dijous, 24 de febrer del 2011

COMPANYS DE VIATGE


Havia esperat que l’altre dormís per baixar. Preferia que no sabés què havia estat passant aquests darrers dies. Ella era baix, escrivint postals al quartet de la tele. Un espai on en altres èpoques haurien servit esmorzars si tenim en compte aquella mena d’esquifida barra, la cafetera i el parell de tauletes. A banda d’això, res. Unes quantes cadires plegades i una butaca amb un peu a l’altre barri. Ella també havia deixat a l’altra dormint potser perquè també preferia que no sabés res de l’assumpte. No havien quedat però tant ell com ella sabien que es trobarien aquí baix. El quartet era a tocar de la consergeria on l’home llegia el diari i escoltava una ràdio que de ben segur no escoltava ningú més. Era un home sec, de poques paraules i veu rovellada. Vestia tot negre i et feia pensar en malalties llargues i pesades i poetes de barri. Va saludar-lo i va entrar a la saleta on ella escrivia les postals d’esquena a l’única finestra. Era força tard però per baix encara rondava l’ambient dels volts d’una estació important. A més, la terrassa del restaurant encara no havia aturat la seva música de coberts i converses anònimes en llengües estrangeres. Ella escrivia però va aixecar el cap i un somriure la va vestir de llum. Ell es va asseure al seu costat. Encara no s’havien dit res. A través de l’escletxa que la porta entreoberta deixava, tots dos van mirar cap al mostrador i van riure mentre l’home, impertorbable, els segellà la gresca amb una sola mirada.
Feia hores que eren junts. De fet, havien passat junts el dia sencer igual que ahir i que abans d’ahir, igual que una pila de dies i tanmateix no els era permès de tocar-se més enllà del que pot considerar-se raonable entre dos companys de viatge, dos amics. De vegades, deixaven que els altres caminessin davant mentre voltaven per la ciutat i furtivament fregaven llurs mans només una dècima de segon. Altres vegades, aprofitaven que aquells eren al lavabo i encara d’altres vegades feien de maneres d’esperar-se una estona més en sortir d’una botiga de souvenirs o bé d’un restaurant. Cercaven instants impossibles mirant de fer tot allò que fos al seu abast perquè els altres no s’adonessin de res. S’abstenien d’aguantar-se la mirada un segon més del que fóra permès i si l’excusa no semblava adient preferien evitar quedar-se sols en situacions inversemblants. De tota manera, ahir a la tarda, es van trobar amb uns companys amb qui havien fet el primer viatge, casualment. Van saludar-se i s’estaven tots allà, al bell mig del carrer, plantats mentre la resta de l’eixam de turistes que tot ho envaeixen convertien la ciutat en un riu. Es van asseure en un petit cafè a prendre alguna cosa i, abans d’acomiadar-se, van decidir de fer-se una fotografia plegats, una foto de grup per celebrar l’encontre ocasional. Van triar un vianant qualsevol per a fotografiar-los tots rient i abraçant-se engrescadament. I mentre aquell feia anar el flash, ella va aprofitar per pessigar-li el cul. Només ells dos coneixen el secret d’aquella complicitat compartida i ningú que més tard hagués vist la foto podria adonar-se’n. Qui sap on para ara aquella fotografia.

Alguns cops era així, com un joc de criatures on el risc és precisament la gràcia mateixa del joc i no cap altra cosa. Però en general i tret d’algun instant com aquest, es passaven el dia plegats sense poder-se dir res d’especial, sense possibilitat d’acostar-se massa l’un a l’altre. Junts però separats per un abisme i al vespre, sense consigna prèvia, tots dos esperen que els altres dormin (fins i tot han arribat a posar-se el pijama i estirar-se al llit) per escolar-se sense fer soroll escales avall i trobar-se en aquest recambró que ningú en tota la pensió no fa servir, llevat d’ells.