dimarts, 27 de desembre del 2011

COM GOSAVEN APAGAR L'ENLLUMENAT PÚBLIC?




Ara ja resulta impossible trobar
al calaix de la meva trista memòria
el primer record que tinc de tu. Un mot,
un gest que ningú més pugui reconèixer
o potser aquell silenci (només per mi)
que a vegades llegeixo com un retret
i d'altres, en canvi, com el breu sospir
que m'ha d'aixoplugar a cada tempesta.
Aquesta nit, mentre dormis, jo vindré
ben a la teva vora buit del meu nom
i deixaré que m'omplis del teu perfum
ara que resulta impossible pensar
que hi va haver un temps sense tu, abans de tu.


dimarts, 20 de desembre del 2011

NATURALESA





El petit que no sap on és el seu pare escolta la mare com crida el seu nom. Has de ser valent. Has de ser fort. I el petit tremola perquè estima les bèsties com si fossin germanes seves. Que ens morirem de gana si no enganyes els pastors i els robes les ovelles. Que arriba el fred i no tindrem on anar si portes els gossos del caçador fins a casa nostra i jugues amb ells com si fóssiu fets de la mateixa pasta. I el llobató recorda el seu pare que corria al davant, ell l’empaitava seguint la taca de la seva cua i es rebolcaven a l’herba i reien plegats. Però la mare diu, mira’t els ullals, per alguna cosa deuen servir, oi? Et penses que aquestes urpes son per enfilar-te als arbres? Però ell s’estranya, es mira les potes perquè voldria fer-les servir per acaronar-la i ella no ho entén. I fuig corrents perquè no vol que el vegi plorar. Arreplega les seves coses i marxa, com va fer el pare. Anirà a veure el mussol que tot ho veu i tot ho escolta i aleshores sí, aleshores sabrà la veritat.

El bosc el rep amb una abraçada. Ell parla amb les plantes i els animals i els demana per l’ocellot que finalment el ve a rebre de dalt d’un roure altíssim. Saps qui ets?, li diu. Saps d’on véns?, li diu. Saps què vols?, li diu. I ell no contesta perquè és conscient que hi ha preguntes que no esperen resposta i torna a caminar, vorejant esbarzers i cuidant de no trepitjar els rovellons que tot just treuen cap. Menja móres i piula amb els ocells quan, tot d’una, sent la veu d’una nineta que s’apropa cantant. De primer s’amaga però de seguida surt a saludar-la. Li llueixen les galtes i una finíssima capelina vermella li recull els cabells nets i fins, com fets de sorra de platja. Ell se la mira embadalit perquè li sembla reconèixer l’edat dels seus ulls. Ella el reconeix de seguida i comença a parlar. Peludet, altra volta tu? I ell no l’entén i amb la cara paga perquè la nena no acaba una paraula sense engegar la propera. Que m’he tornat a equivocar de camí, potser? I ell somriu perquè pensa que és ell que fa estona que no sap on para i decideix acompanyar la petitona. Es donen la mà. Van a peu coixet. Ara la dreta. Ara l’esquerra. Quina cançó saps, tu? Jo me’n sé moltes.

Encara lluny, darrera un turonet que vigila orgullós el final del boscam, s’endevina el fum d’una caseta. Ja quasi hi som, que diu la caputxeta. I, sense saber ben bé per què, el petit llop s’embriaga d’una esgarrifança que aterra a l’esmalt de totes deu ungles. Enretira la mà i proposa a la nena de fer una pausa i beure una glop de l’aigua que els espia pel cistellet. Trien dues pedres grosses com un planeta i, en la xerrera, ell s’entotsola amb els propis pensaments que l’arriben a incomodar. No la vol una amiga que vol la veritat. No té temps per perdre, ell, jugant a les casetes. I d’algun racó estrany, gairebé invisible, li surt una mentida. Caputxeta, ens hem acabat l’ampolla sencera, espera’m aquí que sé d’una font. L’àvia m’espera. No trigo ni un minut, si em deixes la capa faré més via, empès per la boira. I surt corrents i entra a la casa i troba l’àvia al llit. Vella i arrugada, com una pansa. No l’ha vist mai però es fixa en la foto que reposa al prestatge i se li acut de preguntar-li pels seus ulls massa grossos. Hi troba també altres diferències notables que no s’està de retreure però l’altra troba enginys de l’alçada d’un campanar per fer la rèplica. Ben mirat, es diu el petit llop, les àvies de les nenes i els llops s’assemblen més que no em pensava. I abans que se li endevini l’estratègia senten el grinyol de la porta que es fa acompanyar de la veu melodiosa de la nineta que pregunta per son àvia. L’àvia esbatana la mirada cap al petit llop encaputxat però, sense temps per perdre, convida la nena a entrar.

Ara és la caputxeta que veu l’amic disfressat de vermell vora ell llit i l’àvia arrugada sobre els llençols envellits. Es repeteixen les preguntes i no varien gaire les respostes. Que no han de ser per escoltar millor, unes orelles tan grosses? La petitona veu clar com l’aigua que tots som animals, fills del mateix amo. Fins i tot, rumia, l’amic i l’àvia podrien ser de la mateixa família. Tots podrien ser parents. Ella no ha heretat aquests matolls però tampoc no ha tingut mai la nàpia de sa mare i no se li acudiria d’encetar discussions parentals. I en aquest tempteig de les paraules que no es diuen, l’armari comença a bellugar com no belluguen els armaris i l’àvia que ho veu engega la ràdio massa fort i tot pel gust del llobató que hores d’ara ja no recorda què havia vingut a fer. La nena s’excusa i, mentre tant, l’àvia s’aixeca d’una revolada i es presenta com el que és en realitat, el llop ferotge que d’un salt es planta davant l’armari. Tu seràs el proper, mala bèstia. I etziba un cop al cap de l’animaló que cau a terra més llarg que ample i me’l fa encabir entre un abric de llana, l’àvia de debò que torna a rebre abans que pugui dir aquesta boca és meva i dos vestits de tergal. Quan acabi amb la maduixeta vindré a fer postres, no patiu. I se’n torna al llit, tapat fins les orelles i espera que la dolça princeseta entri altra volta.

El coi de música ha fet tornar el coneixement al llop menut que ara mira debades d’obrir la porta. De poc li serveixen les ungles tan llargues i tan reforçades si no és per fer un forat, petit com un cap d’agulla per on contempla l’espectacle que és a punt d’estrenar. Aquí tancat, recolza el cap amb uns pantalons de vellut i escolta la vella que remuga la son al seu costat. I torna a aclucar l’ull dret i clava l’altre a la petita escletxa i l’estómac se li encongeix quan veu la cua tacada del llop que penja del llit i no té temps per cridar que la caputxeta ja ha entrat a la cambra i els ulls esfereïts del parent li fan saber que el llenyataire va armat, collons si va armat. Sent només l’explosió i veu l’esvoranc i les plomes del nòrdic escampades en què s’ha convertit son pare. I es posa dret i rebenta la fusta que el tenia captiu i d’un salt es planta davant del desgraciat que ha pelat tots els seus records d’un sol tret, sense pensar-s’hi. Li clava els ullals al coll, tan endins que li costa d’enretirar-los per tornar-los a enfonsar a la gargamella del malparit i amb la sang eixuga la vida d’aquest que ja no és altra cosa que pell i ossos, com una catifa als peus del llit. I el llop s’escura les dents i sent que és fort i que és valent i té tanta gana que no faria altra cosa que esbudellar el llenyataire i menjar, així rebenti. Però s’aixeca i veu la nena que és tan gran que gairebé toca el sostre. Un gegant blanc, disfressat de ciri pasqual que plora i sanglota. I a l’altra racó l’àvia que surt de l’armari amb el pijama tacat del pipi que s’ha fet al damunt i les mans a la cara, mudes una i altra. Muts tots tres. I surt corrents, sense mirar enrere. Que el bosc i els anys l’esperen.


dilluns, 12 de desembre del 2011

PAPER FOTOGRÀFIC




La plaça és plena de gent
i enmig d'aquest riu de noms
que no coneixerem mai
-com si juguéssim-
nosaltres ens amaguem
i potser em dones la mà
sense que vegi ningú
com jo adoro el teu somriure
mentre, d’algun racó estant,
el flash furtiu d’una càmera
fa immortals totes les pedres
que hem vingut a visitar.
I ens trobem, sense haver-ho triat,
que hi compartirem l’eternitat
d’un bocí de paper fotogràfic
que no arribarem a veure junts.

dijous, 1 de desembre del 2011

TALLER (exercici "O tempore, O mores!")





Quin goig, llevar-se a dos quarts de cinc del matí i lliurar-se a una dutxa congelada procurant no fer soroll i no obrir més llums de les imprescindibles per no despertar la canalla i tancar la porta sabent que, encara que no els puguis dir res, ells són allà, dormint a casa, l’espai de trenta metres quadrats que és vostre i només vostre. I sortir al carrer que diries que encara no està del tot a lloc fins que la música ensordidora dels camions d’escombraries certifiquen que la ciutat és ben viva i a punt. I recordar-se d’on vas aparcar el cotxe i la sort d’haver-t’hi de barallar perquè s’engegui, aquella mena de tos que té el pobre i tu l’acaricies amb un drap i neteges el vidre perquè et permeti, si més no, veure-hi un parell de pams per davant. I la incertesa de no saber mai si es calarà a cada semàfor o si la llumeta encesa de la reserva és només una broma o finalment podràs arribar a la fàbrica a l’hora. I aquell rum rum a l’estómac, un neguit enjogassat que et recorda que no vas pagar l’assegurança a temps i que, si et paren no sabràs què dir, però ja se t’acudirà alguna cosa que ets jove i et bull la sang. I ningú diria que són encara no les cinc quan poses el radiocasset a tot drap i cantes com si t’hi anés la vida en aquell anglès tan poètic que cap anglès mai no entendria. Aquelles cançons. I quasi millor si es fot a ploure, aigua beneïda que baixa directament del cel per fotre’t el viatge enlaire, sobretot si el neteja parabrisa fa temps que es va jubilar i sempre dius el mes que ve. I aparcar al descampat i omplir-te les sabates de fang que ja no se n’anirà en tot el dia, fang de debò, només per tu. I saludar a la parròquia tots amb aquella cara, tot mecaguns i conys per no haver estudiat prou quan era el moment i passar les hores carregant tones d’una banda a l’altra, sentint com l’esquena es fa miques, poquet a poquet, però com et pertany cada minut, cada segon que l’encarregat t’aixeca la veu i tu calles encara que el pelaries ni que fos amb un tros de canonada i ets tan viu, tan afortunat de poder fer aquella feina de merda que et poses a xiular la mateixa cançó del cotxe i esperes que sigui l’hora de dinar per criticar la dona i les criatures amb els altres a la part de darrere i el pa sec és tan refotudament bo ni que et torni el mateix gust agre de la tonyina dels darrers deu anys que ni per tot l’or del món menjaries el pernil aquell de la cafeteria, que sembla de joguina o bé de goma. I tornes a la teva i ja pot ser llarga la jornada que al final s’acaba i reses perquè la tapa del delco no estigui mullada i puguis arribar a temps de veure les nenes abans no se’n vagin a dormir i penses en la parenta que no segur que no tindrà ganes de gresca, encara que, ben mirat, qui en tindria la pobra i és que, collons, gairebé millor que estigui tan cansada com tu perquè sino ja m’explicaràs d’on trauràs forces per fer aixecar el ganxo com déu mana, però l’abraçaràs i sentiràs l’olor de lleixiu i tots els productes de neteja, hi pot haver res de més dolç? I esperar que torni a piular el despertador i sant tornem-hi. I quin goig, collons que et fotràs a plorar. Quins temps aquells. Perquè tant se val si ho vas fer com si no, que aquí a la model sou tots igual d’innocents i quan surtis d’aquest forat les nenes tindran l’edat que tu tens ara i potser ja no es recordaran ni del teu nom, que no vols que vinguin, que prefereixes que recordin aquells dies, els dies bons, quan devien sentir l’espetec de la porta i pensaven, sí, que el pare se n’anava a treballar.


dissabte, 26 de novembre del 2011

TALLER (exercici "locus amoenus")




De dins estant podies sentir el rierol que corria vall enllà, sense pressa, com un joc de criatures. A ella li agradava explicar que havien comprat la casa per aquella melodia però ell aleshores recordava el veritable motiu i arrossegava els oients fins al jardí del davant on la figuera s’aixecava imponent, com un gegant que reposa a la gespa i, si l’estiu ja anava de baixa, els convidava a prendre tantes figues com poguessin. Hom s’embadocava i corria a tastar les bosses de mel i ells s’estarrufaven des de la porta segurs que acabarien sopant a la fresca.

Els havia costat més que no semblava convertir-la en aquest paradís adorable que tothom els envejava, per això ningú no la reconeixia quan ells senyalaven amb un punt d’orgull la foto immensa que presidia la saleta de la llar de foc. Quatre pedres afusellades de blanc i negre. Ells recordaven cada cap de setmana, cada estiu que van venir a picar fusta i a treure males herbes amb les nenes que només volien córrer i enfilar-se a l’arbre. Hi havien abocat cada cèntim dels seus estalvis però també tota la matèria de què deuen estar fetes les il•lusions. Cap altra de les propietats que van anar escripturant amb el pas dels anys no els va omplir mai com aquella però tampoc cap altra els buidaria de la manera que ho féu la casa de la figuera.

A les millors èpoques, havien omplert la gespa de llum i una orquestra havia tocat standards. Els grans ballaven i bevien i els joves festejaven a la vora de l’aigua. Cap al final, quan ja anava un pèl torrat, ell s’afegia als músics i cantava time after time o my funny valentine amb el posat de Gatsby rural que guardava per l’ocasió i ella se’l mirava embadalida i les nenes reien i els gossos embogien per l’enrenou i per tot el menjar que anava pel terra. Hi havia lloc per tothom i podies trobar un oncle adormit a l’escala o qualsevol desconegut del poble fent cafè pel matí quan el campanar tocava a missa i les fulles de l’arbre tremolaven pel ventijol.

S’hi havia casat la gran, que havia arrossegat una cua llarga i blanca pel damunt de la gespa fins al peu de la figuera on havia dit sí, sí que vull, mirant a son pare i a sa mare que amagaven un plor tan dolç, un plor de siconi. I la petita, que no es casaria mai de la vida, hi havia vingut a parir el primer nét al pis de dalt, el mateix nét que més tard perdria dues dents un cop que s’havia enfilat a la branca més alta i cridava els cosins distretament des de la seva atalaia. Hi havien presentat la millor novel•la que ella escriuria mai i els periodistes la fotografiaven enamorats dels seus ulls grisos i el cabell recollit que començava a explicar l’edat que tenia.

Però la neu a l’hivern i la platja a l’estiu s’havien conxorxat contra aquella caseta. Tots plegats passaven les vacances lluny d’aquell univers enretirat que quedava a massa quilòmetres de casa per arribar-s’hi en cotxe cada cap de setmana. De vegades la mandra i de vegades la feina i de vegades la mandra i la feina servien d’excusa. I sí, hi anaven de tant en tant, posaven les coses a lloc, collien quatre figues i algun cop convidaven amics a sopar i diries que les pedres somreien esperançades però el cert és que sort de la canalla. Que la torre era viva perquè mantenia el secret de les trobades amoroses dels més joves, que furtivament es feien grans arrecerats a la llar de foc.

Algun cop, per Sant Esteve, quan venien tots a casa i menjaven canelons, s’havia parlat de vendre i ell s’esperitava i amb quatre crits els ho treia del cap. La figuera passava dels cinc metres i la sola idea de no veure mai més aquell arbre els feia callar. Que potser hi havia calers al món per pagar-los el preu d’aquell bocí de cel? I de seguida tot eren records que es cadenaven els uns als altres. Potser el gronxador que mai no ha anat bé del tot o la gosseta que van enterrar fa dues tardors. Potser aquell diumenge que van pintar entre tots quatre les gorfes i la gran els va confessar que havia començat a sortir amb el gendre i la petita va encendre un cigarro com aquell qui no vol la cosa mentre ells es miraven amb el cor adolorit de saber-les tan grans. I va pare, sí avi, canta alguna coseta. Canta’ns una cançó. I ell que s’aixeca. A dalt de la cadira a dalt de la cadira. I ell que s’enfila a la cadira i ella que no les té totes i li agafa la mà i ell comença a cantar i les nenes tornen a riuen.

Potser per tot plegat i ara que tots dos són jubilats i la ciutat se’ls comença a fer esquerpa, han decidit d’instal•lar-se definitivament a la casa de la figuera. Ella fa tres anys que va donar la darrera classe i a ell, al despatx, no el volen veure ni en pintura. De cop, ella li ho proposa quasi com una juguesca. Què et semblaria si anéssim a la caseta a escriure una darrera novel•la? I ell s’hi enjogassa i diu, jo et portaria el cafè i tu em llegiries les pàgines que hauries escrit. I ella, passejaríem per la vora del riu i hauríem de córrer cap a casa perquè la teva bufeta faria de les seves. I ell, o la teva, què t’has pensat? I els costa molt poc fer la maleta i agafar el cotxe aquella mateixa nit. Tot sopant a la fresca truquen a les filles i els ho expliquen i, durant la nit, ell no para de moure’s i de rebregar els llençols i ella el torna a tapar i s’aixeca a buscar-li un got d’aigua. Senten l’herba que balla i l’aigua que es baralla amb les pedres i algun finestró que no para de petar.

Al matí, ella llegeix asseguda sota l’arbre i ell hi arriba amb l’esmorzar.

-Quines festes, hauríem hagut de venir abans.
-Tresor, hem de parlar.
-Ho sé.
-...
-Ho saps que fou sota una figuera que la lloba alletava Ròmul i Rem?
-M’ho has dit tantes vegades que ja me n’havia oblidat.
-I t’ho he dit mai que les millors figues són les que tenen el coll tort?
-Els darrers cinc minuts encara no m’ho havies dit. Jo en sé una de bona.
-Digues.
-Les figues són el pa del pobre i les postres del ric.
-...
-Hem fet sort, oi?
-Jo en sé una altra.
-...
-No jeguis a l’ombra d’una figuera que la mort s’amaga al darrere.
-...
-M’han parlat d’un lloc a Suïssa.
-...
-Ja ho he arreglat tot. Divendres marxo.
-No vols que t’hi acompanyi, oi?
-Les figues com els amors, les primeres són les millors.

diumenge, 20 de novembre del 2011

TALLER (exercici de psicomàquia)




Aquí plantat, sota aquesta aigua que m'escalda. Ben sol. Em miro els peus i veig l'aigua i la sang que s'escola pel forat en aquest joc de giravolts que no s'esgota. Em pregunto quina part de mi se'n va canonades enllà o si sóc tot jo que me'n vaig i desaparec. Aquest jo d'ara, si més no. I és només aquesta intimitat amb el que ja no seré que em fa por. No hi ha altra cosa que em faci por que no sigui aquest líquid que vaig ser jo quan es perd i confon per sempre més i el soroll que ho acompanya, tan net i tan brut alhora. La pell se m'estova i ja m'he perdut. Començo. Recomenço. O potser és que ja vaig acabant.

He anat fins a l'escorxador fent una passejada. Feia massa que no ho feia i ha tornat a ser agradable saludar la gent, aguantar la porta a una senyora més gran que jo que entrava rere meu i dir bon dia, passi passi. He preguntat a l'administrativa per les seves filles que havien estat refredades i, com que encara tenia una estona, m'ha convidat a un cafè de la màquina que hem fet sense seure, xerrant de tot i de res. M'estic deixant una bigotet fi i elegant i li ha fet gràcia i reia tirant lleugerament el cap enrere i tocant-se els cabells llargs que duia deixats anar. Jo m'he vist reflexat a la finestra i he pensat que un bigoti no fa gràcia però, veient-la tan complaguda, no m'he sabut estar de somriure i acompanyar pausadament la seva felicitat. Després, m'ha fet un copet a l'espatlla abans de tornar al seu lloc i jo he entrat a la sala gran arrossegant la porta i m'he disposat a passar les hores de la millor manera.

Hi he passat tota la jornada pràcticament sense ni un descans, pràcticament sense moure'm del lloc. Aquí no es parla si no és amb els gestos que ens anem fent els uns als altres. Fa temps que ens coneixem i un cop de cap o una inclinació d'ulls explica molt més que qualsevol discurs, sobretot al lloc on som, amb aquests sostres alts i aquesta fortor de buit, gairebé solemne. A la meva vora, s'hi ha posat una joveneta que fa dos dies que ve. Com que és nova, m'he permès de mostrar-li eines i recursos per ajudar-la tant com fos possible i ella m'ha pagat amb el seu gest callat d'aprovació i l'espurna en la mirada que el jovent encara conserva. No sé per què, he pensat en tota la sang i la carn que he esquinçat tots aquests anys i un calfred neguitós m'ha recorregut l'espinada. He tornat les coses a lloc i he plegat a la mateixa hora de cada dia. He saludat l'administrativa que, com que fa jornada partida, tornava a ser al mateix lloc on l'havia trobat de bon matí, parlava per telèfon però ha fet dringar la seva coL·lecció de polseres per acomiadar-me i, quan em disposava a sortir, he sentit que el cap de sala em cridava pel nom vés a saber d'on. En girar-me, l'he vist venint corrent cap a mi brandant un llibre a la mà. Fa un temps, tot parlant, m'havia recomanat una lectura que després, per sí o per no, s'havia perdut en la memòria fins que avui hi deu haver pensat. Se m'ha acabat d'acostar, m'ha fet una abraçada i encara amb un braç agafant-me fort per l'espatlla m'ha ofert la novel·la en qüestió. No pateixis. Llegeix amb calma, no tinguis pressa per tornar-lo, m'ha dit. T'agradarà. I m'ha acompanyat fins a la sortida convidant-me a fumar amb ell. Jo tenia una mica de pressa però m'he adonat que tenia ganes de fer-la petar una estona així que he posat tota la cara de sorpresa necessària quan m'ha explicat que havia deixat la dona i que feia una eternitat que no veia la canalla. Li he recomanat un bon advocat amb qui fa temps que tinc tractes i, abans de dir-nos adéu, ens hem agafat ben fort amb totes dues mans per encomanar-nos coratge i salut.

He passat per la fleca i, en veure'm arribar, el pastisser ha dibuixat mitja rialla i de seguida s'ha girat, ha pres una barra i l'ha embolicat amb diligència. Així, ben torradeta, de seguida que l'he vista l'he guardat per vostè, m'ha dit. Vigili que encara crema, m'ha dit. I jo he pensat si tot el dia deu pastar, pobre home. Però potser no ho he pensat només perquè ell ha engegat un càntic de planys, maleint la vida del forner i per això se m'ha acudit de fer-lo riure fent anar la baguet al ritme d'una melodia patètica que sortia de la ràdio i ell ha agafat un croissant amb cada mà per fer-los ballar d'acompanyament. Ai, si no fos per gent com vostè i per estones com aquesta, m'ha dit. Ho enviaria tot a pastar, he pensat. A reveure. He entrat al portal de casa i, com que he vist que venia corrents la gran dels del tercer i li volia aguantar la porta, he fet un mal gest ben ridícul i he caigut tan llarg com soc al replà. La noia m'ha ajudat a aixecar i s'ha ofert per acompanyar-me dalt rebutjant qualsevol compliment. A cada pis que pujàvem i amb tot el meu pes a sobre d'ella, li veia la suor perlejant-li el clatell que un recollit dels cabells deixava a la vista i maleïa l'edat que ens va vestint amb el pas dels anys. Jo mirava de desfer-me'n i li anava dient que ja podia anar passant, que no venia de cinc minuts però ella, ni parlar-ne, m'ha dut fins a casa, m'ha agafat les claus per obrir ella mateixa i fins que no m'ha deixat assegut a la butaca de la saleta no s'ha quedat tranquil·la. Ella també s'ha deixat anar a l'altra butaca i ha tret el mòbil de la bossa i ha fet bellugar els dits amunt i avall teclejant vés a saber què amb un somriure. Et fa gràcia el meu bigoti? li he preguntat, però com que he vist que es contrariava li he ofert un refresc que no ha volgut refusar. Ella mateixa ha anat fins a la nevera (tots els pisos són iguals) i ha tornat amb dos gots ben plens. Begui begui. Hem parlat dels seus pares, que treballen massa i dels estudis a la universitat que tot just acaba d'encetar. Duia el braç ple de polseres i aquell sorollet repetitiu i desproveït de tota gràcia m'enutjava però així i tot hem recordat quan ella petita i jo encara treballava a l'escorxador, que no era aquesta biblioteca moderna, plena de vidre i ciment, en què l'han convertit. M'ha confessat que havia tingut més d'un malson per culpa meva, d'un cop, ja me'n recordo, que jo havia arribat amb el davantal ple de sang, no havia tingut temps de canviar-me. Que aquella imatge del veí esbudellador l'havia perseguit més nits de les que hagués volgut. I hem rigut. Jo li posat ulls de psicòpata i ella de víctima de sèrie B. I quin fart de riure.

Encara rèiem que li he demanat, si em disculpava l'atreviment, si podia ajudar-me a enretirar la catifa aprofitant que era aquí. Oi tant, ja fa bo, oi? m'ha dit. I així que s'acotxava l'he agafat fort d'aquell coll tan refotudament jove i m'ha sabut greu perquè amb les estrebades se li ha desfet el recollit i jo ja no tinc edat i no hi hagut manera d'ofegar-la per això he hagut d'agafar el got i etzibar-li un cop fort i sec al cap. Em sembla que encara era viva quan he començat a esbocinar-la però com que havia perdut el coneixement ja no li he tornat a sentir la veu. He anat al rebost a buscar les eines i he començat a esbudellar-la tan bé com he sabut i, així i tot, se m'ha omplert la roba de sang. Massa tendra, ja ho he pensat d'entrada. Demà potser no, però si surto demà passat, agafaré l'altre ganivet, té el tall més fi i m'evitaré aquest desastre. Potser em posaré el davantal i tot, m'he dit i, abans que fos de nit, ja la tenia tota talladeta i arregladeta i la sala ben polida, d'alguna cosa ha de servir l'experiència. L'he guardat al congelador gran amb els altres i m'he anat a fer la dutxa.

I ara soc aquí plantat, sota aquesta aigua que m'escalda. Altra volta sol. Em miro els peus i veig l'aigua i la sang que s'escola pel forat en aquest joc de giravolts que no s'esgota. Em pregunto quina part de mi se'n va canonades enllà o si sóc tot jo que me'n vaig i desaparec. Els altres i jo. I de sobte sento el pit que em fa mal i un nus a la gola. És cosa meva o falta l'aire aquí dins? M'ofego, he pensat abans de caure, m'ofego.




dilluns, 14 de novembre del 2011

L'HERBA GUARDADA





guardava l'herba en un racó
descolorit per si de cas
algú la trobava a faltar.
I vivia d'esquena,
assegut al balcó,
prenent l'aire dels altres.
Havia trobat una postura
que no calia justificar.
Ja era molt més del que
mai havia tingut.


dilluns, 7 de novembre del 2011

A COPS DE GUIÓ




-I aleshores, ho has comprat?

-És clar.

 


-I quan t'ha costat?


-De veritat vols que t'ho digui? Per què ho vols saber? Què en trauràs?


-És curiositat. Només curiositat.


-Ja està pagat. Està pagat i ja està.



-Quan hi has anat?


-Ara en vinc.



-On has anat?



-Valdrà més que no ho sàpigues.


-Per què? D'on ho has tret?



-Ho tinc, entesos? Això és el que compta. Ho necessitàvem i ho tinc.


-Ho portes a sobre?


-...


-M'ho deixes veure?


-Escolta, no ho facis més difícil. He fet el que em tocava. Però ara, si us plau, dóna'm una mica, ja m'entens, deixa'm respirar.


-Mira, ho has fet perquè has volgut. Ningú no t'hi ha obligat, oi?


-...


-Què vol dir aquesta cara? No t'hi ha obligat ningú. Ja pots fotre les cares que vulguis.


-Però ho necessitàvem. Havia de fer-ho. Algú ho havia de fer.


-I aquest algú, clar, ets tu. Pobre màrtir, sempre el gran sacrificat pel bé comú. Doncs gràcies. Moltes gràcies. És això el que cal, oi? que t'ho agraïm com correspon, que tothom t'ho agraeixi. En nom del gènere humà, en nom de tota l'espècie, moltíssimes gràcies, t'estarem agraïts eternament.


-Ja està bé. Ja n'hi ha prou. No he dit res, jo, no sé perquè em parles així. A mi.


-Tens tota la raó. Perdona'm. Perdona'ns a tots per haver-te posat en aquesta situació. Em sabràs perdonar? Podràs perdonar-nos?



-Vinga, deixem-ho estar. Anem per feina. Estàs sola?


-No, ja són tots aquí. Faltaves tu, com sovint, de fet.


-Acabo de venir, ja t'ho he dit. Fins fa només una estona ni tan sols estava segur que podria aconseguir-ho. He passat molta por, saps? I he vingut directament. Collons, estic xop de suor. Mira'm!



-Sí, fas una mica de pena.


-Ja se'm passarà. No hi ha pena sense dol ni culpa.


-Ja ha sortit l'advocat.


-Ja ha sortit la psicòloga.



-Psicòloga justament. Va passa. Fa massa que pregunten per tu. Dubtaven, t'ho pots creure? Els he hagut de convèncer que tornaries. Pensaven que ja t'havíem vist prou.


-És una mica per això que he vingut.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

EL COMUNICAT



N'hi ha un que va dictant el comunicat i un segon que el va picant a l'ordinador. Els altres s'han quedat a la saleta gran. Es tracta de ser precisos, de no anar més enllà d'allò que estrictament cal dir. El que dicta, assegut en una butaca més aviat tronada, encén una cigarreta rere l'altra i s'atura cada tres o quatre paraules com si fins i tot els espais en blanc fossin transcendentals. De fet, són conscients que el document travessarà el planeta informatiu convertint-se, des del mateix moment que es publiciti, en part de la Història, així, en majúscules. Que no es poca cosa. Després, això ells no ho saben, resultarà que la primeríssima plana se l'endurà un cadàver cobejat que un poble sencer haurà exposat impúdicament en una cambra frigorífica, però això són figues d'un altre paner. Ells dos, aquí isolats, comprenen la importància de la tasca que els han encomanat i compliran amb la diligència que els pertoca. Per altra banda, com han fet sempre amb totes les tasques que els han encomanat, sigui dit de passada, molt més ingrates.

El que escriu s'absté de fer comentaris en tant que prefereix interrompre el company tan poc com sigui possible. Així i tot, no pot evitar fer petar la llengua quan, després d'un parell d'hores i amb l'escàs balanç de dotze línies, aquell li fa esborrar sencera l'última ratlla. Per això s'aixeca, s'encén un cigarro parsimoniós i deixa anar la primera alenada de fum quasi com una amenaça, passejant per la sala sense badar boca però mirant de donar a entendre tant com pot. Mentalment, repassa el text acumulat i, llavis endins, continua el missal allà on l'han deixat convençut que, total, no costa tant com això per bé que decideix mantenir la calma i el mutisme. Al cap i a la fi, ell és només un petit esglaó de l'organització i, com aquell qui diu, només fa quatre dies que té veu i vot mentre que l'altre gairebé ve néixer amb el passamuntanyes posat. Apaga la burilla i torna a seure amb els dits al teclat expectants i plens d'esperança.

Es diria que esperonat pel malestar que ha intuït en l'acompanyant, el que dicta engega sobtadament una carretada de paraules que l'altre amb prou feines té temps per anar transcrivint. És pràcticament com si els mots l'haguessin posseït i sembla que, ara sí, per fi, les frases es van cadenant disposades a explicar tot allò que cal explicar. El missatge ha de quedar net, indubtable, prou temps que fa que hi donen tombs, setmanes o potser mesos discutint en assemblees esgotadores i inesgotables fins a fer cap a aquesta decisió final, al seu parer la més encertada. Ell és només l'encarregat de la literatura, de la posada en escena gramatical. És clar que aviat ho tenen dit això, ells. Com si no fos vital si una coma o bé un punt, sobretot quan s'exposa a ser llegit i rellegit pel món sencer fins a l'extenuació. El fons és l'essencial, evidentment. Però, i la forma, no la poden pas deixar al marge, oi? Tot i les digressions mentals, aquesta darrera escomesa els ha dut gairebé al punt de les conclusions. Tant és així, que s'excusa amb el company que mig somriu i es permet de visitar el quarto de bany que fa estona que el reclama, pel seu nom en clau naturalment.

Mentre aquell es descarrega, algun company entra i fa gestos com preguntant-li per l'estat del seu assumpte i ell s'atreveix a contestar també només amb gestos que potser ja falta poc. Que no és plena de gestos la vida, es pregunta retòricament mentre engola el vinet que el visitant li ha ofert. I veu que el poeta torna amb certa determinació que ell ha après a llegir-li a la mirada i el tercer es retira i el dictat torna. Ara ja és una marxa amb els compassos marcats i això no hi ha qui ho aturi. Fa servir tots deus dits amunt i avall d'aquestes tecles tan gastades, orgullós de les classes de mecanografia a les quals va sobreviure de jovenet. Sap el contingut de memòria i aplaudeix la decisió que han aconseguit de consensuar. Ell hi afegiria algun retret més però també alguna altra contrició encara que sap del cert que és aquest redactat el que respon plenament a uns i altres i que, què coi, menys sempre és més. Per això quan l'altre posa punt i final i li demana si pot llegir el text definitiu en veu alta, s'emociona amb la sola idea de ser la primera persona que haurà llegit aquest comunicat. I hi posa tota la veu i tots els accents, en fa una lectura quasi dramatitzada perquè s'hi escau i perquè qui l'escolta ho sabrà apreciar i l'altra va assentint i les pells de tots dos els presenten la comunió de les ànimes.

Treuen un còpia per cada un i tornen a la saleta on el grup encara és reunit amb un somriure que traeix el posat greu que se'ls suposa. Reparteixen els papers i se situen al cap de taula, ben visibles per tothom. Ara és el poeta el qui llegeix en veu alta i fa servir també l'entonació i el timbre de qui recita i els altres escolten callats i amb atenció, serrant uns les dents, amagant les llàgrimes uns altres, reprimit les emocions la majoria. Quan s'acaba la lectura, una mena d'aplaudiment tímid s'estronca amb la veu del més menut de tots, un marrec, el fill d'algun històric que a aquestes hores ja hauria de ser dormint. Amb la gosadia de la innocència i la veu de la infància, demana als presents com és que han fet servir aquesta llengua i no la seva i abans i tot d'acabar la pregunta ja s'amaga sota la taula per jugar amb les cames dels adults sense esperar resposta i ni tan sols sent que els grans decideixen deixar-ho tal i com està i acabar signant el comunicat amb els clàssics visques de l'idioma propi que segellen el final d'una etapa.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

UNA CERTA POSSIBILITAT



És fosc. Quan és fosc la gent dorm. Es veu. Alguns no per això. No tots. Hi ha qui només ho fa veure. Es capbussen en la música o les imatges o miren de compartir el seu temps i el seu espai amb algú altre. Algú que estimin. De vegades ni això. De vegades només amb algú altre. I prou. França jeu fosca, ara mateix, i la carretera que la travessa s’estén davant l’automòbil i els feixos de llum que miren de guiar-lo. Encara no és prou tard però molts s’han deixat endur i, encuriosits per la son, cerquen la millor postura. Difícil elecció, pensa. Els vidres són bruts i els cotxes que es creuen amb el seu dibuixen reflexes que es multipliquen en dissenys irreals. De tant en tant, el no-res es converteix en un petit continent de llums arrenglerades i perdudes i després la fosca torna al seu lloc. Algú s’ha tret les sabates i els seus peus s’han fet famosos. Algú altre tos. L’aire condicionat està decididament massa fort. Potser juga a ser el que no és. Potser l’avergonyeix l’estiu i voldria ser hivern o, segurament, tardor. A la frontera ningú no els ha aturat i per això ara continuen avançant decidits i tot torna a semblar possible.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

LLISTA DE COSES QUE HAS OBLIDAT



El perfum que només et vas posar un cop per carnaval. La cançó que vas sentir un dia mentre esperaves algú a les escales del metro i no vas saber mai de qui era. Una pel·lícula en blanc i negre i pla fix plena de diàlegs en francès de què us rèieu tu i els teus amics fent el cafè després del cineclub. La novel·la que vas deixar a una companya de la facultat que es va quedar a l’estranger un cop va acabar l’erasmus. El veí que es va tirar del novè pis quan tu eres al llit curant una mononucleosi i amb qui no havies coincidit mai a l’ascensor. Aquells dibuixos animats que començaven amb un arc de sant Martí que potser només vas veure tu. Un bolígraf bic de color verd que et van deixar al tren per apuntar el número d’un pis per compartir que no vas poder anar a veure. El tiquet dels texans de color llampant que no va voler aparèixer quan et vas adonar que t’anaven massa grans pel teu gust i que vas regalar a la teva cosina gran. Els estels d’aquell agost que va ploure tant que la gespa es va perfumar de riallades. El globus vermell que et va donar la dependenta de la sabateria on la mare et va comprar les kickers de color vi que vas dur dues tardors seguides fent veure que el peu no se’t faria mai gran. El cartell esmicolat a la sortida de l’autopista que indicava el nom del poble on al final el teu pare no va voler parar tot i que la teva tieta plorava amb les mans al ventre. La marca d’aquells paquets de tabac que la teva amiga d’aleshores i tu compràveu a mitges i que només vàreu fumar aquell estiu de segon de carrera que us havíeu escapat juntes a la costa. Les espelmes del tres i el zero que cremaven sobre el pastís de la festa sorpresa que t’havien preparat els companys del departament i que no paraven de felicitar-te a crits mentre tu provaves de sentir la teva germana que era al telèfon. El color de les prades que envolten el poble on vas créixer quan el dia encara no gosa fer-se nit i diries que no podries ser enlloc que no fos a casa. El primer mòbil, que duies apedaçat amb cinta adhesiva des que et va caure al jardí de la casa dels teus pares i del qual no et vas desprendre per un de més prim fins que no et van assegurar que conservaries el mateix número. L’entrada d’aquell ditxós musical que s’havia de veure que vas penjar a la nevera amb un imant tan bon punt vas tornar a casa. La teva foto en blanc i negre del primer cop que et vas tallar el cabell curt com un noi i que feies servir de punt pels llibres que et llegies a l’institut. La capsa badada d’aquella cinta de cassette que vas escoltar milions de cops al cotxe quan anaves a la teva primera feina de debò. Els colors de la bata de l’escola que no et volies posar els dilluns que plovia amb olor de plastidecor. El meu nom.

dilluns, 26 de setembre del 2011

"...SI ENS LLEVEM BEN D'HORA I PENQUEM DE VALENT..."



Jo m’aixeco ben d'hora i penco de valent. Potser és que deu voler dir encara una mica més, va pensar. I es va començar a llevar a les cinc del matí. Com que generalment entrava al despatx per allà dos quarts de nou, un cop dutxat, esmorzat i posat al dia amb el tres vint-i-quatre, li quedaven -pel cap baix- un parell d’hores ben bones clarament buides. Tenint en compte que es plantava a la feina amb quatre passes mal comptades i que, fins i tot, el quiosc li quedava de pas, gairebé m’atreviria a dir que li sobrava alguna cosa més d’un parell d’horetes. Al principi, es va acostumar a embadocar-se amb la son angelical i fràgil de les seves dues nenes. Preparava el cafè i les torrades per la seva dona i planxava les camises per l’endemà fins que, al tercer o quart dia, ja no li quedava res a casa per passar sota el vapor. S’asseia al sofà a practicar nusos nous amb la corbata. Va posar al dia tres expedients feixucs que se li havien travessat i que esperaven torn al despatxet de casa. Acabà tres novel·les que havia deixat a mig llegir repartides per casa abans i tot de ser pare i matà el ficus de l’entrada de tan regar-lo. Canvià una per una les bombetes per unes altres de noves molt més ecològiques i responsables. Buidava el rentaplats, posava al dia el seu perfil al facebook i fins encetà un bloc jurídic amb novetats legislatives i dret comparat que ell descobria pràcticament abans que entrés en vigor. Es va subscriure a la Bernat Metge i es va amarar tant dels clàssics que no podia esperar el ritme dels enviaments que l’editor havia preparat per a la col·lecció.

Passada una temporada i esgotades totes les possibilitats raonables, va decidir que baixaria a córrer passeig amunt passeig avall i aprofitaria per escoltar els matins radiofònics. Recollia el diari, pa acabat de fer i sentia l’olor de la gespa vestida de rosada. Sovint, s’aturava per veure el sol llevant-se a l’horitzó massa més tard que ell que ja feia estona que suava quilòmetres fent companyia als quatre cotxes mal comptats que circulaven pel barri per aquelles hores. Molts dies, no cal dir-ho, arribava al despatx fet una coca. Sí que és cert que duia les bateries ben carregades, absolutament carregades i més ben informat que els de qualsevol central estatal d’intel·ligència. Ara, a mig matí, les parpelles se li carregaven i eren guillotines per les seves ganes de fer res que no fos reposar. No guanyava per cafès i els clients li havien començat a reprovar aquesta mala llet que el precedia darrerament i que hom trobava que anava a més. Res de retrets, s'anava repetint. Res de retrets.

Al vespre, s’adormia abans i tot que la canalla i ja ni es recorda què més es feia al llit a banda de jeure. En aquest sentit, la dona se’l mirava cada cop amb més ressentiment, un cert menyspreu dels que fàcilment perceps com de ben endintre i que s’escampen arreu. I quan ell li oferia les torrades amb mantega ella preferia estalviar-se d’esmentar el lloc on se les podia entaforar sobretot perquè les nenes prenien el colacao mirant en doraemon compartint espai vital, per bé que no calia ser endeví per intuir la ira que escombrava la pols de la cuina en moments com aquell.  Per evitar mals pitjors, ell s’acabava cruspint aquell plat abandonat al silestone de la cuina quan tornava del footing i s’estava allà una estona rumiant si potser tots plegats n'havien fet un gra massa i, al capdavall, en Guardiola només era un entrenador de futbol. I aleshores es deixava estar de cabòries i enfilava cap a la feina rellegint en Martí i Pol.  

divendres, 16 de setembre del 2011

DISCO 2000 (polaroids, kitchens of distinction)



T’atures un moment i somrius. Només per la foto. Un somriure avergonyit que presenta davant meu la nena que devies ser i que no vaig conèixer. Mous les cames i els peus que juguen a amagar-se l’un rere l’altre sense acabar de trobar un lloc que els justifiqui. Se’m fa curiós que jo tingui aquest moment, en exclusiva, només per mi. Tu aquí dempeus recolzada a la paret. Tan dolça i tan fràgil. Naturalment premo el gallet i faig aquesta fotografia que haurà d’existir eternament més enllà de la memòria amb un color i un contrast determinat. Algun cop, l’hauré de trobar per casualitat quan caurà al terra des del seu amagatall, entre la pàgina vuitanta i la vuitanta-u d’un llibre ple de pols. I tornarem tots dos a ser aquí. Tu amb un somriure ferotgement innocent i jo amb la càmera a punt per fer-te, furtivament, meva per sempre.

dijous, 8 de setembre del 2011

RECORDEU ELS BESUCS?




-Però per què no?

-Perquè no.

-Saps perfectament que això no és cap motiu.

-Saps perfectament que hi ha coses que no necessiten motiu.

-Provem-ho.

-No hi ha res a provar.

-Si no ho provem no ho sabrem.

-No ho penso provar.

-I aleshores, com saps que no ho vols?

-Perquè no ho vull. És repugnant.

-A tu et repugna? Com ho saps? Vull dir, si no ho has provat és impossible que et repugni.

-Mira, no penso discutir. Tenim pressa i milions de coses per fer abans no arribin.

-Però això és important. Si més no, ho és per mi.

-No és important. És repugnant.

-No ho pots saber.

-Ho puc saber. Puc estar absolutament i radical segura que una cosa em repugna sense haver-la provat. I hi ha històries que un cop les encetes no hi ha marxa enrere. Recipients que no es poden obrir sense engegar l’essència a la merda. I has de decidir-te. Per això has de decidir-te. Però ho has de fer abans. Has de triar si t’agrada o no. Si ho vols per tu o no. Si ets o no d’aquesta mena de persones. Jo ho sé. Això és repugnant. És repugnant i no està bé.

-No. Per aquí no hi passo. El que està bé i el que no està bé. Ja hem traçat la maleïda línia. T’han parlat mai de la relativitat? Has llegit mai res sobre la possibilitat de decidir?

-I, a tu, t’han dit mai que ets gilipolles? Has sentit a parlar mai de (...)

-de què?

-Deixa-ho estar. Passo.

-No. Si jo t’entenc. Ja sé què vols dir i, de fet, una mica (en el fons) estic d’acord amb tu que, no sé, en certa manera, no és del tot natural, això. Vull dir, no sents al metro la gent parlant-ne amb normalitat i desimboltura. És cert. Però perquè així ens ho han ensenyat. Hi ha coses que es poden fer i coses que no. Però per què? No és res nou. No hi ha res d’estrany de voler-ho.

-Jo no he dit que sigui ni nou ni estrany. He dit que era repugnant i ho continuo dient. És repugnant i no ho penso provar.

-Però, per què no?

-Doncs perquè no, entesos. Fes-ho tu solet si tantes ganes en tens.

-Saps que només ho podem fer junts, això. Que no és el mateix. Que no ho puc fer tot sol.

-Doncs ja ho saps. Jo no ho faré. I ja t’ho pots ben ficar al cap perquè no tinc cap intenció de canviar d’idea. Ni avui ni d’aquí cent anys. No ho faré.

-Va, si us plau t’ho demano, provem-ho.

-Ets repugnant i això se’t cremarà. Pujo a canviar-me.

dilluns, 29 d’agost del 2011

A MI TAMBÉ EM PASSA



De vegades penses en el meu nom i voldries tenir algun dubte. Has perdut el meu retrat mental que, de tota manera, suposes (encertadament) que s’haurà desdibuixat i no podries posar la mà al foc pel color dels meus ulls tan vulgars. Endevines el to de la meva veu però només de passada i perquè et deu recordar el perfum d’alguna altra veu més difícil d’oblidar. Caminava lleugerament rígid, com tants altres i ni per l’esquena tan ampla no el podria recordar d’entre un grup de vianants que passegés davant meu, et dius. Un caminar, de fet, no deu poder pas portar a un record, oi? Ni amb tot l’or del món et farien recordar la música que escoltava i m’agradava gravar-te en cedés que qui sap on paren. El món és ple de música, massa i tot, per retenir encara els meus gustos llustrosos que tiren a esnobs. Saps que conservo el darrer número de telèfon perquè el vas deixar sonar milions de vegades sense contestar-lo i l’adreça electrònica que no tens apuntada enlloc no s’assembla en res al correu que dec fer servir pel quotidià. Ets tan lluny que el nom de la meva ciutat podria ser quasi un acudit, suposant que no et confonguis. I cada vint-i-set de novembre, un dia com un altre, et poses aquell vestit vermell només per casualitat i vas al mateix bar d’inspiració mediterrània a fer un cafè amb llet i demanes tres sucres i, pensant en el meu nom, voldries tenir algun dubte.

dimecres, 17 d’agost del 2011

PARK



Hi ha, en aquest passejar lent dels avions per sobre la ciutat de Barcelona d'aquí dalt estant, la mateixa estaticitat que en la melodia que pretenen transcendent aquest músic orgullós i el seu instrument exòtic, rodamóns que ara fan seves les corbes de pedra. Els vesteixo un i altre amb el moviment descompassat dels crits de les meves filles que ens estiren en direccions diferents a cada instant que passa. Hi ha aquest sol que tot ho vol. Fa colors de cada pell com el lladre que entra de nit per les cases. Hi ha aquest sol que tot ho vol com la presència enutjosa però necessària que em recorda que sóc, que pertanyo, que he de caminar i cercar l’ombra dels records abans no s’escapin i esmicolin sobre els bancs arrodonits. I per cada final, una promesa. I per cada promesa, un final.

dissabte, 23 de juliol del 2011

dilluns, 18 de juliol del 2011

ESCRIT DE DEFENSA



Procediment Abreujat 545/2005

Diligències Prèvies 8915/2001


AL JUTJAT D’INSTRUCCIÓ NÚMERO 8 DE REUS

DIONÍS SALARDÚ PODINA, Procurador dels Tribunals i de DANIEL CREST BOIL, acusat en la causa ut supra referenciada tal i com consta en les actuacions, davant d’aquest Jutjat comparec i com millor convingui en Dret,

MANIFESTO

Que mitjançant el present escrit i en compliment de la providència d’aquest Jutjat al qual em dirigeixo, passo a evacuar en temps i forma el tràmit de qualificació provisional conferit i, conforme a allò previst en l’article 791.2n i 3r de la Llei d’Enjudiciament Criminal, formulo el present ESCRIT DE DEFENSA, d’acord amb les següents:

CONCLUSIONS PROVISIONALS

PRIMERA.- Per disconformitat amb les correlatives de Ministeri Fiscal per tot allò que no s’escaigui amb allò relatat a continuació.

El meu representat passejava per la platja el dia vint-i-set de novembre de 2097 a les vint-i-tres hores cinquanta-cinc minuts. Havia acabat de parlar per telèfon i, just en el moment en què es guardava l’aparell a la butxaca de l’abric, dos senyores llargues i primes que fumaven s’hi van adreçar tractant-lo de tu. Es tracta de les senyores Forlani i Wright. Ambdues senyores, lleugeres de roba així com d’altres extrems, s’hi aproparen amb manifesta nocturnitat (ha quedat meridianament clara la franja horària en què van esdevenir-se els fets) per no parlar de traïdoria. En aquest sentit, caldrà precisar que una i altra eren a l’interior del mateix local on poca estona abans el meu mandant havia estat consumint la quantitat (gens a menystenir) de quatres gots i mig de gin tònic de la marca Hendrick’s. Òbviament, les senyores Forlani i Wright estaven al corrent del nivell d’ebrietat del meu defensat i aprofitant-se d’aquesta certesa es van estintolar l’una a un costat i l’altra a l’altre i van començar a establir conversa –una conversa lleugera d’altra banda- amb el senyor Crest que anava mirant de seguir el fil al mateix temps que procurava mantenir-se dempeus. En un moment donat, la senyora Forlani que s’estava al costat del cor del senyor Crest, l’agafà del bracet i se’l mirà amb aquells ulls seus que fins i tot de nit vesteixen de blau el món sencer, somrigué i procedí a no desfer-se del gest de confiança, ans al contrari, aprofità la feblesa per afegir l’altra mà. Així doncs, tenim el senyor Crest, fortament pres d’un costat per la senyora Forlani i, de l’altre, la senyora Wright que (sense perdre compàs) procedeix d’idèntica manera que la seva companya mantenint l’acusat en una posició d’indefugible constrenyiment. Les dues noies somreien i, enjogassadament, mantenien aquell contacte inicial conduint-lo –si de cas- a situacions encara més penoses i insuportables com és ara petits petonets al coll ara i adés, abraçades inopinades i paraules emmetzinades que –abusant de la seva superioritat- tendien indubtablement a corbar la voluntat i l’ètica del senyor Crest (prou minvat de per sí ja en aquell moment).

A l’alçada de l’establiment que consta en les actuacions (un xiriguito buit i desastrat anomenat “sou aquí”), la noia rossa (Wright) estirà l’imputat pel braç de manera dolçament violenta fins a fer-lo estirar sobre la sorra de la platja. Mentrestant, la morena (Forlani) li treia l’abric per tal d’improvisar el que després entengué com un jaç. Encavalcada ja sobre d’ell, la senyora Forlani ajudà la senyora Wright a treure’s la poca roba que duia i, seguidament, fou la segona qui ajudà la primera a procedir idènticament. Tot i el grau elevat d’alcohol que el meu defensat havia ingerit, no pogué evitar de mirar el cos d’aquelles pèrfides atacants i és per això que, per anys que passin, reconeixeria aquells cossos allà on fos, de manera mil•limètrica no cal dir. De fet, no ha deixat de pensar-hi ni una sola nit. Què dic, ni un sol moment, no ha pogut deixar de portar a la seva memòria la imatge d’aquells dos animals en zel fent d’ell un trist ninot endut per la passió més desenfrenada, la luxúria més aberrant i el plaer més portentosament salvatge i reprovable. No cal dir que s’aporta com a document número dos l’informe mèdic del centre de salut mental on rep tractament des d’aleshores el qual taxativament refereix les greus seqüeles que van imprimir en el senyor Crest els fets de la nit del vint-i-set de novembre de 2097.

El matí del dia vint-i-vuit de novembre de 2097, el meu client en un lamentable estat físic i mental en aquell mateix punt de la platja, envoltat de criatures que miraven d’enterrar-lo a la sorra i d’una parella d’agents de la policia local (els números 333333 i 444444) que començaven a instruir la causa que avui ens toca de defensar. No el van creure aleshores i, tal com va fer constar l’instructor en l’atestat, els resulta difícil de creure en l’actualitat. Tampoc no el va creure la seva dona, ara ja ex esposa mare de les seves dues filles i els seus companys de feina que es divideixen entre: aquells que no s’ho empassen ni amb una Hendricks i aquells que han començat ja a fer bossa per erigir-li un monument a l’entrada de l’edifici on treballen (mal m’està dir-ho, un espai mancat de tota gràcia).

SEGONA.- Els fets no són constitutius de cap delicte.

TERCER.- Sense delicte no hi ha autor i, per tant, el meu representat no respon en cap concepte de responsabilitat criminal.

QUARTA.- Ni circumstàncies modificatives de la responsabilitat. Subsidiàriament i, en el seu cas, cal fer esment de l’atenuant continguda en l’article 21 del nostre Codi Penal relatiu a l’estat d’embriaguesa del senyor Crest en el moment dels fets.

CINQUENA.- És procedent, doncs, la LLIURE ABSOLUCIÓ del senyor CREST BOIL, amb tots els pronunciaments que hi són inherents.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Que tenint aquest escrit per presentat, l’admeti donant-li el tràmit processal oportú tenint doncs per fetes les manifestacions en ell expressades i per tant, per formulat escrit de defensa i per retornat el procediment entregat, segons el qual es dicti en el seu dia i de conformitat, sentència absolutòria.

ALTRESSÍ MANIFESTO.- Que aquesta part, per l’acte del judici i la vista oral i per abans del començament de les seves sessions, proposa i intenta valer-se dels següents MITJANS DE PROVA, reservant-se expressament la facultat d’intervenir en els proposats de contra per les altres parts en el supòsit que aquelles hi renunciessin. Així doncs:

1a.- INTERROGATORI DE L’ACUSAT.
2a.- TESTIFICAL amb examen dels següents testimonis:
- Robin Virginia Forlani
- Claire Antonia Wright
-els agents de la policia local números 333333 i 444444
Els quals seran citats pels conductes reglamentaris via oficina judicial.
3a.- DOCUMENTAL consistent en la lectura de tot allò actuat amb expressa omissió del que és documentació de mer tràmit processal.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Admeti íntegrament els mitjans de prova proposats dels quals intenta valer-se aquesta part en l’acte del judici oral acordant allò que sigui pertinent per la seva pràctica en la forma interessada.

Reus, 8 de juliol de 2098

Cristina Cortezón.-   Dionís Salardú.-
Advocat.-                Procurador.-