dimecres, 26 d’octubre de 2011

EL COMUNICAT



N'hi ha un que va dictant el comunicat i un segon que el va picant a l'ordinador. Els altres s'han quedat a la saleta gran. Es tracta de ser precisos, de no anar més enllà d'allò que estrictament cal dir. El que dicta, assegut en una butaca més aviat tronada, encén una cigarreta rere l'altra i s'atura cada tres o quatre paraules com si fins i tot els espais en blanc fossin transcendentals. De fet, són conscients que el document travessarà el planeta informatiu convertint-se, des del mateix moment que es publiciti, en part de la Història, així, en majúscules. Que no es poca cosa. Després, això ells no ho saben, resultarà que la primeríssima plana se l'endurà un cadàver cobejat que un poble sencer haurà exposat impúdicament en una cambra frigorífica, però això són figues d'un altre paner. Ells dos, aquí isolats, comprenen la importància de la tasca que els han encomanat i compliran amb la diligència que els pertoca. Per altra banda, com han fet sempre amb totes les tasques que els han encomanat, sigui dit de passada, molt més ingrates.

El que escriu s'absté de fer comentaris en tant que prefereix interrompre el company tan poc com sigui possible. Així i tot, no pot evitar fer petar la llengua quan, després d'un parell d'hores i amb l'escàs balanç de dotze línies, aquell li fa esborrar sencera l'última ratlla. Per això s'aixeca, s'encén un cigarro parsimoniós i deixa anar la primera alenada de fum quasi com una amenaça, passejant per la sala sense badar boca però mirant de donar a entendre tant com pot. Mentalment, repassa el text acumulat i, llavis endins, continua el missal allà on l'han deixat convençut que, total, no costa tant com això per bé que decideix mantenir la calma i el mutisme. Al cap i a la fi, ell és només un petit esglaó de l'organització i, com aquell qui diu, només fa quatre dies que té veu i vot mentre que l'altre gairebé ve néixer amb el passamuntanyes posat. Apaga la burilla i torna a seure amb els dits al teclat expectants i plens d'esperança.

Es diria que esperonat pel malestar que ha intuït en l'acompanyant, el que dicta engega sobtadament una carretada de paraules que l'altre amb prou feines té temps per anar transcrivint. És pràcticament com si els mots l'haguessin posseït i sembla que, ara sí, per fi, les frases es van cadenant disposades a explicar tot allò que cal explicar. El missatge ha de quedar net, indubtable, prou temps que fa que hi donen tombs, setmanes o potser mesos discutint en assemblees esgotadores i inesgotables fins a fer cap a aquesta decisió final, al seu parer la més encertada. Ell és només l'encarregat de la literatura, de la posada en escena gramatical. És clar que aviat ho tenen dit això, ells. Com si no fos vital si una coma o bé un punt, sobretot quan s'exposa a ser llegit i rellegit pel món sencer fins a l'extenuació. El fons és l'essencial, evidentment. Però, i la forma, no la poden pas deixar al marge, oi? Tot i les digressions mentals, aquesta darrera escomesa els ha dut gairebé al punt de les conclusions. Tant és així, que s'excusa amb el company que mig somriu i es permet de visitar el quarto de bany que fa estona que el reclama, pel seu nom en clau naturalment.

Mentre aquell es descarrega, algun company entra i fa gestos com preguntant-li per l'estat del seu assumpte i ell s'atreveix a contestar també només amb gestos que potser ja falta poc. Que no és plena de gestos la vida, es pregunta retòricament mentre engola el vinet que el visitant li ha ofert. I veu que el poeta torna amb certa determinació que ell ha après a llegir-li a la mirada i el tercer es retira i el dictat torna. Ara ja és una marxa amb els compassos marcats i això no hi ha qui ho aturi. Fa servir tots deus dits amunt i avall d'aquestes tecles tan gastades, orgullós de les classes de mecanografia a les quals va sobreviure de jovenet. Sap el contingut de memòria i aplaudeix la decisió que han aconseguit de consensuar. Ell hi afegiria algun retret més però també alguna altra contrició encara que sap del cert que és aquest redactat el que respon plenament a uns i altres i que, què coi, menys sempre és més. Per això quan l'altre posa punt i final i li demana si pot llegir el text definitiu en veu alta, s'emociona amb la sola idea de ser la primera persona que haurà llegit aquest comunicat. I hi posa tota la veu i tots els accents, en fa una lectura quasi dramatitzada perquè s'hi escau i perquè qui l'escolta ho sabrà apreciar i l'altra va assentint i les pells de tots dos els presenten la comunió de les ànimes.

Treuen un còpia per cada un i tornen a la saleta on el grup encara és reunit amb un somriure que traeix el posat greu que se'ls suposa. Reparteixen els papers i se situen al cap de taula, ben visibles per tothom. Ara és el poeta el qui llegeix en veu alta i fa servir també l'entonació i el timbre de qui recita i els altres escolten callats i amb atenció, serrant uns les dents, amagant les llàgrimes uns altres, reprimit les emocions la majoria. Quan s'acaba la lectura, una mena d'aplaudiment tímid s'estronca amb la veu del més menut de tots, un marrec, el fill d'algun històric que a aquestes hores ja hauria de ser dormint. Amb la gosadia de la innocència i la veu de la infància, demana als presents com és que han fet servir aquesta llengua i no la seva i abans i tot d'acabar la pregunta ja s'amaga sota la taula per jugar amb les cames dels adults sense esperar resposta i ni tan sols sent que els grans decideixen deixar-ho tal i com està i acabar signant el comunicat amb els clàssics visques de l'idioma propi que segellen el final d'una etapa.