dilluns, 28 de febrer de 2011

LES PERSONES FELICES


Li va dir: vindré a buscar-te. Però per descomptat mai no va tornar a buscar-la i això no vol pas dir que no l’estimés, és només que –de vegades- ningú no pot entendre maneres diverses d’estimar. I ell era allà, assegut mirant la tele després de sopar i tothom (la resta) pensava que era allà, assegut mirant la tele després de sopar mentre en realitat era dolorosament lluny, tan lluny que mai no el podrien trobar. Era, no caldria dir-ho, tornant a buscar-la igual que tornava a buscar-la cada dia a cada moment fent veure que anava a treballar, fent veure que tornava a dinar i tornava a treballar, fent veure que venia a sopar i anava dormir, fent veure que es llevava i anava a treballar. Sempre fent veure. Impostant la veu sense voler per cada mentida irreprimible. Decisions. Indecisions. Regals i càstigs. L’ordre de les coses es dirigeix des d’un punt elevat o enterrat que no es pot assolir. L’ordre de les coses és un engany, un parany per fer caure tothom a la trampa i convertir-nos (a sobre) en persones del tot felices.
Li va dir: fes la bossa per quan torni. I l’altra, veient que no tornava, la va desfer i més tard la va tornar a fer per desfer-la altra volta i va decidir que la ignorància –oportunament triada- evita forces complicacions i un dia, sense ni tan sols adonar-se’n, el record era tan ínfim que hagués pogut afirmar sense cap por que mai no havia tingut. Mai. I ell va transitar així de l’absència a la ignorància i llavors de la ignorància a la inexistència, lloc des d’on (no hi ha alternativa) no pot gosar imaginar-se fugint si no és per fomentar un no-res bastit amb la mateixa inexistència de molt milers, milions d’altres, que cada dia es fa més gran, més i més gran. Prou gran per ser. Prou gran.

divendres, 25 de febrer de 2011

TALLER (exercici de preterició)



M’ha llevat el papa a la mateixa hora de cada dia i jo he fet el ronso a la mateixa hora de cada dia. M’he dutxat, m’he vestit amb la robeta que la mama m’havia deixat preparadeta sobre el llit i he pres la llet amb cereals sense badar boca mentre a la tele en doraemon i els seus feien la mateixa cantarella de cada matí. Quan ha estat l’hora, ens hem posat tots tres la jaqueta i hem pres l’ascensor que ens baixa directament fins el pàrquing. El gosset que vam matar l’Emília i jo ahir a la tarda encara era allà. Entre el golf vermell dels pares d’en Pol i el Chrysler Voyager de l’àvia Cinta. No s’havia mogut ni una mica. Encara feia el mateix posat. De gos mort. Quan el papa ha arrencat el motor, la mama s’ha girat per mirar-me i ha somrigut dolçament. Jo li he tornat el somriure i m’he distret mirant les línies que les venes dibuixen a les meves mans, encara tan petites.

No sé perquè he d’anar a l’escola si l’odio. Odio l’escola. Odio aquesta colla de llunàtics obsessionats o bé amb els gormitis o bé amb la Hello kitty. Només cal veure el nom de les seves obsessions! Els pobres desgraciats només esperen fer l’edat per tenir mòbil i poder penjar a la merda de xarxa social que estigui de moda les seves merda de frases suades. I tot sense adonar-se que una xarxa social és justament això: una xarxa. I que no serveixen per pescar, les xarxes? Que no és a les xarxes que es queden atrapats el peixos? Ofegant-se patèticament en un excés d’oxigen, sacsejant-se en un ball ridícul i espasmòdic que només s’atura quan palmen i acaben al plat d’algun imbècil? Xarxes. Com puc fer veure que m’agrada estar envoltada d’aquest exèrcit de xais per degollar, uniformats tots amb els vestits de la mateixa marca, tot patronat per la mateixa signatura? A qui collons li importa qui són el cony de Messi o la refotuda Lady Gaga? Perquè hauria de perdre el temps veient la seva puta televisió si puc tancar-me a la meva habitació, llegint tota sola frases de debò escrites per morts de debò? Quin fàstic que em fan, els pobres, amb els seus somriures puerils i les notetes en llibretes folrades de fotos d’altres idiotes com ells només que més famosos! Odio l’escola.

I faig un petó a la mama i faig un petó al papa i baixo del cotxe de morts i, quan soc a la porta, a punt per entrar, els faig el gest amb la mà que ells coneixen i que els permet d’anar-se’n en pau cap al seu propi escorxador. Entro a l’edifici i em colpeja aquella fortor que barreja a parts iguals l’olor a plastelina, llapis de colors i bates planxades, el perfum del líquid per fregar el terra, el brou de pollastre i la mort de la innocència. Acoto el cap i vaig pujant les escales mirant-me els peus tan nets, tan polits. Sort en tinc de l’Emília que ja deurà ser dalt, assegudeta a la cadira del meu costat. Com que la seva mare fa de mestre a l’escola, sempre és la primera a arribar, assegudeta al seu lloc sense dir res ni fer res. Aguantant les mateixes bromes de cada dia sobre el seu pentinat i les seves samarretes fosques de músics que ningú no coneix, samarretes que li amaguen els pits que ja fa dies que van deixar de ser els d’una nena i que li fan arronsar les espatlles i arrossegar els peus a l’hora del pati quan caminem fins al nostre banc del racó. Sort en tinc de l’Emília. Els altres no ho entenen. I no ho entendrien ni que tinguessin la meitat del coeficient intel•lectual que se’ls pressuposa. Mira-te’ls. Però si en lloc de pujar les escales es dediquen a fer curses per veure qui és el més curt d’arribar el primer! Juro que quan em toquen (i em toquen) sento arcades i el buit de la boca de l’estómac se’m rebenta. Ella m’agafarà la mà per sota les taules i fregarà la seva cama amb la meva mentre fem veure que escoltem el pesat de segona hora i ho farà com si no passés res i jo faré com que no passa res encara que les dues sabrem que la pell eriçada ens delata. I en sortir a la tarda cap a casa ens aturarem darrere la sedera i compartirem el camel que li vaig pispar l’altre dia a la meva mare que figura que fa un parell d’anys que no fuma. I no direm gran cosa, ni tan sols de la sang del gos que s’escolava per la pendent del pàrquing.

I entro a classe i l’Emília no hi és i no arriba després del pati ni a l’hora de dinar i, després de les classes, baixo sola pel passeig aquesta tarda de novembre mentre compto les vegades que els porcs es giren a mirar-me el cul quan els acabo de passar.

dijous, 24 de febrer de 2011

COMPANYS DE VIATGE


Havia esperat que l’altre dormís per baixar. Preferia que no sabés què havia estat passant aquests darrers dies. Ella era baix, escrivint postals al quartet de la tele. Un espai on en altres èpoques haurien servit esmorzars si tenim en compte aquella mena d’esquifida barra, la cafetera i el parell de tauletes. A banda d’això, res. Unes quantes cadires plegades i una butaca amb un peu a l’altre barri. Ella també havia deixat a l’altra dormint potser perquè també preferia que no sabés res de l’assumpte. No havien quedat però tant ell com ella sabien que es trobarien aquí baix. El quartet era a tocar de la consergeria on l’home llegia el diari i escoltava una ràdio que de ben segur no escoltava ningú més. Era un home sec, de poques paraules i veu rovellada. Vestia tot negre i et feia pensar en malalties llargues i pesades i poetes de barri. Va saludar-lo i va entrar a la saleta on ella escrivia les postals d’esquena a l’única finestra. Era força tard però per baix encara rondava l’ambient dels volts d’una estació important. A més, la terrassa del restaurant encara no havia aturat la seva música de coberts i converses anònimes en llengües estrangeres. Ella escrivia però va aixecar el cap i un somriure la va vestir de llum. Ell es va asseure al seu costat. Encara no s’havien dit res. A través de l’escletxa que la porta entreoberta deixava, tots dos van mirar cap al mostrador i van riure mentre l’home, impertorbable, els segellà la gresca amb una sola mirada.
Feia hores que eren junts. De fet, havien passat junts el dia sencer igual que ahir i que abans d’ahir, igual que una pila de dies i tanmateix no els era permès de tocar-se més enllà del que pot considerar-se raonable entre dos companys de viatge, dos amics. De vegades, deixaven que els altres caminessin davant mentre voltaven per la ciutat i furtivament fregaven llurs mans només una dècima de segon. Altres vegades, aprofitaven que aquells eren al lavabo i encara d’altres vegades feien de maneres d’esperar-se una estona més en sortir d’una botiga de souvenirs o bé d’un restaurant. Cercaven instants impossibles mirant de fer tot allò que fos al seu abast perquè els altres no s’adonessin de res. S’abstenien d’aguantar-se la mirada un segon més del que fóra permès i si l’excusa no semblava adient preferien evitar quedar-se sols en situacions inversemblants. De tota manera, ahir a la tarda, es van trobar amb uns companys amb qui havien fet el primer viatge, casualment. Van saludar-se i s’estaven tots allà, al bell mig del carrer, plantats mentre la resta de l’eixam de turistes que tot ho envaeixen convertien la ciutat en un riu. Es van asseure en un petit cafè a prendre alguna cosa i, abans d’acomiadar-se, van decidir de fer-se una fotografia plegats, una foto de grup per celebrar l’encontre ocasional. Van triar un vianant qualsevol per a fotografiar-los tots rient i abraçant-se engrescadament. I mentre aquell feia anar el flash, ella va aprofitar per pessigar-li el cul. Només ells dos coneixen el secret d’aquella complicitat compartida i ningú que més tard hagués vist la foto podria adonar-se’n. Qui sap on para ara aquella fotografia.

Alguns cops era així, com un joc de criatures on el risc és precisament la gràcia mateixa del joc i no cap altra cosa. Però en general i tret d’algun instant com aquest, es passaven el dia plegats sense poder-se dir res d’especial, sense possibilitat d’acostar-se massa l’un a l’altre. Junts però separats per un abisme i al vespre, sense consigna prèvia, tots dos esperen que els altres dormin (fins i tot han arribat a posar-se el pijama i estirar-se al llit) per escolar-se sense fer soroll escales avall i trobar-se en aquest recambró que ningú en tota la pensió no fa servir, llevat d’ells.

dilluns, 21 de febrer de 2011

L'ENDEMÀ DE LA TENDRESA



Ha estat la tendresa, va dir. La tendresa. Però no fou una excusa, no estava excusant-se. No fou una justificació, no s’estava justificant. Ha estat la tendresa, va dir. Perquè havia estat realment la tendresa. La mateixa tendresa que els havia anat apropant tots aquells dies i que traspuava de cada paraula, de cada gest senzill o bé innocent, la tendresa.
Aquell vespre havien begut com havia begut tothom. Hi havia hagut alguna mena de celebració i, és cert, havien begut. La feina de debò, la que els havia dut fins aquí, per fi s’havia acabat i havien jugat a tastar els cocktails els nom dels quals els havien semblat curiosos o simpàtics i, sense adonar-se’n, les rialles del grup i la conversa fàcil els havia anunciat que la cosa anava com anava. De sobte, ella se separà del grup i s’allunyà cap a la platja. Havia estat un dia estrany, introspectiu. Ella se’n va anar a tocar de l’aigua i s’assegué en una d’aquelles gandules plegables. Ell va pensar que estava trista i potser perquè la volia fer somriure que es va apropar fins al lloc on ella reposava veient passejar la nit sobre les ones. Però es va asseure al seu costat, sobre la sorra, sense dir res. No la va mirar. Sentia la pròpia ebrietat com una eina de solitud compartida allà assegut a la seva vora i no hagués parlat encara que ho hagués volgut. Però tampoc no volia.

I sobtadament li va fer un petó. Sense saber-ne ben bé el perquè, s’adreçà als llavis d’ella i la besà. S’hi adreçà d’una manera natural i li hagués agafat la mà o amanyagat els cabells, li hagués xiuxiuejat qualsevol ximpleria a cau d’orella. Però la besà i ella no el va correspondre. No és que ella hagués apartat la cara, no va prémer els llavis i tampoc no el deturà. És només que no el va correspondre i ell tornà a la posició inicial, amb la calma de l’aigua per paisatge, bressolant la nit. Era estiu. Com és sempre estiu. I ells miraven el mar en silenci mentre allà darrera, al fons, els altres reien i cantaven, xerraven pels descosits quasi cavalcant per sobre de la música que podria haver estat el que fos o podria haver estat una impressió íntima de Mompou.
M’ha agradat el teu silenci, li va dir ella una estona després. Ho sento, va dir també. És només que, va començar. D’acord, li va dir ell, el silenci està bé. I van romandre així una estona fins que es van adonar que seria millor tornar amb el grup, tornar a posar en marxa aquella nit que s’havia aturat. I es van asseure amb els altres i van continuar bevent i rient, aplaudint quan els altres sortien a ballar per entre les taules de la terrassa desitjant que no els fessin ballar a ells i no gosà mirar-la, sobretot per no trencar el silenci que s’estirava com un cordill de cotó fluix només del racó on ell seia fins a l’altra punta del cercle on seia ella, travessant la corrua de veus i rialles.
Més tard, la festa s’acomiadà i hom anà desfilant cap a l’hotel en petits grups d’afinitats com el d’ells, el darrer de tots, que aprofitava encara el camí de tornada per enredar-se en una xerrera infinita. De tots, no hi havia ningú que tingués pressa per somiar i fruïen de la conversa que ja havia pres aquell to més pausat de la transcendència. M’agrada tant la lluna, va exclamar de sobte ella i ell aprofità l’ocasió per riure-se’n amb tant d’encert que ella mateixa feu més gran la riallada. En realitat, ell, que no suportava els clixés per encoberts que es presentessin, havia quedat atrapat per l’estúpida frase. Per descomptat ell també l’adorava la lluna però mai no ho hauria dit i això no obstant, la simplicitat o potser la manera tan espontània com ella havia abocat aquella fotesa, l’havia impressionat. I, com més conscient n’era, més broma hi va haver de fer.

Algú els havia promès una pluja d’estels i, en recordar-ho, havent arribat ja a l’hotel, van decidir d’anar a la part de darrera a estirar-se encara una estona sobre la gespa a veure’ls caure i continuar les frases allà on havien romàs suspeses. I ara un aixecava un dit assenyalant als altres un punt invisible i ara un altre i mira encara un altre més i així cadenant els uns als altres deixant que les hores s’empenyessin i la nit se’ls esvaís. Tot d’una, sense ser-ne conscients, havien tornat a quedar-se sols i ni l’un ni l’altra no semblaven pas disposats per la retirada. Les paraules havien tornat al lloc d’on venien i anaven compartint silencis i estels quan altra volta es presentà una besada que ningú no havia vist arribar. Ella tampoc ara no l’atura ni aparta la cara ni prem els llavis. Ella ara, però, el correspon. Es besen, doncs. I continuen besant-se i ara s’aturen i es donen la mà i encara no parlen o potser sí o potser tornen a besar-se o els distreuen els estels que encara s’empaiten o es besen novament fins que la matinada els sorprèn i ell s’incorpora i diu que ha estat la tendresa i no és una excusa i no és una justificació. És només que la tendresa els ha dut fins aquest moment. I s’aixequen i s’espolsen la gespa i passegen, probablement agafats de la mà, però ell no l’acompanya fins a l’habitació i ella tampoc no li ho demana ara que, arribats a la porta de l’hotel, amb el mateix gest de deixar-se anar, s’acomiaden fins demà. Demà.

divendres, 18 de febrer de 2011

DISCO 2000 (Rain in Venice, Geoffrey Burgon)


Li va dir “vine” i hi va anar. Aleshores li va dir “parla’m” i ell va provar d’extirpar-se les paraules de dintre els budells, pastoses i brutes. Li va dir “toca’m” i va portar els dits fins a la seva pell. Primer una mà i després l’altra, passejant sobre els seus ossos amagats. Li va dir “fes-me un petó” i ell va tancar els ulls per apropar els llavis ressecs de silencis però ella va dir “mira’m” i la va mirar mentre la llengua li travessava un teló de dents de marfil. Li va dir “treu-me la roba” i va esquinçar-li la brusa i la faldilla d’una estrebada encara amb l’esguard impassible. Li va dir “llepa’m” i ell va desplegar la catifa vermella per caminar en el seu cos ja nu. Li va dir “fes-me l’amor” i la va penetrar fins que llur pubis es refregaren violentament de manera espasmòdica. Li va dir “no et moguis” i ell es va escórrer dintre seu mentre provava de no tremolar. Li va dir “ves-te’n” i va cordar-se els pantalons, creuà la porta i desaparegué. Mai més no l’ha tornada a veure.

dilluns, 14 de febrer de 2011

TALLER (microrelat emprant les primeres paraules de cada línia d'un paràgraf ja existent)



La segona vegada que la vaig veure, tan blanca, tan neta, amb el vestit emmidonat i la toia reposant entre les seves mans, entrava a l’església i el món sencer s’aixecà com si una descàrrega elèctrica hagués recorregut aquells bancs de fusta encerada. El silenci tenia por de trencar-se i per això s’esperà fins que ella fou davant mateix de l’altar. El dia començava aleshores, la vida mateixa començava aleshores i jo portava els ulls als cordills de les sabates perquè la sola idea de deixar-los passejar per la sala m’hauria dut a plorar i no volia que ningú advertís la meva por. Una por petita. Una por encara per fer. Em sentia presoner d’aquell vestit fosquíssim i una veu esquifida dintre el meu cap demanava auxili a qualsevol que volgués escoltar-la. Milions d’espelmes empudegaven i pervertien l’aire. Impossible respirar. Vaig mirar de distreure’m pensant en el plat de pasta que la mare m’havia promès. Si em portava bé, la promesa incloïa un dineret al portamonedes. Però la filla dels veïns era morta i l’havien vestida de primera comunió, una nineta morta, la segona vegada que la vaig veure.

dimecres, 9 de febrer de 2011

HISTÒRIES D'UNA FILLOLA II

                                    


Per on anàvem? Això mateix. Un dia són molts segons i fan falta de vint-i-vuit a trenta-un dies (segons el cas) per fer un mes. I, exactament, dotze mesos fan un any que, amb tot, sempre té tres-cents seixanta-cinc dies. I això, més o menys, és el temps. No sap perquè sempre que es capfica en la mesura del temps pensa en aquelles nines russes de tots colors que la tieta Natàlia va dur d’un dels seus viatges i que reposen ben endreçadetes a la lleixa de la saleta, davant dels devedés de l’Audrey Hepburn. I és que el temps serveix per mesurar moltes coses, moltíssimes, com per exemple l’edat. Quin temps té? Diuen les pesades dels nadons quan emprenyen pel carrer a les pobres mares que n’empenyen els cotxets. Un sap l’edat que té si es recorda del dia que va néixer (tampoc no cal ser l’Einstein ja que curiosament és el mateix dia que el de l’aniversari). La Maya, osigui jo -és una mania que tinc de parlar en tercera persona però no patiu que no és patològic-, va néixer el cinc de març i si restes de l’any corrent l’any que vas néixer, doncs aleshores obtens la teva edat. No és molt complicat, oi? Només és una resta de quatre xifres per la qual no fa ni falta calculadora, em sembla a mi. Amb el temps també es pot mesurar la qualitat de les coses. Així, posem per cas, una cosa vella és vella i una de nova és nova que vol dir que tenen molt temps i molt poc respectivament. De vegades, ser vell és bo i de vegades és millor ser nou. El cotxe del seu pare és vell i això no és gens bo però, en canvi, la seva mare té un bagul que és molt i molt vell i es veu que com més vell és, més diners li donarien si es decidís a vendre’l, la qual cosa no passarà mai. I això perquè hi ha cops que vell i antic no són sinònims (que és quan dues paraules són diferents però vénen a voler dir el mateix com passa, i perdoneu-me la grolleria, amb tifa i caca, ja m’enteneu).

Doncs això, que la Maya no sap si les estrelles tenen molts anys o no però li sembla que déu n’hi do. N’hi ha que brillen menys que altres. Ella pensa que potser és perquè són més velles i fa més temps que ningú no els treu la pols. No sé. Qui pot saber-ho. A ella li agrada més pensar que són forats al cel que no pas planetes amb llum que són molt i molt lluny d’aquí penjats a la galàxia com un web a la xarxa. És possible que sigui perquè és més poeta que no pas astrònoma. De tota manera, valdrà més que comenci a passar. Bàsicament perquè la Maya encara està sota la pàtria potestat dels seus progenitors (que vol dir papa i mama) i ja fa molt de temps que ha tret la Derricke a passejar i si els explica que s’ha distret mirant els estels ells diran que sempre està a la lluna, com que mai no entenen res...

dijous, 3 de febrer de 2011

NO HI HA PITJOR TORTURA QUE PENSAR




Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i la volia prendre de la mà i endur-se-la lluny, molt lluny, però només la va començar a besar potser perquè en tenia ganes o potser perquè calia fer-ho. Una mica per això i una mica per allò.

Un somriure.

Per dins plora. Ella no ho sap però ell sí.

Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i volia estar en silenci i abraçar-la des de la seva postura i no veure-li la cara, només sentir-la a prop, només sentir-la una estona, per petita que fos. Però va redreçar-la cap a ell i va començar a parlar-hi. Un somriure. I aleshores a besar-la. Potser perquè calia fer-ho. Potser perquè en tenia ganes. Potser perquè no hi havia manera d’evitar-ho.

Encara un altre somriure.

Encara plora per dins perquè l’estima i no ho acaba d’entendre. Ningú no li ha ensenyat la diferència entre estimar i ser estimat i sovint en confon els conceptes. Sempre juga amb les regles que els altres escriuen per ell i no gosa dir que no tot i que ja n’està ben tip de jugar. Potser si digués que no, si gosés, no l’estimarien i ell no podria estimar i s’adona que no sabria viure si no pogués ser per vessar tot aquest amor que guarda dins. Podria ser que estigués enviant-lo en la direcció equivocada però prefereix enviar-lo que llençar-lo a la brossa.

Un somriure.

No.

Molts somriures.

Ara són a l’habitació i s’han tret la roba. No hi ha molta llum i ell voldria tota la llum del món. Encara que no hi hagi llum ell la mira i voldria estar així tota l’estona. Treure’s el rellotge i oblidar-se de l’hora. Però ara són aquí i demà ja no hi seran. Ara són aquí i probablement no hi tornaran a ser. Potser per això es treuen la roba i no té temps de mirar-la. Es treuen la roba i ell no recorda quina roba duien quans són nus l’un al costat de l’altre. Ell l’estima i ella l’estima. Ell pensa que ella l’estima. Ella pensa que ell l’estima. Ell no l’estima. Ella no l’estima. Ell pensa que ella no l’estima. Ella pensa que ell no l’estima. Ell vol estimar-la. Ella vol estimar-lo. Ell pensa que vol estimar-la. Ella pensa que vol estimar-lo. Ell pensa que ella vol estimar-lo. Ella pensa que ell vol estimar-la. Ell l’estima. Ella l’estima i aquesta pot ser la raó que siguin despullats. L’un al costat de l’altre. Els fa por que passin les hores i encara llur cossos no s’hagin fregat. Ell vol fer l’amor però no vol haver-lo de fer i sap, tanmateix, que per fer-lo caldrà haver-lo de fer i adonar-se, més tard, que el temps ha decidit esgotar-se de totes maneres.

Ell vol més temps així que la besa tendrament darrere les orelles i les cames i els braços, els dits, els pits, els cabells, l’entrecuix, la besa per tot arreu perquè vol omplir-la de besades i això a ella l’excita. Això a ell l’excita. Ella perd l’excitació perquè el temps és escàs i l’amor massa llarg i ell perd l’excitació perquè una cosa portarà l’altra i voldria encara gaudir del joc molta més estona. Tota la tarda. Tota la nit. Tota la vida.

Un somriure.

Una caixa plena de llàgrimes de cartró.

Ella està més excitada que mai i ell s’ha oblidat completament que calia mantenir l’erecció perquè estava massa enfeinat estimant-la, donant-li la viva impressió que la vol. I la vol. Ella el vol però cal que ell la vulgui ja, abans ella no en perdi les ganes i ara ell ho veu i es posa molt nerviós perquè no la vol penetrar, vol que l’estimi. Vol que obri els llums i se’l miri perquè vol veure-li els ulls com li diuen t’estimo. T’estimo. Vol fer l’amor, és clar, sobretot després de tot aquest temps vol fer-lo més que mai però per què cal que es limitin a aquest espai, aquest moment, que es limitin a aquesta trista hora. No vol pensar però pensa, ara més que mai. El que vol no és el mateix que el que també vol. Ella és aquí. Són sols i potser no hi tornaran a ser perquè la història és capriciosa i ara els protagonistes i les víctimes són ells, de manera que es decideix a fer-ho. Si no ho fes, se’n penediria més endavant i detesta la idea de recordar aquesta estona com un plany, com un retret, un estúpid retret amarg.

Un somriure i un petó.

Un calfred massa poc oportú.

Ara es vesteixen. Efectivament s’ha fet tard i cal no esperar-se ni un segon més perquè la història podria acabar malament de debò. El comiat ha arribat, finalment, i no han pogut fer l’amor i no poden agafar-se de la mà, ni mirar-se com aquell qui diu perquè tots els ulls es claven sobre d’ells dos. Ell no sap què vol dir per això diu tot el que sap que no cal dir, que cal no dir, per bé que no se la mira als ulls mentre li parla perquè no pot. Si la mira als ulls recordarà la seva mirada i prefereix recordar la plaça, els carrers, la gent, les pedres de la vorera, les burilles del terra, els arbres movent-se lleugerament, el cel canviant de tonalitat, els peus, qualsevol cosa que després podrà fàcilment oblidar. Si la mira, recordarà. I oblidar-la convindrà un esforç que sap i entén que no és capaç de fer perquè ja l’estima i no vol estimar-la. Perquè si l’estima, ella no l’estimarà. Perquè si la recorda, ella l’oblidarà. Però així i tot l’estima i la recorda. Pot ser que només és que vol estimar-la i recordar-la o que només vol recordar-la per tal de creure així que l’estima de debò i no només perquè en té ganes.

Un somriure.

Un darrer somriure.

Un petó.

Un darrer petó.

Ell no vol que ella se’n vagi. Ella no vol que ell se’n vagi. Ell no se’n vol anar. Ella no vol anar-se’n. Ell ha de marxar. Ella ha de marxar. Ell és a l’esquena d’ella. Ella és a l’esquena d’ell. Cap dels dos no es gira. Ell sap que si es gira, ella estarà esguardant-lo. Ell sap que si es gira, ella no estarà esguardant-lo. No vol girar-se. Vol veure-la per darrer cop. No la vol veure més. Vol veure-la tota la vida. Vol que ella l’estimi. Sí. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell ja no l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, així, tot el seu amor tindrà sentit. Podrà callar. Podrà parlar-li. Podrà besar-la o no besar-la. Acaronar-la o no acaronar-la. Faran l’amor tot el dia o ja no el faran mai més. Faran l’amor sense fer-lo durant hores eternes i la penetrarà mil anys després o no la penetrarà o la penetrarà a cada moment i ella deixarà anar un gemec de plaer que no podrà oblidar mai i després fumaran o no fumaran i ell olorarà el seu perfum sense perfum i la desvestirà i la vestirà i la desvestirà i la tornarà a vestir i baixaran al cafè i seuran l’un davant l’altre i els silencis no li faran por mai més i ella els començarà a témer i parlarà i ell somriurà i ella plorarà per dins però ell ho sabrà i li farà un petó i ella entendrà que l’estima. Ell l’estima. Ella entendrà que l’estima. Ella l’estima.

Un somriure i un plor.

Un plor i un somriure.