dimarts, 31 de maig de 2011

TALLER (reproducció de paraules, reproducció de pensaments)



Al mateix lloc, seixanta anys després. Exactament al mateix punt precís. D’aquí estant, la punta del campanar i la vall. Plena d’ombres, plena de llums. Hi ha l’olivera i hi ha el pendent d’herba verda que diries que mai no arribarà enlloc. Hi ha la roca, la mateixa roca, aquesta immensa roca que em va amagar, que em va trair i pervertir. Al mateix lloc, seixanta anys després, i la música és la mateixa, un silenci a mig fer vestit d’insectes que xerren i la remor del vent. El silenci atronador dels meus pensaments que esclaten ara com esclataven aleshores. Què cony t’empatolles, em diuen ara. Calla d’una puta vegada, deien aleshores. Els pensaments no s’escriuen. Ni tan sols es pensen. Potser per això són plens de tantes paraules que no gosaríem pronunciar davant dels altres. Oblida, vell xaruc. I ara què, a veure de qui te’n riuràs ara, fill de la gran puta. El molt malparit era allà, sota l’olivera, si me n’anava qui era jo? En què em convertia? Si feia veure que no havia vist el que havia vist i tornava a l’estable i munyia una vaca, com podria tornar mai més a beure un glop de llet? Era aquí mateix el molt malparit, el veig rient-se de la pobra Maria que encara plora amb llàgrimes de criatura, que no sap perquè plora però sap que ha de plorar que això que passa no ha de passar que això que passa no està bé i no ha de passar. Déu meu que la deixi estar, que pari ara mateix que juro que el mato. I l’arbre plora igual que plorava aleshores perquè també se’n recorda. No se’n pot estar. I sua la pedra on em recolzo ara que perdo pas. Allò s’havia d’aturar i jo hi era. Vaig obrir la navalla i em vaig senyar. La meva mare cus al balcó i jo he de matar un home, em repetia. L’he de matar. I la Maria obre els ulls i em veu i jo m’amago i se’m glaça alguna cosa, no sé quina. Sento que l’altre gemega enterrat sota la sotana. I riu, com si fos boig riu el molt cabró. Et clavaré aquesta navalla, li clavaré, juro que li arrancaré els ous i en faré bunyols i el tiraré als porcs perquè se’ls mengin. Calla. Desgraciat. Calla. I vaig tornar a treure el cap i vaig veure els pits de la Maria que encara ballen a la meva memòria i quina culpa en tinc jo si no he vist mai cap pit? I no puc deixar de mirar-los i eren tan perfectes i ho continuen sent aquí tancats en aquest coi de memòria. Has d’oblidar. Treu-te-la del cap, la Maria. Ja és morta, la Maria. De què serveix pensar en aquella criatura si l’has vista bruta i vella, si l’has vista morir al mateix llit que van morir els teus pares? I el mossèn crida, no té vergonya i la petita ja no em veu ni plora. Que s’ha adormit? Petita meva, que dorms? I un riu de sang em taca l’espardenya i m’adono que encara tinc la navalla oberta a la mà que s’esbiaixa oberta com una magrana. La navalla que no vaig clavar. Els ous que no vaig tallar. Que no era un marrec jo també? Què en sabia jo de matar capellans? Què pensarà de mi la Maria si pelo l’home que l’ha feta dona? I calla l’olivera i calla la roca. I calla el campanar i la vall sencera calla. I callo jo que arrenco a córrer prada avall i caic i m’aixeco i ploro i perdo la navalla i el nom.

Al mateix lloc, seixanta anys després. Exactament al mateix punt precís. D’aquí estant, la punta del campanar i la vall. Plena d’ombres, plena de llums. Hi ha l’olivera i hi ha el pendent d’herba verda que diries que mai no arribarà enlloc. Hi ha la roca, la mateixa roca, aquesta immensa roca que em va amagar, que em va trair i pervertir. Al mateix lloc, seixanta anys després. Només que aquell cop no vaig matar ningú i avui, en canvi, en sé d’un que ha vingut a morir.

Tremola l’olivera.






1 comentari:

Pau ha dit...

He de dir el mateix que a clase: clap, clap, clap, clap, clap, clap, clap.