dilluns, 27 de desembre de 2010

PER BESUCS, COM NOSALTRES





 
-ni idea, pensava. Potser en una altra cosa, no et sabria dir exactament què
-M’estimes?
-Per què m’ho preguntes?
-No ho sé, de vegades penso que potser no ho dius prou i m’angoixa.
-T’angoixa?
-No. És només una manera de parlar, saps? Penso en tu tot el dia i passem tant temps lluny l’un de l’altre que
-que què?
-que em vénen al cap coses com aquesta. Entens què vull dir?
-Francament, no.
-Vull dir que potser ja no m’estimes encara que tu encara no ho sàpigues. Vull dir que, potser, la distància està fent la seva feina si no l’ha feta ja. Això vull dir.
-No sé on vols anar a parar.
-Escolta deixa-ho estar. Sabia que no podríem parlar d’aquestes coses. Potser és aquesta ciutat. Tan plena. Tan buida.
-Avui he estat a punt de trucar-te. Abans. Però al final he pensat que potser no hi series
-i on havia de ser?
-potser no havies arribat de la feina, o comprant, ja saps, he pensat que no hi series i que fóra millor trucar a l’hora de sempre.
-veus?
-què he de veure?
-Això que deia. Encara no m’has respòs.

-què és que encara no he respòs?
-
-digues
-
-no escolta, de debò, ara no sé què vols dir.
-doncs si m’estimes, si encara m’estimes.
-I és clar que sí.
-És clar que sí què?
-que és clar que t’estimo.
-Molt?
-Moltíssim.
-No ho sé. Ja no puc estar-ne segura. Fa tants dies que espero abraçar-te que ja no recordo si el darrer cop em va semblar que m’estimaves tant com dius.
-Escolta. Avui deus haver treballat molt. Jo també estic molt cansat i també tinc moltes ganes d’abraçar-te però ara com ara va així. Ja ho saps. Ja ho sabíem que seria difícil. Però la distància és una estúpida variable que només té a veure amb la geometria i l’espai però no pas amb els sentiments. Penso en tu a totes hores, m’entens? Encara que no siguis aquí, cada paraula em porta a una conversa amb tu i cada fotograma em recorda un cop o altre estant a la teva vora. Estic cercant constantment la teva imatge, a tot arreu. I no m’importa dir-ho, fa uns dies que duc una foto teva a la cartera.
-Potser és que tens por d’oblidar-me.
-Però, escolta, que no entens de què et parlo?
-Sí que t’entenc, però no sé si m’agrada tot això que dius.
-Recordes quan ens vam conèixer?
-
-Recordes la primera cosa que et vaig demanar? Recordes com anava vestit o quins cabells portava? Recordes les sabates, el temps que feia o quin dia era? Perquè jo sí que me’n recordo. Me’n recordo com si fos ara.
-Valdrà més que pengem. Es fa tard.
-Deixa estar l’hora. És important tot això.
-L’hora també és important.
-I la gana al tercer món també és important però ara parlem d’una altra cosa.
-En fi. Adéu. A més, tinc la paella al foc.
-Doncs apaga el foc i torna.
-És tard, de debò.
-No tan tard.
-Tinc gana.
-Jo també tinc ganes de veure’t.
-Adéu.
-Com vulguis.
-Ja. Un petó.
-Un petó.

2 comentaris:

El Profà ha dit...

Gloriós. A vegades penso quanta literatura (aquí en tenim una mostra), quant de cinema (totes aquelles pel·lícules en blanc i negre en que, en um momnet donat, el noi agafa l'aparell i diu allò de "oiga, operadora, quiero poner una conferencia con..."), i quantes cançons (I just call to say I love you) s'haguèssin perdut sense l'invent del telèfon! I sense que fòssim tots plegats (tot i que uns més que altres, ho reconec) tant boga-ravells -o besucs-!!

Pau ha dit...

-Són diàlegs per a?
-Potser sí
-Potser sí?
-Sí, potser sí!