dijous, 1 de desembre de 2011

TALLER (exercici "O tempore, O mores!")





Quin goig, llevar-se a dos quarts de cinc del matí i lliurar-se a una dutxa congelada procurant no fer soroll i no obrir més llums de les imprescindibles per no despertar la canalla i tancar la porta sabent que, encara que no els puguis dir res, ells són allà, dormint a casa, l’espai de trenta metres quadrats que és vostre i només vostre. I sortir al carrer que diries que encara no està del tot a lloc fins que la música ensordidora dels camions d’escombraries certifiquen que la ciutat és ben viva i a punt. I recordar-se d’on vas aparcar el cotxe i la sort d’haver-t’hi de barallar perquè s’engegui, aquella mena de tos que té el pobre i tu l’acaricies amb un drap i neteges el vidre perquè et permeti, si més no, veure-hi un parell de pams per davant. I la incertesa de no saber mai si es calarà a cada semàfor o si la llumeta encesa de la reserva és només una broma o finalment podràs arribar a la fàbrica a l’hora. I aquell rum rum a l’estómac, un neguit enjogassat que et recorda que no vas pagar l’assegurança a temps i que, si et paren no sabràs què dir, però ja se t’acudirà alguna cosa que ets jove i et bull la sang. I ningú diria que són encara no les cinc quan poses el radiocasset a tot drap i cantes com si t’hi anés la vida en aquell anglès tan poètic que cap anglès mai no entendria. Aquelles cançons. I quasi millor si es fot a ploure, aigua beneïda que baixa directament del cel per fotre’t el viatge enlaire, sobretot si el neteja parabrisa fa temps que es va jubilar i sempre dius el mes que ve. I aparcar al descampat i omplir-te les sabates de fang que ja no se n’anirà en tot el dia, fang de debò, només per tu. I saludar a la parròquia tots amb aquella cara, tot mecaguns i conys per no haver estudiat prou quan era el moment i passar les hores carregant tones d’una banda a l’altra, sentint com l’esquena es fa miques, poquet a poquet, però com et pertany cada minut, cada segon que l’encarregat t’aixeca la veu i tu calles encara que el pelaries ni que fos amb un tros de canonada i ets tan viu, tan afortunat de poder fer aquella feina de merda que et poses a xiular la mateixa cançó del cotxe i esperes que sigui l’hora de dinar per criticar la dona i les criatures amb els altres a la part de darrere i el pa sec és tan refotudament bo ni que et torni el mateix gust agre de la tonyina dels darrers deu anys que ni per tot l’or del món menjaries el pernil aquell de la cafeteria, que sembla de joguina o bé de goma. I tornes a la teva i ja pot ser llarga la jornada que al final s’acaba i reses perquè la tapa del delco no estigui mullada i puguis arribar a temps de veure les nenes abans no se’n vagin a dormir i penses en la parenta que no segur que no tindrà ganes de gresca, encara que, ben mirat, qui en tindria la pobra i és que, collons, gairebé millor que estigui tan cansada com tu perquè sino ja m’explicaràs d’on trauràs forces per fer aixecar el ganxo com déu mana, però l’abraçaràs i sentiràs l’olor de lleixiu i tots els productes de neteja, hi pot haver res de més dolç? I esperar que torni a piular el despertador i sant tornem-hi. I quin goig, collons que et fotràs a plorar. Quins temps aquells. Perquè tant se val si ho vas fer com si no, que aquí a la model sou tots igual d’innocents i quan surtis d’aquest forat les nenes tindran l’edat que tu tens ara i potser ja no es recordaran ni del teu nom, que no vols que vinguin, que prefereixes que recordin aquells dies, els dies bons, quan devien sentir l’espetec de la porta i pensaven, sí, que el pare se n’anava a treballar.


2 comentaris:

Ramón Sanz ha dit...

Ho de dir? Ho he de dir una altra vegada? Doncs, bé, que m'agrada molt.

Anònim ha dit...

Ens tens enganxats! Finalment t'he afegit als marcadors de Mozilla per no perdre-me'n ni un! (NRS)