dimarts, 17 de maig de 2011

LA CRISTINA I EN MASSAGRAN


Amb motiu del que preparen a la Biblioteca Xavier Amorós per celebrar el centenari d’en Massagran, la Cristina me’n parla i de seguida el cap comença a fer anar les turbines de la memòria que ja no poden aturar-se. Sento Massagran i aprofiten per treure el cap Eric Castel, Astèrix i Obèlix i evidentment en Tintín i en Milú. I, sense voler, recordo llevar-me dematí per veure terra d’escudella o més tard el planeta imaginari que arrenca amb una versió galàctica del primer arabesc de Debussy, o potser el quitxalla i les aventures de la Palmira Roc i el seu colze musical. Ja em trobo a l’illa de Kirrin travessant foscos corredors secrets amb la Jordi, el seu gos i els tres cosins. Potser se senten les cançons de Parchís o la melodia de no us puc dir si plorava perquè plovia. Jugarem a botons i ens tancarem a l’habitació més fosca per fer anar una i mil vegades la capsa dels barrufets del cinexín que anirà endavant i endarrere i em tornarà el regust dolç de la mirinda que se m’aboca al sofà i el meu airgamboy i jo mirem de recollir-ho abans que ningú no se n’adoni. Uns militars de plàstic cauen en paracaigudes sobre un fort d’indis i cowboys que fan pinya contra l’exercit verd i no hi ha ni un clic que s’aguanti amb perruca. Penso en la ferida lluminosa i la nissaga dels Rius, la guerra de les galàxies i un superman repentinat amb els calçotets llampants. Miro de no fer soroll que l’avi escolta el futbol a la ràdio amb la travessa entre les mans i sembla estrany que sigui només cosa de l’atzar! Els grans juguen a l’escombra amb unes cartes fournier i nosaltres ens entretenim fent el Sandokan o l’Ali Bei a l’espera que los ángeles de charlie alteri per sempre els rols dels nostres jocs i ara algú fa anar una guitarra i parla de la dona llarga i prima d’en Xesco Boix i no hi ha manera que em surti el nus del fulard però em salva la tieta que ens porta els llibres vermells que ha anat guardant quan li’n regalaven un per cada dos preses de xocolata i ens repartim els cromos dels dalky i els dels iogurts. Em parles d’en Massagran i torno al moble atrotinat dels tiets amb uns quants exemplars del patufet i en la meva àvia guardant gelosament un volum que recollia un bon grapat de pàgines viscudes d’en Folch i Torres i el cavall fort i, ja veus, retrobo el nen en què vaig convertir-me quan vaig adonar-me que sabia llegir.


1 comentari:

Pau ha dit...

Dani, Dani, Dani... Pq descrius tan bé aquestos retrobaments amb la nostàlgia? Només et pot igualar els Sabas!

Molt bo/bé. la Cristina no es pot queixar.