dijous, 5 de maig de 2011

TROBADES DELS DIJOUS



Dalt de tot, el transformer fa equilibris per no caure però no se sent música. Ni de Lou Reed ni de ningú altre. Fa temps que ningú no escolta música en aquesta habitació. Ni a l’habitació ni en tota la casa. Llevat de la Carmen, és clar, que quan tothom és fora fa esclatar en silenci Piazzola als timpans mentre treu la pols de llums i calaixeres, mentre endreça la roba del llit decorosament atrotinat o recull la cuina. Mai arrisca massa, així i tot. Si la senyora ho sabés tardaria un picar de dits a fer-la fora. Ploraria com una beneita, xisclaria i esgarraparia parets. I la Carmen, no cal dir-ho, a la puta calle. No ho dirien així, naturalment, que vindria el senyor a fer-li saber que la senyora vol que reculli les seves coses però ja es diu que la paraula no fa la cosa.

Res fa pensar que el senyoret ja no hi és. Res que es pugui veure. Hi ha encara els seus discos però també la roba que duia i fotografies d’ell amb aquell posat seu desencisat i ple de matisos. Hi ha les seves joguines de brivall i algú s’encarrega que la buguenvíl•lia del jardí romangui impertorbable a la seva absència i les seves roses i les clavellines. El jardí sencer fa creure que ell encara torna per fer-se’n càrrec cada tarda. Però no torna. I no tornarà. Ella sap que no tornarà, menys encara ara. Però no els ho dirà que ho va prometre. I encara que pogués no els ho explicaria. Així que sospira i repeteix que res que es pugui veure fa pensar que el senyoret ja no hi és però hi ha coses que es veuen encara que no es puguin veure.

Salvada pel lladruc del gos, un animal mandrós que prefereix remugar enlloc de bordar si algú s’apropa remotament a la casa, la Carmen torna en Piazzola al sud. Amaga a la butxaca de la seva bata baldera l’esquifit aparell de música que li va regalar el seu nebot Sebastià l’últim cop que va fer massa anys i baixa cap a l’entrada repassant la lluentor de la fusta de la barana amb el puny de la màniga i, avançant-se al soroll de claus del senyor, obre la porta. Fa tant de temps que aquell home llarg i esprimatxat com un espàrrec va deixar de fer goig tornant del despatx! Abans i tot que el seu cotxe dels diumenges. Abans i tot que els pentinats de la seva dona es convertissin en ridículs i les cortines en murs. Abans i tot que deixés d’arrambar-la rere cada porta mig oberta.

Darrerament hi torna a pensar molt, ja veus, en tot allò. Ella que aixeca el cap amunt ben amunt per veure els ulls blaus del senyor que crepiten i enganyen, i sentir-ne els braços esfilagarsats al voltant de la seva cintura nova per estrenar i com li recita dolces paraules catalanes fregant-li l’orella amb un bigotet que no és, pessigollejant-li l’ànima i adreçant-li el xiuxiueig directament al pit que s’aixeca com si també volgués mirar als ulls del senyor. I aleshores, tot d’una, els talons de la mestressa que torturen el marbre i els quatre peus dels amants que d’esma practiquen passos de ball com si el terra fos ple d’agulles i no sabessin on anar i se’ls escapa l’amor per culpa de la pell o potser fou la pell que se’ls escapà per culpa de l’amor, s’imagina ara que el té aquí plantat.

Respiren un i altra. Ella l’ajuda amb l’abric i ell li resa un gràcies fet a mida només per ells. Mira-te’ls ara tots dos. Sense contorns ni desitjos, sense plans per fer ni músculs per tibar, aturats al mateix lloc on la innocència els jugà una de les seves males passades. Exactament igual que aleshores i no obstant tan diferent. Ell anirà a seure a la biblioteca a llegir Evelyn Waugh i ella li plegarà el mocador de coll i abans que passi pàgina ja li haurà dut un cafè que ell animarà amb un rajolí de conyac quan pensi que ella no el veu. I les mirades se’ls escaparan, sense voler, a ella des del llindar de la porta i a ell de la butaca estant, cap al retrat del noi que gesticula records atrapat en la instantània d’un estiu a la caseta d’Ulldemolins, quan els poemes encara no eren punyals.

Saben que és la senyora qui arriba perquè la bèstia peluda es tiba tota, perquè el timbre ressona a cada mil•límetre de la finca. Saben que és ella perquè la música dels records també calla quan ella entra. Encara no ha posat un peu a l’encerat que ja crida la Carmen tot i tenir-la a menys d’un pam i l’omple de paquets, bosses i instruccions que ella reté entre un plec i una alenada. I mentrestant se’n va escales amunt i es va descalçant, abandona les sabates a esglaons perduts i s’amaga a la seva cambra que feia estona que la plorava. La Carmen entra rere seu aguantant la respiració. L’ofega aquell perfum resclosit disfressat d’elegància. Deixa les sabates al vestidor i atansa les sabatilles als peuets arrogants de la senyora. I la deixa allà, asseguda al tocador.

Davant de la porta principal, un gran jardí s’estenia fins a la porta del carrer. Aquella mena de selva intractable encabia per igual palmeres i rosers, pinassa i falgueres. Al racó, una figuera immensa havia vist enfilar-se el noi primer i meditar més endavant aprofitant-ne l’ombra. S’asseia a llegir i escriure mentre la seva mare torturava Satie al piano de la saleta. Hauria hagut d’estudiar però ell preferia els seus quaderns i els seus llibres de sants i es perdia a l’ombra d’aquell arbre gegant. La Carmen li portava el berenar mig d’amagat i escoltava embadalida els versos que el nen li llegia fent veure que l’entenia quan aquell explicava coses de la mètrica i la rima i ella s’oblidava que el senyor li havia encarregat de fer pujar el fill a treballar en els deures de l’escola.

Representa que se’l va trobar, però fou la Carmen qui li regalà aquell bolígraf negre d’escriptor que ell duia sempre a sobre. Va ser pel dia que feia quinze anys. Els pares l’havien dut al Liceu i tornava captivat i capficat per Faust i Margarita i es va asseure a la biblioteca a repassar el llibret. Ella se li apropà pel darrera i li oferí el petit present. El noi es redreçà d’una revolada amb un somriure d’orella a orella per abraçar-la emocionat mirant d’amagar una llàgrima espurnejant que se li escapava espatlla avall de la minyona. Productes de neteja. Mel i mató. I l’endemà, a l’hora d’esmorzar, el senyoret li ficà furtivament un paper doblegat al davantal. Havia estrenat el bolígraf per escriure una sextina només per ella.

Sap què és una sextina. Sap que és un sonet i una copla. Ho sap ara. Aleshores no ho sabia. Aleshores no sabia que havia fet servir el seu nom per trenar-ne l’acròstic. Fou després que li anà ensenyant tot allò. Li explicà que ella també feia servir metàfores i comparacions a cada moment, sense adonar-se’n. Que la música i la poesia surten del mateix lloc, del ritme dels somnis, de la física dels records. I també que per força aquella bellesa només podia haver estat obra d’un creador màgic, d’un ésser terriblement poderós. Li explicà que les paraules li havien inflat el pit que ara esclatava de Déu. I la Carmen s’adonà que el marrec s’havia fet gran sense voler i que havia confós els pans amb els peixos. I que ja no hi havia manera de tornar enrere.

Dansen molt més les absències que les presències en l’escenari de la nostra memòria. Per això sura a la façana de la casa, com una projecció que mai no s’atura, la imatge de perdulari de quan el senyoret es va tallar els cabells com si hagués de convertir negrets de l’Àfrica i es va deixar aquella barba que semblava més espessa a cada dia que passava. Els dijous es trobava amb una colla d’eixelebrats com ell, gent de totes les edats que passaven comptes literàries al voltant d’una taula pelada que ni tan sols podia acollir-los a tots. Parlaven de les seves coses i es feien uns tips de riure per coses que ningú que no fos ells mateixos no arribaria mai a capir i els passaven les hores així fins que algú es recordava que la vida real toca quarts i mitjos.

Rematava el noi les tertúlies del dijous amb unes passejades que encetava cada dissabte a trenc d’alba i que no acabaven fins que el diumenge deia prou. Hom sabia que no estava sol en aquells trajectes que havien de ser, per força, esgotadors però ni tan sols la Carmen havia de conèixer la persona que l’acompanyava. La senyora es va tornar cada cop més agra i el senyor era més car de veure encara que el noi. Pesaven les parets i les finestres s’obrien cada cop menys. Ara la mestressa enyorava els dies que guaitava a través dels vidres impecables i sabia que el seu petit era allà, cuidant les plantes o dibuixant angelets a la seva llibreta negra i es planyia per les estones que va malversar amb unes tecles de marfil que mai no li haurien de pertànyer.

Sabotejada per les darreres notícies, la Carmen esmicola el lacrimal forrellada al seu quarto de minyona amb regust de lavanda i no pot evitar pensar quan va anar a veure el seu nen a l’abadia i no era un nen que era un home gros i fosc, que era una cosa vestida de negre que parlava fluixet fluixet, tan fluixet que a ella li costava sentir-ne els mots, uns mots que havien canviat ironia per sarcasme i havien inventat un passat teixit amb la llana de passatges pretèrits que en realitat mai no s’havien esdevingut. S’havia creat un personatge i la pobra Carmen no se’n sabia avenir. Ella, que havia estat sempre tant de carn i ossos. El pobre beneit parlava d’una dona infermera, un piset al Passeig ple de llibres infantils i andròmines de tota mena. Parlava d’un despatx d’advocats i dels vestits pel festival de dansa de les seves filles, dues princeses dolces com la mel. I la Carmen que li fa un petó al front i li acarona els cabells enrinxolats i diu que sí, que tot s’arreglarà i s’escapa corrents, tan ràpid com pot d’aquella ficció que l’empresona i es diu que mai més, així li ho supliquin, no serà personatge de ningú.

1 comentari:

El Profà ha dit...

Distingit senyor,
em poso dret i, tot treient-me el barret, li faig una respectuosa reverència. Després d'aquesta demostració de força, no sé si m'atreviré mai més a tutejar-lo. Magnífico!