dimecres, 4 de maig de 2011

TRONADA




Va pujar a diagonal. Anava tan ben vestit que feia estrany i tot per l’època de l’any. El 34 anava ple fins dalt i, a sobre, un parell de cotxes de criatura barraven el pas anessis on anessis. Ell, però, va treure’s la bitlletera de pell immaculada de l’interior de l’americana i va passar la t10 quedant-se allà mateix, al costat del conductor. Potser sí que suava. S’aferrava al maletí com si hi dugués quelcom veritablement important, d’això sí que me’n vaig adonar. Potser és perquè llegia Greene, però me’n vaig adonar. Maco. De pell colrada i ulls parapetats rere unes ulleres de sol fosques i elegants. Ben pentinat. Maco, ja et dic. Vaig veure que mirava el rellotge potser massa i tot, per bé que vaig pensar que gaudia vantant-se d’aquell rolex llampant per tot aquell que volgués fixar-s’hi.

Encara no havíem passat Francesc Macià que ja va treure l’smartphone i es posà a parlar sense que se li pogués entendre altra cosa que Sagrada Família. I encara. No és pas turista aquest, em vaig dir mentre em fixava en una preciosa aliança d’or que lluïa en un d’aquells dits llargs i prims, dits de pianista. Parlava pausadament, fixant-se a cada mot, a cada síl•laba. Com si tastés les frases abans de deixar-les anar. I premia el maletí ben a prop seu, ja ho pots ben dir, li vaig comentar al meu Enric només arribar a casa. Passat València, deixà d’enraonar pel mòbil i es va senyar. Juro per déu que es va fer el senyal de la creu o potser no, potser només m’ho va semblar. I a tocar de la Sagrada Família, quan l’autobús s’aturà i obrí les portes, l’home va sortir corrent cames ajudeu-me. Sort de mi, que el vaig cridar per la finestra, MESTRE! que us deixeu la cartera!. I algú li va llençar.

De Clot estant vam sentir l’espetec. Em va fer pensar en la tronada que tiren a Reus per la festa major, només que més concentrat. Saps que et vull dir?