TALLER (microrelat emprant les primeres paraules de cada línia d'un paràgraf ja existent)

La segona vegada que la vaig veure, tan blanca, tan neta, amb el vestit emmidonat i la toia reposant entre les seves mans, entrava a l’església i el món sencer s’aixecà com si una descàrrega elèctrica hagués recorregut aquells bancs de fusta encerada. El silenci tenia por de trencar-se i per això s’esperà fins que ella fou davant mateix de l’altar. El dia començava aleshores, la vida mateixa començava aleshores i jo portava els ulls als cordills de les sabates perquè la sola idea de deixar-los passejar per la sala m’hauria dut a plorar i no volia que ningú advertís la meva por. Una por petita. Una por encara per fer. Em sentia presoner d’aquell vestit fosquíssim i una veu esquifida dintre el meu cap demanava auxili a qualsevol que volgués escoltar-la. Milions d’espelmes empudegaven i pervertien l’aire. Impossible respirar. Vaig mirar de distreure’m pensant en el plat de pasta que la mare m’havia promès. Si em portava bé, la promesa incloïa un dineret al portamonedes. Però la filla dels veïns era morta i l’havien vestida de primera comunió, una nineta morta, la segona vegada que la vaig veure.