diumenge, 20 de novembre de 2011

TALLER (exercici de psicomàquia)




Aquí plantat, sota aquesta aigua que m'escalda. Ben sol. Em miro els peus i veig l'aigua i la sang que s'escola pel forat en aquest joc de giravolts que no s'esgota. Em pregunto quina part de mi se'n va canonades enllà o si sóc tot jo que me'n vaig i desaparec. Aquest jo d'ara, si més no. I és només aquesta intimitat amb el que ja no seré que em fa por. No hi ha altra cosa que em faci por que no sigui aquest líquid que vaig ser jo quan es perd i confon per sempre més i el soroll que ho acompanya, tan net i tan brut alhora. La pell se m'estova i ja m'he perdut. Començo. Recomenço. O potser és que ja vaig acabant.

He anat fins a l'escorxador fent una passejada. Feia massa que no ho feia i ha tornat a ser agradable saludar la gent, aguantar la porta a una senyora més gran que jo que entrava rere meu i dir bon dia, passi passi. He preguntat a l'administrativa per les seves filles que havien estat refredades i, com que encara tenia una estona, m'ha convidat a un cafè de la màquina que hem fet sense seure, xerrant de tot i de res. M'estic deixant una bigotet fi i elegant i li ha fet gràcia i reia tirant lleugerament el cap enrere i tocant-se els cabells llargs que duia deixats anar. Jo m'he vist reflexat a la finestra i he pensat que un bigoti no fa gràcia però, veient-la tan complaguda, no m'he sabut estar de somriure i acompanyar pausadament la seva felicitat. Després, m'ha fet un copet a l'espatlla abans de tornar al seu lloc i jo he entrat a la sala gran arrossegant la porta i m'he disposat a passar les hores de la millor manera.

Hi he passat tota la jornada pràcticament sense ni un descans, pràcticament sense moure'm del lloc. Aquí no es parla si no és amb els gestos que ens anem fent els uns als altres. Fa temps que ens coneixem i un cop de cap o una inclinació d'ulls explica molt més que qualsevol discurs, sobretot al lloc on som, amb aquests sostres alts i aquesta fortor de buit, gairebé solemne. A la meva vora, s'hi ha posat una joveneta que fa dos dies que ve. Com que és nova, m'he permès de mostrar-li eines i recursos per ajudar-la tant com fos possible i ella m'ha pagat amb el seu gest callat d'aprovació i l'espurna en la mirada que el jovent encara conserva. No sé per què, he pensat en tota la sang i la carn que he esquinçat tots aquests anys i un calfred neguitós m'ha recorregut l'espinada. He tornat les coses a lloc i he plegat a la mateixa hora de cada dia. He saludat l'administrativa que, com que fa jornada partida, tornava a ser al mateix lloc on l'havia trobat de bon matí, parlava per telèfon però ha fet dringar la seva coL·lecció de polseres per acomiadar-me i, quan em disposava a sortir, he sentit que el cap de sala em cridava pel nom vés a saber d'on. En girar-me, l'he vist venint corrent cap a mi brandant un llibre a la mà. Fa un temps, tot parlant, m'havia recomanat una lectura que després, per sí o per no, s'havia perdut en la memòria fins que avui hi deu haver pensat. Se m'ha acabat d'acostar, m'ha fet una abraçada i encara amb un braç agafant-me fort per l'espatlla m'ha ofert la novel·la en qüestió. No pateixis. Llegeix amb calma, no tinguis pressa per tornar-lo, m'ha dit. T'agradarà. I m'ha acompanyat fins a la sortida convidant-me a fumar amb ell. Jo tenia una mica de pressa però m'he adonat que tenia ganes de fer-la petar una estona així que he posat tota la cara de sorpresa necessària quan m'ha explicat que havia deixat la dona i que feia una eternitat que no veia la canalla. Li he recomanat un bon advocat amb qui fa temps que tinc tractes i, abans de dir-nos adéu, ens hem agafat ben fort amb totes dues mans per encomanar-nos coratge i salut.

He passat per la fleca i, en veure'm arribar, el pastisser ha dibuixat mitja rialla i de seguida s'ha girat, ha pres una barra i l'ha embolicat amb diligència. Així, ben torradeta, de seguida que l'he vista l'he guardat per vostè, m'ha dit. Vigili que encara crema, m'ha dit. I jo he pensat si tot el dia deu pastar, pobre home. Però potser no ho he pensat només perquè ell ha engegat un càntic de planys, maleint la vida del forner i per això se m'ha acudit de fer-lo riure fent anar la baguet al ritme d'una melodia patètica que sortia de la ràdio i ell ha agafat un croissant amb cada mà per fer-los ballar d'acompanyament. Ai, si no fos per gent com vostè i per estones com aquesta, m'ha dit. Ho enviaria tot a pastar, he pensat. A reveure. He entrat al portal de casa i, com que he vist que venia corrents la gran dels del tercer i li volia aguantar la porta, he fet un mal gest ben ridícul i he caigut tan llarg com soc al replà. La noia m'ha ajudat a aixecar i s'ha ofert per acompanyar-me dalt rebutjant qualsevol compliment. A cada pis que pujàvem i amb tot el meu pes a sobre d'ella, li veia la suor perlejant-li el clatell que un recollit dels cabells deixava a la vista i maleïa l'edat que ens va vestint amb el pas dels anys. Jo mirava de desfer-me'n i li anava dient que ja podia anar passant, que no venia de cinc minuts però ella, ni parlar-ne, m'ha dut fins a casa, m'ha agafat les claus per obrir ella mateixa i fins que no m'ha deixat assegut a la butaca de la saleta no s'ha quedat tranquil·la. Ella també s'ha deixat anar a l'altra butaca i ha tret el mòbil de la bossa i ha fet bellugar els dits amunt i avall teclejant vés a saber què amb un somriure. Et fa gràcia el meu bigoti? li he preguntat, però com que he vist que es contrariava li he ofert un refresc que no ha volgut refusar. Ella mateixa ha anat fins a la nevera (tots els pisos són iguals) i ha tornat amb dos gots ben plens. Begui begui. Hem parlat dels seus pares, que treballen massa i dels estudis a la universitat que tot just acaba d'encetar. Duia el braç ple de polseres i aquell sorollet repetitiu i desproveït de tota gràcia m'enutjava però així i tot hem recordat quan ella petita i jo encara treballava a l'escorxador, que no era aquesta biblioteca moderna, plena de vidre i ciment, en què l'han convertit. M'ha confessat que havia tingut més d'un malson per culpa meva, d'un cop, ja me'n recordo, que jo havia arribat amb el davantal ple de sang, no havia tingut temps de canviar-me. Que aquella imatge del veí esbudellador l'havia perseguit més nits de les que hagués volgut. I hem rigut. Jo li posat ulls de psicòpata i ella de víctima de sèrie B. I quin fart de riure.

Encara rèiem que li he demanat, si em disculpava l'atreviment, si podia ajudar-me a enretirar la catifa aprofitant que era aquí. Oi tant, ja fa bo, oi? m'ha dit. I així que s'acotxava l'he agafat fort d'aquell coll tan refotudament jove i m'ha sabut greu perquè amb les estrebades se li ha desfet el recollit i jo ja no tinc edat i no hi hagut manera d'ofegar-la per això he hagut d'agafar el got i etzibar-li un cop fort i sec al cap. Em sembla que encara era viva quan he començat a esbocinar-la però com que havia perdut el coneixement ja no li he tornat a sentir la veu. He anat al rebost a buscar les eines i he començat a esbudellar-la tan bé com he sabut i, així i tot, se m'ha omplert la roba de sang. Massa tendra, ja ho he pensat d'entrada. Demà potser no, però si surto demà passat, agafaré l'altre ganivet, té el tall més fi i m'evitaré aquest desastre. Potser em posaré el davantal i tot, m'he dit i, abans que fos de nit, ja la tenia tota talladeta i arregladeta i la sala ben polida, d'alguna cosa ha de servir l'experiència. L'he guardat al congelador gran amb els altres i m'he anat a fer la dutxa.

I ara soc aquí plantat, sota aquesta aigua que m'escalda. Altra volta sol. Em miro els peus i veig l'aigua i la sang que s'escola pel forat en aquest joc de giravolts que no s'esgota. Em pregunto quina part de mi se'n va canonades enllà o si sóc tot jo que me'n vaig i desaparec. Els altres i jo. I de sobte sento el pit que em fa mal i un nus a la gola. És cosa meva o falta l'aire aquí dins? M'ofego, he pensat abans de caure, m'ofego.




2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

M'ha agradat molt la picada d'ull reusenca sobre la biblioteca. Pel demés... fa fins hi tot ràbia (sana) que en sàpigues tant.

Daniel Recasens ha dit...

Gràcies!