em vaig haver d'anar retirant. Es coneix que un ha de saber el moment de dir prou. L'últim que recordareu del meu treball probablement sigui aquella pel·lícula d'estudiants de bruixot que tan va entusiasmar la canalla de tot el món. Justament per aquest personatge, l'enigmàtic i pudent director de l'escola, vaig rebre una nominació de l'acadèmia. Estic convençut que l'enorme berruga que em vaig fer créixer al clatell hi va tenir molt a veure.


Doncs això, vull dir que sí, que he canviat molt, jo.