dimarts, 7 de juny de 2011

TALLER (psiconarració i monòleg autobiogràfic)




No pot tardar. Sentiré les claus al pany exactament a la mateixa hora de cada dia i ell tornarà a venir com cada vespre fins al sofà on jo l’espero i em passarà els cabells per darrera l’orella i em besarà el coll i jo odiaré aquest moment i li sentiré l’olor a tabac i no diré res perquè no val la pena. Anirà a la cuina i preguntarà pels nens del passadís estant cridant com si fossin les dotze del migdia i jo el faré callar sabent que tampoc no servirà per res. Tornarà al menjador i jo encara seré al mateix lloc i ell, primer, em mirarà estranyat però després se n’anirà a canviar. Es desfarà el nus de la corbata i la deixarà penjada al pany de l’armari i s’arromangarà els punys de la camisa que traurà fora dels pantalons. Potser tornarà per explicar-me alguna anècdota de la feina que jo no escoltaré perquè igual que ara provaré de recordar el moment precís en què devia deixar d’estimar-lo. I se’n tornarà al dormitori encara uns instants. Els nens dormen. Com poden saber que no em tornaran a veure mai més? Com poden entendre que no els tornaré a veure mai més? Em sembla que tremolo. Només m’ho sembla. Començarà a parar la taula veient que jo no ho he fet i em preguntarà si em passa alguna cosa mentre, de pas, em clavarà els seus ulls d’àmbar i em dirà que em troba especialment guapa. I jo em diré que potser m’ha descobert la determinació, però m’ho diré amb la boca tan petita que ni jo no em sentiré. Avui, abans de sopar, el gran m’ha ensenyat la darrera peça que ha après a tocar amb el seu violí nou de trinca i jo he plorat sabent que em perdria el concert de final de curs però, com que picava ceba, les llàgrimes s’han confós raonablement bé. Mentre menjarem, ell tornarà al tema de la casa d’estiu i jo m’hi emocionaré instintivament i fal·laciosa mentre m’acabo l’ampolla de vi que vam encetar ahir amb els veïns. Farà plans i m’agafarà la mà somrient i jo hi conversaré amb les paraules que més s’hi escauran. S’aixecarà i recollirà els plats i vindrà per darrere a abraçar-me. Potser em tocarà els pits i jo no li diré que m’angunieja que em toqui els pits però l’angúnia em tornarà el sopar a la boca de l’estómac i faré mans i mànigues per no embrutar la taula que ell ja ha acabat d’endreçar. Seurem una estona davant la tele com qui mira el mar assegut a la sorra després d’haver jagut una estona prenent el sol. I ell m’agafarà els peus, acaronant-los. I voldrà besar-me i jo deixaré que ho faci sabent que tot plegat ens haurà de dur, indefugiblement, a fer l’amor. No hi ha rutina més cruel que la del sexe. No hi ha rutina més cruel que la del sexe després del sexe. I farem l’amor, doncs. Jo cridaré una mica histriònica com sovint i ell se’n sentirà orgullós un moment abans d’adormir-se. M’aixecaré. Em passaré una aigua i, sense fer massa soroll, aniré a l’habitació dels nens a fer-los un petó i per un moment pensaré que m’estic equivocant si aquest mal que sento no se n’ha d’anar i marxaré escales avall. Tancaré la porta sense fer soroll. M’aturaré. Un segon només. I no tornaré mai més.