NATURALESA

El petit que no sap on és el seu pare escolta la mare com crida el seu nom. Has de ser valent. Has de ser fort. I el petit tremola perquè estima les bèsties com si fossin germanes seves. Que ens morirem de gana si no enganyes els pastors i els robes les ovelles. Que arriba el fred i no tindrem on anar si portes els gossos del caçador fins a casa nostra i jugues amb ells com si fóssiu fets de la mateixa pasta. I el llobató recorda el seu pare que corria al davant, ell l’empaitava seguint la taca de la seva cua i es rebolcaven a l’herba i reien plegats. Però la mare diu, mira’t els ullals, per alguna cosa deuen servir, oi? Et penses que aquestes urpes son per enfilar-te als arbres? Però ell s’estranya, es mira les potes perquè voldria fer-les servir per acaronar-la i ella no ho entén. I fuig corrents perquè no vol que el vegi plorar. Arreplega les seves coses i marxa, com va fer el pare. Anirà a veure el mussol que tot ho veu i tot ho escolta i aleshores sí, aleshores sabrà la veritat.

El bosc el rep amb una abraçada. Ell parla amb les plantes i els animals i els demana per l’ocellot que finalment el ve a rebre de dalt d’un roure altíssim. Saps qui ets?, li diu. Saps d’on véns?, li diu. Saps què vols?, li diu. I ell no contesta perquè és conscient que hi ha preguntes que no esperen resposta i torna a caminar, vorejant esbarzers i cuidant de no trepitjar els rovellons que tot just treuen cap. Menja móres i piula amb els ocells quan, tot d’una, sent la veu d’una nineta que s’apropa cantant. De primer s’amaga però de seguida surt a saludar-la. Li llueixen les galtes i una finíssima capelina vermella li recull els cabells nets i fins, com fets de sorra de platja. Ell se la mira embadalit perquè li sembla reconèixer l’edat dels seus ulls. Ella el reconeix de seguida i comença a parlar. Peludet, altra volta tu? I ell no l’entén i amb la cara paga perquè la nena no acaba una paraula sense engegar la propera. Que m’he tornat a equivocar de camí, potser? I ell somriu perquè pensa que és ell que fa estona que no sap on para i decideix acompanyar la petitona. Es donen la mà. Van a peu coixet. Ara la dreta. Ara l’esquerra. Quina cançó saps, tu? Jo me’n sé moltes.

Encara lluny, darrera un turonet que vigila orgullós el final del boscam, s’endevina el fum d’una caseta. Ja quasi hi som, que diu la caputxeta. I, sense saber ben bé per què, el petit llop s’embriaga d’una esgarrifança que aterra a l’esmalt de totes deu ungles. Enretira la mà i proposa a la nena de fer una pausa i beure una glop de l’aigua que els espia pel cistellet. Trien dues pedres grosses com un planeta i, en la xerrera, ell s’entotsola amb els propis pensaments que l’arriben a incomodar. No la vol una amiga que vol la veritat. No té temps per perdre, ell, jugant a les casetes. I d’algun racó estrany, gairebé invisible, li surt una mentida. Caputxeta, ens hem acabat l’ampolla sencera, espera’m aquí que sé d’una font. L’àvia m’espera. No trigo ni un minut, si em deixes la capa faré més via, empès per la boira. I surt corrents i entra a la casa i troba l’àvia al llit. Vella i arrugada, com una pansa. No l’ha vist mai però es fixa en la foto que reposa al prestatge i se li acut de preguntar-li pels seus ulls massa grossos. Hi troba també altres diferències notables que no s’està de retreure però l’altra troba enginys de l’alçada d’un campanar per fer la rèplica. Ben mirat, es diu el petit llop, les àvies de les nenes i els llops s’assemblen més que no em pensava. I abans que se li endevini l’estratègia senten el grinyol de la porta que es fa acompanyar de la veu melodiosa de la nineta que pregunta per son àvia. L’àvia esbatana la mirada cap al petit llop encaputxat però, sense temps per perdre, convida la nena a entrar.

Ara és la caputxeta que veu l’amic disfressat de vermell vora ell llit i l’àvia arrugada sobre els llençols envellits. Es repeteixen les preguntes i no varien gaire les respostes. Que no han de ser per escoltar millor, unes orelles tan grosses? La petitona veu clar com l’aigua que tots som animals, fills del mateix amo. Fins i tot, rumia, l’amic i l’àvia podrien ser de la mateixa família. Tots podrien ser parents. Ella no ha heretat aquests matolls però tampoc no ha tingut mai la nàpia de sa mare i no se li acudiria d’encetar discussions parentals. I en aquest tempteig de les paraules que no es diuen, l’armari comença a bellugar com no belluguen els armaris i l’àvia que ho veu engega la ràdio massa fort i tot pel gust del llobató que hores d’ara ja no recorda què havia vingut a fer. La nena s’excusa i, mentre tant, l’àvia s’aixeca d’una revolada i es presenta com el que és en realitat, el llop ferotge que d’un salt es planta davant l’armari. Tu seràs el proper, mala bèstia. I etziba un cop al cap de l’animaló que cau a terra més llarg que ample i me’l fa encabir entre un abric de llana, l’àvia de debò que torna a rebre abans que pugui dir aquesta boca és meva i dos vestits de tergal. Quan acabi amb la maduixeta vindré a fer postres, no patiu. I se’n torna al llit, tapat fins les orelles i espera que la dolça princeseta entri altra volta.

El coi de música ha fet tornar el coneixement al llop menut que ara mira debades d’obrir la porta. De poc li serveixen les ungles tan llargues i tan reforçades si no és per fer un forat, petit com un cap d’agulla per on contempla l’espectacle que és a punt d’estrenar. Aquí tancat, recolza el cap amb uns pantalons de vellut i escolta la vella que remuga la son al seu costat. I torna a aclucar l’ull dret i clava l’altre a la petita escletxa i l’estómac se li encongeix quan veu la cua tacada del llop que penja del llit i no té temps per cridar que la caputxeta ja ha entrat a la cambra i els ulls esfereïts del parent li fan saber que el llenyataire va armat, collons si va armat. Sent només l’explosió i veu l’esvoranc i les plomes del nòrdic escampades en què s’ha convertit son pare. I es posa dret i rebenta la fusta que el tenia captiu i d’un salt es planta davant del desgraciat que ha pelat tots els seus records d’un sol tret, sense pensar-s’hi. Li clava els ullals al coll, tan endins que li costa d’enretirar-los per tornar-los a enfonsar a la gargamella del malparit i amb la sang eixuga la vida d’aquest que ja no és altra cosa que pell i ossos, com una catifa als peus del llit. I el llop s’escura les dents i sent que és fort i que és valent i té tanta gana que no faria altra cosa que esbudellar el llenyataire i menjar, així rebenti. Però s’aixeca i veu la nena que és tan gran que gairebé toca el sostre. Un gegant blanc, disfressat de ciri pasqual que plora i sanglota. I a l’altra racó l’àvia que surt de l’armari amb el pijama tacat del pipi que s’ha fet al damunt i les mans a la cara, mudes una i altra. Muts tots tres. I surt corrents, sense mirar enrere. Que el bosc i els anys l’esperen.