dijous, 3 de febrer de 2011

NO HI HA PITJOR TORTURA QUE PENSAR




Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i la volia prendre de la mà i endur-se-la lluny, molt lluny, però només la va començar a besar potser perquè en tenia ganes o potser perquè calia fer-ho. Una mica per això i una mica per allò.

Un somriure.

Per dins plora. Ella no ho sap però ell sí.

Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i volia estar en silenci i abraçar-la des de la seva postura i no veure-li la cara, només sentir-la a prop, només sentir-la una estona, per petita que fos. Però va redreçar-la cap a ell i va començar a parlar-hi. Un somriure. I aleshores a besar-la. Potser perquè calia fer-ho. Potser perquè en tenia ganes. Potser perquè no hi havia manera d’evitar-ho.

Encara un altre somriure.

Encara plora per dins perquè l’estima i no ho acaba d’entendre. Ningú no li ha ensenyat la diferència entre estimar i ser estimat i sovint en confon els conceptes. Sempre juga amb les regles que els altres escriuen per ell i no gosa dir que no tot i que ja n’està ben tip de jugar. Potser si digués que no, si gosés, no l’estimarien i ell no podria estimar i s’adona que no sabria viure si no pogués ser per vessar tot aquest amor que guarda dins. Podria ser que estigués enviant-lo en la direcció equivocada però prefereix enviar-lo que llençar-lo a la brossa.

Un somriure.

No.

Molts somriures.

Ara són a l’habitació i s’han tret la roba. No hi ha molta llum i ell voldria tota la llum del món. Encara que no hi hagi llum ell la mira i voldria estar així tota l’estona. Treure’s el rellotge i oblidar-se de l’hora. Però ara són aquí i demà ja no hi seran. Ara són aquí i probablement no hi tornaran a ser. Potser per això es treuen la roba i no té temps de mirar-la. Es treuen la roba i ell no recorda quina roba duien quans són nus l’un al costat de l’altre. Ell l’estima i ella l’estima. Ell pensa que ella l’estima. Ella pensa que ell l’estima. Ell no l’estima. Ella no l’estima. Ell pensa que ella no l’estima. Ella pensa que ell no l’estima. Ell vol estimar-la. Ella vol estimar-lo. Ell pensa que vol estimar-la. Ella pensa que vol estimar-lo. Ell pensa que ella vol estimar-lo. Ella pensa que ell vol estimar-la. Ell l’estima. Ella l’estima i aquesta pot ser la raó que siguin despullats. L’un al costat de l’altre. Els fa por que passin les hores i encara llur cossos no s’hagin fregat. Ell vol fer l’amor però no vol haver-lo de fer i sap, tanmateix, que per fer-lo caldrà haver-lo de fer i adonar-se, més tard, que el temps ha decidit esgotar-se de totes maneres.

Ell vol més temps així que la besa tendrament darrere les orelles i les cames i els braços, els dits, els pits, els cabells, l’entrecuix, la besa per tot arreu perquè vol omplir-la de besades i això a ella l’excita. Això a ell l’excita. Ella perd l’excitació perquè el temps és escàs i l’amor massa llarg i ell perd l’excitació perquè una cosa portarà l’altra i voldria encara gaudir del joc molta més estona. Tota la tarda. Tota la nit. Tota la vida.

Un somriure.

Una caixa plena de llàgrimes de cartró.

Ella està més excitada que mai i ell s’ha oblidat completament que calia mantenir l’erecció perquè estava massa enfeinat estimant-la, donant-li la viva impressió que la vol. I la vol. Ella el vol però cal que ell la vulgui ja, abans ella no en perdi les ganes i ara ell ho veu i es posa molt nerviós perquè no la vol penetrar, vol que l’estimi. Vol que obri els llums i se’l miri perquè vol veure-li els ulls com li diuen t’estimo. T’estimo. Vol fer l’amor, és clar, sobretot després de tot aquest temps vol fer-lo més que mai però per què cal que es limitin a aquest espai, aquest moment, que es limitin a aquesta trista hora. No vol pensar però pensa, ara més que mai. El que vol no és el mateix que el que també vol. Ella és aquí. Són sols i potser no hi tornaran a ser perquè la història és capriciosa i ara els protagonistes i les víctimes són ells, de manera que es decideix a fer-ho. Si no ho fes, se’n penediria més endavant i detesta la idea de recordar aquesta estona com un plany, com un retret, un estúpid retret amarg.

Un somriure i un petó.

Un calfred massa poc oportú.

Ara es vesteixen. Efectivament s’ha fet tard i cal no esperar-se ni un segon més perquè la història podria acabar malament de debò. El comiat ha arribat, finalment, i no han pogut fer l’amor i no poden agafar-se de la mà, ni mirar-se com aquell qui diu perquè tots els ulls es claven sobre d’ells dos. Ell no sap què vol dir per això diu tot el que sap que no cal dir, que cal no dir, per bé que no se la mira als ulls mentre li parla perquè no pot. Si la mira als ulls recordarà la seva mirada i prefereix recordar la plaça, els carrers, la gent, les pedres de la vorera, les burilles del terra, els arbres movent-se lleugerament, el cel canviant de tonalitat, els peus, qualsevol cosa que després podrà fàcilment oblidar. Si la mira, recordarà. I oblidar-la convindrà un esforç que sap i entén que no és capaç de fer perquè ja l’estima i no vol estimar-la. Perquè si l’estima, ella no l’estimarà. Perquè si la recorda, ella l’oblidarà. Però així i tot l’estima i la recorda. Pot ser que només és que vol estimar-la i recordar-la o que només vol recordar-la per tal de creure així que l’estima de debò i no només perquè en té ganes.

Un somriure.

Un darrer somriure.

Un petó.

Un darrer petó.

Ell no vol que ella se’n vagi. Ella no vol que ell se’n vagi. Ell no se’n vol anar. Ella no vol anar-se’n. Ell ha de marxar. Ella ha de marxar. Ell és a l’esquena d’ella. Ella és a l’esquena d’ell. Cap dels dos no es gira. Ell sap que si es gira, ella estarà esguardant-lo. Ell sap que si es gira, ella no estarà esguardant-lo. No vol girar-se. Vol veure-la per darrer cop. No la vol veure més. Vol veure-la tota la vida. Vol que ella l’estimi. Sí. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell ja no l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, així, tot el seu amor tindrà sentit. Podrà callar. Podrà parlar-li. Podrà besar-la o no besar-la. Acaronar-la o no acaronar-la. Faran l’amor tot el dia o ja no el faran mai més. Faran l’amor sense fer-lo durant hores eternes i la penetrarà mil anys després o no la penetrarà o la penetrarà a cada moment i ella deixarà anar un gemec de plaer que no podrà oblidar mai i després fumaran o no fumaran i ell olorarà el seu perfum sense perfum i la desvestirà i la vestirà i la desvestirà i la tornarà a vestir i baixaran al cafè i seuran l’un davant l’altre i els silencis no li faran por mai més i ella els començarà a témer i parlarà i ell somriurà i ella plorarà per dins però ell ho sabrà i li farà un petó i ella entendrà que l’estima. Ell l’estima. Ella entendrà que l’estima. Ella l’estima.

Un somriure i un plor.

Un plor i un somriure.
 

2 comentaris:

El Profà ha dit...

...enravassadament meravellós!

Pau ha dit...

M'agrada o no, potser l'estimo, o potser no... No, no hi ha pitjor tortura que pensar