dilluns, 31 de gener de 2011

PER BESUCS, COM TOTS NOSALTRES


-què fas?

-que no ho veus?

-sí, és clar, però, vull dir, perquè escaneges tot això? Que no ho tenim en paper ja? Que no t’agraden les nostres fotos?

-les teves fotos. Són les teves fotos.

-Jo em pensava que eren de tots dos.

-Sí, jo també m’ho pensava.

-I ara, per què plegues?

-Ja he acabat.

-No, va, ensenyem això que feies. A veure quines fotografies, saps que tenim un programa que

-Tu mateix. Són totes aquestes de sobre l’escriptori.

-Osti, no pot ser, t’adones com passa. On vas ara?

-Surto.

-Com que surts? Que no veus l’hora que és?

-Em sembla que puc sortir a l’hora que vulgui. Em sembla.

-Dona, és clar, només que he sentit que plouria. Veus? Jo diria que ja esta plovisquejant.

-Adéu.

-Vols que t’hi acompanyi?

-On?

-Ves, a donar la volta.

-Per què hauries de venir tu?

-No ho sé. Perquè fa temps que no sortim plegats tu i jo, a passejar per la sorra.

-

-Pren el paraigües de tota manera. Per si de cas.

-El teu paraigües?

-Com, el meu paraigües?

-El teu paraigües. Que potser no són teus tots els paraigües?

-Però amb què em surts tu ara? Em creia que ja s’havia acabat tota aquesta cançoneta.

-Quina cançoneta?

-Tota aquesta història del què és meu i el què és teu.

-No, no. No n’hi ha cap d’història. És tot teu i ben teu. Prou que ho saps. Tot.

-Vine anem, t’hi acompanyaré. No vull que agafis un refredat.

-Ah, és clar i, com que tu m’hi acompanyes, el refredat s’ho pensarà dues vegades, oi?

-Escolta, no tinc cap ganes de brega. Si no vols no t’acompanyo i punt. Ja està. Vols anar sola? Vés-hi sola. No en parlem més. Vols deixar el paraigües aquí? Au, vés sense paraigües. No sé quina mosca t’ha picat però vés on et plagui. Fes el que et doni la gana. Quan et passi ja m’ho explicaràs.

-Mira. De moment, és evident que aniré on em plagui i faré el que em surti del nas. Soc ben lliure de fer el que vulgui i anar on em roti, no et sembla?

-Què vols dir, “de moment”? I és clar que ets lliure. Lliure com un ocellet.

-Saps? He estat pensant. Tota la tarda que hi dono voltes i potser valdria més
-què valdria més?

-Valdria més que ho deixéssim estar. Una temporada, vull dir.

-Però què m’estàs dient?

-Ja m’entens, tot plegat ha estat massa fort i no hem pogut superar-ho. No passa res. De vegades passen aquestes coses.

-Perlamordedéu era això, oi?

-Doncs sí. Això, era.

-Sortim, sí. Potser ens anirà bé i tot remullar-nos una mica el cap i veure si, a la fi, ens espolsem tota aquesta merda.

-Aquesta merda? Quina merda? Ja pot ploure tota la nit que “aquesta merda” no se n’anirà ni que troni i llampegui tota la puta nit! Mira, saps una cosa, demà mateix me’n vaig. Faig les maletes i me’n torno. Tu queda’t aquí i jo me’n vaig a la ciutat. Ja estic tipa del mar i aquesta maleïda casa. La sal i la pols omplen les parets i els mobles. Però que no te n’adones tu? Ja no puc més. És una pols que s’arrapa als marcs de les finestres, que s’enganxa a cada pàgina dels meus llibres. Tinc la pols ficada al cap. La pell se’m torna pols! Ja sé que ningú la veu però aquest coi de pols hi és! Una pols salada que ja no se’n va. No se’n va mai però jo sí que me’n vaig. Demà mateix. A primera hora.

- Escolta. Escolta. Escolta. No t’acceleris. Espera, d’acord. Si ara no vols sortir doncs seiem un estona i parlem. Et faré un cafè i posaré aquell disc d’en Satie que tant t’agrada.

-No entens res, oi?

-Digues, hi vols llet al cafè?

-Res de res.

-Dues de sucre, oi?

-Vols fotre el favor!

-De seguida estic per tu.

-

-Té, pren. Collons! La mare que et va

-No el volia el cafè.

-Joder, però no calia que me’l tiressis per sobre, no? Ho deies i ja està, no creus?

-Ho sento
.
-Sí. Jo també “ho sento”.

-Au, puja a canviar-te.

-Em sembla que m’he escaldat.

-A veure, deixa que ho miri. Poca cosa. Res. Exagerat. De seguida plores.

-Què fas?

-No ho veus, treure’t la camisa.

-No. Vull dir, què fas?

-

-Ah, clar, ja ho entenc, ara vols fotre un clau.

-Vés a la merda.

-No, vés-hi tu a la merda.

dimecres, 26 de gener de 2011

DISCO 2000 (Closedown, The Cure)


Hi ha algunes frases o fins tan sols paraules que s’obstinen a rebotir-te la memòria. Jo mateix us en podria citar un fotimer. És possible i més que probable que no resultin extremadament interessants, sobretot pel fet que cadascú és com és i es guarda per un mateix, per tant, la pròpia col•lecció de banalitats. És ben cert que sovint no es tracta d’un simple entramat de verbs i sintagmes de tot mena, sobretot circumstancials. No. Allò més cru de la maleïda història és que s’hi acostuma a incorporar la imatge, a qui ningú no ha convidat. Tot un seguit de fotogrames, en color o poderós blanc i negre. Escenes de les quals el temps en multiplica el mal gust estètic o el desencert estilístic. Colors passats de moda que s’entossudeixen a no canviar les guies cromàtiques tot i els temps moderns i les noves tecnologies noves. Encara així, tampoc això és prou perquè, per descomptat, hi cal incloure olors i sensacions, perfums carregosos i dissenys asimètrics, angles i perfils, cantonades on, per desgràcia, la memòria sol passejar quan, per exemple el cel es va enfosquint i, enfurismat, es decideix a ploure. De vegades, he tingut fins i tot la sensació de voler consultar aquests arxius de records i, tot i no voler-ho, m’adono que la testa comença a despirular-se sense aconseguir, no obstant, concretar tanta estúpida nostàlgia en un passatge poc o menys tangible. És a dir, que a sobre d’ocupar-te furtivament tot el disc dur, es converteix en capriciós i no gosa deixar-se fer, el molt podrit.
Fa una estona, sense anar més lluny, jo estava tranquil•lament estirat al sofà amb un llibre a les mans el títol i l’autor del qual ara no revelaré (tingueu per cert en qualsevol cas que no era precisament feixuc). Llegia. Vet aquí. I us voldreu creure que he arribat a llegir una mateixa frase fins a quatre vegades seguides? L’una rere l’altra. “ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado” . Impossible travessar aquesta fotuda frontissa. Alguna idea em ballava entre cella i cella i obstinadament jo provava de fer-la surar, fer-la visible sobre les ones de la superfície. Fer-la present. Especificar-la. No hi ha hagut manera per molt que he fet us (fins i tot) d’estranyes i místiques fórmules apreses en la intimitat més escatològica d’enteses revistes de color rosa. Us prometo que he mirat d’auto ajudar-me. Res de res.

Aleshores he caigut en el fet que escoltava música.

dimecres, 19 de gener de 2011

LA MEVA FILLOLA MAYA





La Maya passeja per la platja i es mira els estels. Li agraden els estels. Pensa si es tracta de forats al cel o bé planetes perduts en l’espai que envien la seva llum fins a nosaltres. Algú li ha dit més d’un cop que una cosa és poesia i l’altra astronomia però ella no hi entén massa. Ni d’una ciència ni de l’altra. Perquè la poesia és una ciència. Sinó que li preguntin a la seva professora de català que n’ha d’estar absolutament convençuda quan s’entesta fer anàlisi de tots i cadascun dels versos de qualsevol dels poemes dels que ella anomena clàssics. Pel que fa a l’altra branca del saber, tampoc no en sabria dir gran cosa. Mira, aquesta tarda mateix, encara prenent el sol sobre aquesta mateixa sorra, ha tornat a demanar-li a son pare si era veritat que la Terra era rodona. No per res. És només que mirant l’horitzó, una no ho acaba de veure clar. Potser els astronautes des d’allà dalt i els satèl·lits que fan servir els homes del temps en tenen una altra visió però la seva no pot ser més plana. Se suposa que fins i tot els seus ulls són esfèrics. Els seus ulls! És clar que no cal que patiu que no se’ls pensa treure de llur òrbites per tal de comprovar-ho. Amb tot, altres genis abans que ella van fer coses pitjors, fixeu-vos en l’orella de Van Gogh o els assajos a Muroroa. (Resulta ben curiós batejar aquells experiments macabres igual que les trobades de cada divendres a la tarda amb el grup de teatre. Encara que, ben mirat, no deixa de ser un espectacle).

De vegades li passa això, a la Maya. Veu les coses i pensa. Massa i tot, es diria. La seva mare sovint l’acusa de pensar massa. Sobretot quan un estol de preguntes se li presenten sobtadament i mira de deixar-les anar una rere l’altra a taula durant l’hora de sopar mentre el pare mira les notícies i el silenci és or. Or, mirra i encens.

Li agrada molt a ella la platja. Li encanta passar els estius vora el mar i adormir-se sentint-ne la remor des de la finestra de la seva habitació com si tingués una enorme petxina enganxada a l’orella. Perquè la música i el mar ja fa molt que són amigues. Abans i tot que nasqués la Maya o bé els seus pares, abans que nasquessin els pares dels seus pares. En fi, que ja venia d’abans. Perquè a veure, abans, com us ho diria. Abans era fa una estona però també ara serà abans d’aquí a una estona. No sé si m’explico. Abans, ara, després. Veus? Pensa la Maya, això també deu ser rodó, com la Terra i els ulls. Abans, ara, després, abans, ara, després, abans, ara, després. I així anant fent. Per entendre’ns, això representa que és el temps. Ho sé, és un bon embolic. Potser per això es van inventar els segons que fan servir per obtenir càlculs com déu mana. Un segon és, exacte, un segon. Vaja, això ja són dos segons. Pràcticament cada síl·laba és un segon. Molt bé. Doncs seixanta segons són un minut i seixanta minuts, una hora. Però un dia, no us penseu, no són seixanta hores. Un dia són vint-i-quatre hores. Vejam, deixeu-me fer números, es diu, un dia són... molts segons. És que avui la Maya s’ha deixat la calculadora a casa. Quin rotllo. Mira que tot sovint la pren a sobre però justament avui havia sortit només a passejar una estona per la platja i pensava que era dia de lletres i no de nombres i per això l’ha deixada sobre l’escriptori. Entre una barbie i un llibre de butxaca de Kierkegaard.

dijous, 13 de gener de 2011

EL TOC DE QUEDA'T AMB MI


No. No ho dubtis molt. Saps? Imagino que podria ser dolent, sí. Massa dolent. Dubtar, vull dir. Potser no, ja m’entens. Només que de vegades ho sembla. Conec molta gent que ha perdut el tren. D’acord que un quart més tard en sortirà un altre. I mitja hora després un altre i així un rere l’altre, tens raó. Imagino que sempre deu haver-hi una altra andana esperant que hi arribis. No sé. I si és fosc i comencen a tancar els llums i estic sol allà, assegut al banc metàl·lic i fumo sense esma per pensar en res que no sigui pensar que no puc pensar en res? No és fàcil deixar que passi la nit i esperar el primer tren que surt demà al matí, saps? No per mi. Potser per tu és fàcil. Tu que ho tens tot tan clar, tant! Estàs collonudament assegut llegint el diari i mirant-me amb la teva maleïda condescendència. Sovint imagino que esperes tantes coses de mi que és impossible quedar bé. Preferiria que no fossis tu qui em construís les expectatives, que no construís jo expectatives que crec que tu construeixes, que ningú construís res, que en tinguéssim prou de relliscar sobre el taulell de quadres blancs i negres a esperar que un cavall amb el seu moviment en ela ens cruspeixi i acabi amb la puta història tot i ser a punt d’arribar a l’altra banda després d’haver-nos assegurat la fugida amb una torre i un alfil presumptament segurs. Tu dubtes? Vull dir, dubtes de tot? De qualsevol cosa, de res en concret i de tot alhora? Fabriques tres milions d’alternatives sense ni adonar-te que hi ha matemàtiques inexactes que ningú podria situar en unes coordenades coherents? A voltes tot és tan senzill! Utilitzaria estúpides metàfores líriques i em faria entendre millor, però detesto creure que en una saleta el metge em farà un tall de bisturí, m’esquinçarà el costat per encabir-hi la mà, apartant les costelles. Burxarà dintre meu una bona estona i aleshores traurà un tros de pulmó i ensenyarà les taques negres al seu col·lega. Jo estaré massa anestesiat per cridar que jo no gasto pulmons. Jo no gasto pulmons ni costelles ni sang ni pell. Proven d’enganyar-me però jo sé que no és meva la carn que travessen amb els seus dits de làtex. Senzill o complicat. Tant se val. Em toca a mi tirar els daus cada vegada perquè soc només jo fent un solitari. Jugo tot sol amb mi mateix encara que em costi reconèixer que no hi ha cap càmera gravant els meus moviments, ni cap veu en off pels meus pensaments. Quan arribi el toc de queda jo escoltaré música i em faré el sord.

dimarts, 11 de gener de 2011

TALLER (textos creixents per definir personatges)



Venies. Quan venies. Recordo quan venies. M’assec al jardí i recordo quan venies. No es pot viure de records, deies sempre, així que ara no em retreguis si m’assec al jardí i recordo quan venies. Tu volies una altra cosa, no es pot viure de records, deies sempre, així que ara no em retreguis si m’assec al jardí i recordo quan venies. Si venies. Perquè venies quan venies i sèiem al jardí i tu m’omplies de retrets, ho recordo i sí, ja sé que no es pot viure de records però ara m’adono que volies una altra cosa i potser per això vas deixar de venir i, ho reconec, recordo. Recordo quan venies.




dimarts, 4 de gener de 2011

DISCO 2000 (Here's where the story ends, the Sundays)


He tornat a sentir la melodia i, amb ella, la resta. La veu metzinosa cantava here’s where the story ends i jo sabia que allà era on s’acabava la història. Com tan sovint, un tren i uns walkman. Aquella cinta de cassette amb hummingbirds, heart throbs, lush, high i, és clar, els Sundays. Tot tan trist! Una noia a qui havia estimat moltíssim m’havia acabat de deixar probablement perquè l’estimava massa i encara n’estàvem aprenent. Qui sap on és ella ara o què fa. El cert és que tampoc no m’importa massa. De vegades, em sento encara jove i de vegades m’adono que ja fa quasi vint anys que jo era en aquell tren veient passar arbres fugint per la finestra, travessant el mediterrani tacat de la meva mateixa melangia. Escoltava aquella cinta una i mil vegades perquè em feia plorar i jo pensava que aquell devia de ser el meu estat d’ànim natural. Hi ha cops que encara ara se m’acut de pensar-ho. Sortosament tampoc no massa. Molt temps després, vaig deixar aquella cinta a algú que ja no me la va tornar i de qui no recordo ni el nom i, per bé que he comprat la majoria dels cedés amb aquelles cançons, òbviament ja no és el mateix. Recordo com m’abatia el dreamtime uns segons abans que s’encetés l’iceblink luck dels Cocteau twins i jo escrivia i escrivia sense escriure “badocs sentiments porucs” “i què pretens ara?” “tremolen imatges feréstegues”. I els rínxols vermellosos, de qui aleshores em feia glatir, que anaven desapareixent pervertint-me el record. Jo anava en tren cap a la facultat. Volia ser advocat. Un gran advocat. El gran advocat que sempre havia volgut ser. Però aleshores m’aturava a Gràcia i passejava sota la pluja pendent només de les pròpies passes perquè cada segon era una punyalada, perquè cada posada en escena era més important que l’anterior. Duia els cabells llargs i unes botes que em precedien i de les quals continuo avergonyit, les disposicions transitòries anaven esgotant els seus terminis sense que jo me n’adonés. Vaig trigar molt a acabar la carrera i és possible que no el sigui mai aquell advocat que volia ser aleshores perquè les perspectives insulten qualsevol esquema i, encara així, encara escolto els quatre homes dels kitchens of distinction. No sé si m’he fet massa gran o massa poc ni tampoc sé si vull avançar en aquesta línia. La veritat és que han canviat moltes coses però continuo estimant amb ferotgia i els buits encara em contrauen. Soc una bèstia sense memòria potser a causa de la munió de records que no deixen espai. Penso molt, parlo molt. Penso molt i parlo massa. Penso massa i parlo molt. La meva poesia (o el que jo pensava que ho era) ha madurat però no s’ha fet gran tal i com es mereixia. Jo sé que les paraules no tenen edat però fa mal veure-les omplir-se de pols arraconades i amuntegades en les llibretes negres. Em fa por que inventin un tipus penal on jo esdevingui exactament el subjecte actiu. El tipus penal que castigui aquell que mai no és enlloc, que mai no troba el moment, aquell que mai no deixa d’escoltar que aquí és on s’acaba la història que, malauradament, mai no s’acaba.