dimarts, 5 d’abril de 2011

COMPANYS DE VIATGE



Potser per tot això s’aixequen encara sense obrir el llum i ell s’asseu a la butaca a fumar altra volta i ella se li asseu a la falda i comparteixen la cigarreta. Passa cada dia i no té res d’extraordinari fins que li passa a un, fins que és un mateix el qui es converteix en protagonista de l’escena i això no obstant el rellotge els traeix i recullen les coses. S’apropen agafats de la mà fins a la finestra i guaiten la gent que encara fa festa per baix i acaben de vestir-se. Ell porta el pijama i ella aquell vestit tan curt que sovint fa servir només per dormir i obren la porta, donen la clau al conserge i un somriure els és suficient a tots per fer-se entendre.

Sense proposar-s’ho baixen fins al carrer per les escales. No suporten haver d’anar a dormir. No els és suportable assumir que la nit s’acabarà tard o d’hora així que per fer una cosa o altre fan una passejada fent voltes a l’illa de cases agafats de la mà. Algun cop ella se li agafa de bracet i algun altre cop ell l’encalça per darrera, abraçant-la. I no poden evitar aturar-se a cada passa per reprendre el rictus del bes i s’asseuen en unes escales. De primer, en silenci, veient passar els cotxes que omplen el carrer amb les seves llums o el camió de les escombraries o fins algun vianant que ja retira. Després, comencen a xerrar i repassen estones compartides i ell parla d’ell i ella l’escolta i ella parla d’ella i ell l’escolta i s’adonen que estarien tota una eternitat o dues o tres mirant-se estúpidament i parlant l’un al costat de l’altre asseguts en el pedrís d’una escala desconeguda d’un carrer d’una ciutat d’un país que no és el seu. I encara parlen. I és que acaben estant-se hores xerrant, fregant les cuixes i els genolls sense adonar-se que se’ls escolen els minuts sense besar-se i d’una història en surt una altra i hi ha tantes històries per explicar-se! I, ara sí, tornen a l’abraçada i els petons i no se’ls escapa que comença a clarejar i s’aixequen i tornen pesadament a la pensió. Odien cada passa que els fa avançar. S’aturen. Es miren. I així i tot arriben i la porta és tancada i no gosen trucar el timbre i tanmateix ho fan sabent que l’home somriurà veient-los pel petit televisor en blanc i negre del circuit tancat i ara seuen al primer replà i ell l’abraça agafant-la per les espatlles i ella es deixa fer i fan el penúltim cigarro.

Inevitablement han de pujar. Han de tornar cadascú a la seva habitació, amb els altres, com si res no hagués passat, esperant que cap d’ells no s’hagi adonat de res. Han esgotat la nit i avui ja no dormiran com aquell qui diu. I és que el dia tot just s’estrena, la vida tot just s’acaba. Orfes com són, de la tempesta.

3 comentaris:

El Profà ha dit...

...aquesta última frase... de què em sona? és això el principi de tot o tot plegat no és més que un bucle que es retroalimenta?

en fi, que bonic que és l'amor!!

El Profà ha dit...

Per cert, m'agrada el cassette que has afegit. Algun dia les teves filles et preguntaran que què carai és això i que per a què serveix.

Ah, i ni Cossi ni Roma: Volluto (o, com a molt, Arpeggio)

Pau ha dit...

Un final melacòlic com correspont als orfes de la tempesta.

M'adhereixo al fi del Sebastià: que bonic és l'amor!!