dimecres, 9 de febrer de 2011

HISTÒRIES D'UNA FILLOLA II

                                    


Per on anàvem? Això mateix. Un dia són molts segons i fan falta de vint-i-vuit a trenta-un dies (segons el cas) per fer un mes. I, exactament, dotze mesos fan un any que, amb tot, sempre té tres-cents seixanta-cinc dies. I això, més o menys, és el temps. No sap perquè sempre que es capfica en la mesura del temps pensa en aquelles nines russes de tots colors que la tieta Natàlia va dur d’un dels seus viatges i que reposen ben endreçadetes a la lleixa de la saleta, davant dels devedés de l’Audrey Hepburn. I és que el temps serveix per mesurar moltes coses, moltíssimes, com per exemple l’edat. Quin temps té? Diuen les pesades dels nadons quan emprenyen pel carrer a les pobres mares que n’empenyen els cotxets. Un sap l’edat que té si es recorda del dia que va néixer (tampoc no cal ser l’Einstein ja que curiosament és el mateix dia que el de l’aniversari). La Maya, osigui jo -és una mania que tinc de parlar en tercera persona però no patiu que no és patològic-, va néixer el cinc de març i si restes de l’any corrent l’any que vas néixer, doncs aleshores obtens la teva edat. No és molt complicat, oi? Només és una resta de quatre xifres per la qual no fa ni falta calculadora, em sembla a mi. Amb el temps també es pot mesurar la qualitat de les coses. Així, posem per cas, una cosa vella és vella i una de nova és nova que vol dir que tenen molt temps i molt poc respectivament. De vegades, ser vell és bo i de vegades és millor ser nou. El cotxe del seu pare és vell i això no és gens bo però, en canvi, la seva mare té un bagul que és molt i molt vell i es veu que com més vell és, més diners li donarien si es decidís a vendre’l, la qual cosa no passarà mai. I això perquè hi ha cops que vell i antic no són sinònims (que és quan dues paraules són diferents però vénen a voler dir el mateix com passa, i perdoneu-me la grolleria, amb tifa i caca, ja m’enteneu).

Doncs això, que la Maya no sap si les estrelles tenen molts anys o no però li sembla que déu n’hi do. N’hi ha que brillen menys que altres. Ella pensa que potser és perquè són més velles i fa més temps que ningú no els treu la pols. No sé. Qui pot saber-ho. A ella li agrada més pensar que són forats al cel que no pas planetes amb llum que són molt i molt lluny d’aquí penjats a la galàxia com un web a la xarxa. És possible que sigui perquè és més poeta que no pas astrònoma. De tota manera, valdrà més que comenci a passar. Bàsicament perquè la Maya encara està sota la pàtria potestat dels seus progenitors (que vol dir papa i mama) i ja fa molt de temps que ha tret la Derricke a passejar i si els explica que s’ha distret mirant els estels ells diran que sempre està a la lluna, com que mai no entenen res...

2 comentaris:

El meu núvol ha dit...

Ens ha agradat molt!!! Gràcies! X

Pau ha dit...

Segueix!!