dilluns, 14 de març de 2011

DISCO 2000 (Off minor, Thelonius Monk)


Passejava per la platja amb les mans a la butxaca. Duia música a les orelles però no l’escoltava. Si de cas la sentia. Però no l’escoltava. Anava pensant. Potser per això ni s’adonava de tota aquella gentada colrant-se al sol. Feia calor. Molta calor, però per ara no era un tema que el preocupés. Havia vingut a treballar. Fes calor o fes fred. En canvi, es preguntava si s’estava enamorant. De fet, havia hagut d’escapar-se a fer un volt perquè ella havia sortit feia una estona i estar-se allà amb la seva absència es feia insuportable. Tenia encara una paperassa eterna per acabar de lligar però no podia deixar de repetir-se el nom d’ella.

Com havia començat tot? Amb una mirada, potser? Ella li va tocar el cabell i així va estar tot? No podia estar-ne del tot segur. Només que ara li calia estar-se a la seva vora. Sentir-ne la veu, l’olor. Tot. No hi havia res de dolent en tot allò. Els nens ja eren grans i ja ni recorda quants anys fa que la va enterrar. És una manera de parlar. Prou que ho sap els anys que fa que ella és morta. Per això no hi pot haver res de dolent en sentir aquella remor altra volta. Potser l’edat. La noia era jove. Molt jove. Ell ja no és jove. En absolut. Podria ser el seu pare, com aquell qui diu. Fa una setmana que no s’afaita i ja no porta corbata. Tot el dia en cos de camisa. Ahir al vespre va baixar a la boutique de l’hotel i ara passeja per la platja en bermudes i xancles, com un brivall. Com si tornés a tenir vint anys. Menys i tot.
El primer dia que van sopar junts encara no es coneixien. Ell parlava pels descosits, com fa sovint. Ella se l’escoltava. No li va passar per alt. És probable que veure-la escoltar-lo d’aquella manera el fes parlar més encara. Perquè se’l mirava. Li clavava els ulls i feia tant de temps que ningú no se l’escoltava! Feia tant que es diria que fins i tot les frases tenien una altra melodia. Com si ballessin. Després de l’àpat van sortir tots a ballar. Les paraules i ells. I poca estona més tard ell ja anava completament begut i ella havia desaparegut.

Però l’endemà van tornar a coincidir, a l’hora de dinar. Aquest cop, ell va preferir callar per veure si era ella que deia alguna cosa. Ella no va badar boca. No se’l va ni mirar en tota l’estona i ell va perdre fins i tot la gana. Cercava els seus ulls com l’aigua el qui es perd al mig del desert, però els ulls d’ella eren lluny, més enllà del miratge. Sempre més lluny. Després, ell va provar de tornar-hi a coincidir però durant dies ella no va ni aparèixer. Discretament preguntava per ella però ningú no en sabia res fins que, decebut, va tornar a la feina.

Una setmana més tard, ella va comparèixer de bracet d’un dels seus clients i alguna cosa se li va remoure a l’estómac. Es va demanar una copa i va seure a la taula d’ells. Després d’una copa en va seguir una altra i aviat n’havia perdut el compte. Fins i tot, sobtadament, es va adonar que havia tornat a fumar. Aquell vespre, algú el va pujar a l’habitació amablement a dormir la mona i l’endemà al matí no sabia què podia més si la ressaca o la vergonya. No sabia si havia estat un somni o bé un malson. Un fet o bé una malifeta. Però algú va trucar a la porta i ell s’hi va acostar i allà me la teniu a ella demanant per com es troba ell. La fa passar i s’asseu a la butaca i ell a l’altra i xerren i ell s’oblida que tenia maldecap i ella és un Klimt, un Klee, un Picasso, un Dalí abocada a la finestra veient passar barquetes que suren sobre el mar.

Les hores que segueixen parlen de passejades comuns i fonts i jardins i sabates fora estirats a la gespa, alguna estona a la platja i un pícnic vora el turó sentint les onades petant a baix, al rocallam.
Al dia següent, ella somriu quan passa a la seva vora i es gira per continuar encara somrient-li un cop ha passat de llarg i ell s’encén una cigarreta i pensa que és feliç. I pensa si és lícit i just o necessari. I ara passeja tot sol per la platja, sol amb Thelonius Monk (obviant tota aquesta gent que morirà jove de càncer de pell).

1 comentari:

El Profà ha dit...

Ho sento. Saps que ella sempre em va preferir a mi. A tu només et tenia com una mena de llàstima, com una enyorança present, aquella enyorança que se sent d'ecos que venen de molt lluny i et fa mal, tot i que et fa sentir bé. Però a tu només et quedava la part del mal. I ara que m'ho has confirmat, ho sento.

;)