dimarts, 26 d’abril de 2011

DISCO 2000 (I don't know what I can save you from, Kings Of Convenience)




Va trucar passada la mitjanit. Feia tres anys des del darrer cop que havien parlat i molt més des del darrer cop que s’havien vist. Mentre ell parlava, ella provava d’imaginar-ne els trets. El recordava. Però recordava més el record que no pas la imatge real. De fet, els records ja són això, marques d’unes altres marques. D’altra banda, recordar-lo podia portar inevitablement a l’error, en tant que tres anys, de més o de menys, poden canviar el rostre de qualsevol, sobretot quan es té l’edat que ells havien tingut aleshores quan tot estava per fer i, per tant, tot era possible. Ara ja no estava tot per fer. Hi havia frases però hi havia sobretot silencis que s’havien malversat i dies que no tornarien. Sabia el color dels seus ulls, el dibuix dels seus cabells i la forma petita però brusca de les seves mans. Sabia les orelles petites i la marca en forma d’estel dalt de tot del braç esquerre. Ho sabia perquè ho sabia i potser també perquè s’ho havia repetit fins a saber-ho de memòria. Però sabia això i prou i, de fet, potser ni això. Que no és perfectament possible que hagués perdut cabell o que hagués decidit de llevar-se el maleït tatuatge?


Passada mitjanit, la seva veu sonava propera però contingudament llunyana. Era la veu d’ell, sens dubte, però també una altra veu, molt més hirsuta i molt menys tràgica. D’idèntic tall i accent però amb unes pauses enutjosament més tristes. Havia sentit aquella veu molts minuts, una llarguíssima cadena de minuts si algú s'hagués entretingut a passar l'estona construint-la. A ell li agradava parlar i que els altres l’escoltessin. Li agradava tant parlar, a ell, que sovint es queixava d’un mal de gola que no entenia. Havien parlat molt sovint per telèfon igual que ho feien ara i aleshores el telèfon ho semblava tot, com si efectivament d’alguna manera remota un cable els lligués d’una punta a l’altra. Com si estirant el fil fort ben fort haguessin pogut arribat a sentir-se a fregar de pell. Era abstracte, borrós, desenfocat, irreal, eteri, blau (o potser lila), com la tela dels somnis. Perquè mentre parlaven per telèfon, el demés havia desaparegut i les paraules no importaven, eren només un mantra que els conduïa al lloc on ningú no pertany. Potser empalaga o potser sona pretensiós però no és altra cosa que una conversa telefònica. D’aquí que algú enginyés l’invent. I havien bastit amb les paraules l’essència de la seva, posem, relació. I això que, en el món de les paraules, de les idees, dels contextos o bé dels esquemes, vivien en ciutats de noms diametralment oposats. O no tant. Perfilem-ho. Potser només ciutats diferents.


Ben mirat, tres anys no són res. No dóna ni per acabar una llicenciatura i, si ets tan mal estudiant com ell ho era de fet, ni tan sols una diplomatura. Amb tres anys, els nens encara no escriuen ni llegeixen. Parlen, és cert, però l’estructura del llenguatge encara no està prou ben dissenyada i els conceptes (potser per això) se’ls escapen. Tres anys. Trenta-sis mesos i un feix de dies. Poca cosa. Els carrers no canvien de nom, els arbres fan més o menys el mateix perímetre i un cotxe encara fa goig. No sembla nou, però gairebé. Tres anys i el fluorescent de la cuina encara és el mateix. No són res, tres anys. Ell parla sense dir ben bé res. Potser sabia el que volia dir o potser només volia o només dir. Travessa uns primers minuts que cal omplir de clixés. Ell, que tant els odiava, els clixés! Una fase en què cal deixar anar alguna idea fútil que justifiqui o sorprengui per tal de no ofegar-se en el propi buit i, ben aviat, en el de l’altre.


Quan ha sonat el telèfon encara no dormia. Era a punt, però no del tot. Ha arribat a casa esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. Si hagués fet ús de les rutines quotidianes ara ell no parlaria, amb ella si més no. Però ha arribat esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. S’ha estirat al sofà i abandonat amb la màquina de no pensar. Els sons atronadors de l’aparell l’han amoïnat perquè havien aparegut del no-res, com un destorb ximple de simples notes poc musicals i el primer impuls ha estat parar-lo, després i tot de veure que qui trucava era ell. Sobretot després de veure que era ell qui trucava. I tanmateix, al final, ha despenjat. De fet, l’acte de despenjar és d’aquells actes passius, un dels més passius que podrà descriure l’antropologia. En realitzar-lo, obligues algú altre a dur la iniciativa i podries, fins i tot, permetre’t el luxe de fer que tot s’aturés tan aviat com et vingués de gust. Sens dubte aquest motiu l’ha fet prémer el botó, per sentir-se segura en la postura. Alerta però passiva. Desperta però somnolent. Al cap i a la fi, era ell qui trucava. Tres anys després d’haver parlat per última vegada i molt temps després des del darrer cop que s’havien vist.



dimarts, 5 d’abril de 2011

COMPANYS DE VIATGE



Potser per tot això s’aixequen encara sense obrir el llum i ell s’asseu a la butaca a fumar altra volta i ella se li asseu a la falda i comparteixen la cigarreta. Passa cada dia i no té res d’extraordinari fins que li passa a un, fins que és un mateix el qui es converteix en protagonista de l’escena i això no obstant el rellotge els traeix i recullen les coses. S’apropen agafats de la mà fins a la finestra i guaiten la gent que encara fa festa per baix i acaben de vestir-se. Ell porta el pijama i ella aquell vestit tan curt que sovint fa servir només per dormir i obren la porta, donen la clau al conserge i un somriure els és suficient a tots per fer-se entendre.

Sense proposar-s’ho baixen fins al carrer per les escales. No suporten haver d’anar a dormir. No els és suportable assumir que la nit s’acabarà tard o d’hora així que per fer una cosa o altre fan una passejada fent voltes a l’illa de cases agafats de la mà. Algun cop ella se li agafa de bracet i algun altre cop ell l’encalça per darrera, abraçant-la. I no poden evitar aturar-se a cada passa per reprendre el rictus del bes i s’asseuen en unes escales. De primer, en silenci, veient passar els cotxes que omplen el carrer amb les seves llums o el camió de les escombraries o fins algun vianant que ja retira. Després, comencen a xerrar i repassen estones compartides i ell parla d’ell i ella l’escolta i ella parla d’ella i ell l’escolta i s’adonen que estarien tota una eternitat o dues o tres mirant-se estúpidament i parlant l’un al costat de l’altre asseguts en el pedrís d’una escala desconeguda d’un carrer d’una ciutat d’un país que no és el seu. I encara parlen. I és que acaben estant-se hores xerrant, fregant les cuixes i els genolls sense adonar-se que se’ls escolen els minuts sense besar-se i d’una història en surt una altra i hi ha tantes històries per explicar-se! I, ara sí, tornen a l’abraçada i els petons i no se’ls escapa que comença a clarejar i s’aixequen i tornen pesadament a la pensió. Odien cada passa que els fa avançar. S’aturen. Es miren. I així i tot arriben i la porta és tancada i no gosen trucar el timbre i tanmateix ho fan sabent que l’home somriurà veient-los pel petit televisor en blanc i negre del circuit tancat i ara seuen al primer replà i ell l’abraça agafant-la per les espatlles i ella es deixa fer i fan el penúltim cigarro.

Inevitablement han de pujar. Han de tornar cadascú a la seva habitació, amb els altres, com si res no hagués passat, esperant que cap d’ells no s’hagi adonat de res. Han esgotat la nit i avui ja no dormiran com aquell qui diu. I és que el dia tot just s’estrena, la vida tot just s’acaba. Orfes com són, de la tempesta.