dilluns, 26 de setembre del 2011

"...SI ENS LLEVEM BEN D'HORA I PENQUEM DE VALENT..."



Jo m’aixeco ben d'hora i penco de valent. Potser és que deu voler dir encara una mica més, va pensar. I es va començar a llevar a les cinc del matí. Com que generalment entrava al despatx per allà dos quarts de nou, un cop dutxat, esmorzat i posat al dia amb el tres vint-i-quatre, li quedaven -pel cap baix- un parell d’hores ben bones clarament buides. Tenint en compte que es plantava a la feina amb quatre passes mal comptades i que, fins i tot, el quiosc li quedava de pas, gairebé m’atreviria a dir que li sobrava alguna cosa més d’un parell d’horetes. Al principi, es va acostumar a embadocar-se amb la son angelical i fràgil de les seves dues nenes. Preparava el cafè i les torrades per la seva dona i planxava les camises per l’endemà fins que, al tercer o quart dia, ja no li quedava res a casa per passar sota el vapor. S’asseia al sofà a practicar nusos nous amb la corbata. Va posar al dia tres expedients feixucs que se li havien travessat i que esperaven torn al despatxet de casa. Acabà tres novel·les que havia deixat a mig llegir repartides per casa abans i tot de ser pare i matà el ficus de l’entrada de tan regar-lo. Canvià una per una les bombetes per unes altres de noves molt més ecològiques i responsables. Buidava el rentaplats, posava al dia el seu perfil al facebook i fins encetà un bloc jurídic amb novetats legislatives i dret comparat que ell descobria pràcticament abans que entrés en vigor. Es va subscriure a la Bernat Metge i es va amarar tant dels clàssics que no podia esperar el ritme dels enviaments que l’editor havia preparat per a la col·lecció.

Passada una temporada i esgotades totes les possibilitats raonables, va decidir que baixaria a córrer passeig amunt passeig avall i aprofitaria per escoltar els matins radiofònics. Recollia el diari, pa acabat de fer i sentia l’olor de la gespa vestida de rosada. Sovint, s’aturava per veure el sol llevant-se a l’horitzó massa més tard que ell que ja feia estona que suava quilòmetres fent companyia als quatre cotxes mal comptats que circulaven pel barri per aquelles hores. Molts dies, no cal dir-ho, arribava al despatx fet una coca. Sí que és cert que duia les bateries ben carregades, absolutament carregades i més ben informat que els de qualsevol central estatal d’intel·ligència. Ara, a mig matí, les parpelles se li carregaven i eren guillotines per les seves ganes de fer res que no fos reposar. No guanyava per cafès i els clients li havien començat a reprovar aquesta mala llet que el precedia darrerament i que hom trobava que anava a més. Res de retrets, s'anava repetint. Res de retrets.

Al vespre, s’adormia abans i tot que la canalla i ja ni es recorda què més es feia al llit a banda de jeure. En aquest sentit, la dona se’l mirava cada cop amb més ressentiment, un cert menyspreu dels que fàcilment perceps com de ben endintre i que s’escampen arreu. I quan ell li oferia les torrades amb mantega ella preferia estalviar-se d’esmentar el lloc on se les podia entaforar sobretot perquè les nenes prenien el colacao mirant en doraemon compartint espai vital, per bé que no calia ser endeví per intuir la ira que escombrava la pols de la cuina en moments com aquell.  Per evitar mals pitjors, ell s’acabava cruspint aquell plat abandonat al silestone de la cuina quan tornava del footing i s’estava allà una estona rumiant si potser tots plegats n'havien fet un gra massa i, al capdavall, en Guardiola només era un entrenador de futbol. I aleshores es deixava estar de cabòries i enfilava cap a la feina rellegint en Martí i Pol.  

2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

La virtut està entre poc i massa.

Molt bem observat i escrit

Ramón Sanz ha dit...

Cada vegada millor... De gran, vull ser com tu