dimarts, 27 de desembre de 2011

COM GOSAVEN APAGAR L'ENLLUMENAT PÚBLIC?




Ara ja resulta impossible trobar
al calaix de la meva trista memòria
el primer record que tinc de tu. Un mot,
un gest que ningú més pugui reconèixer
o potser aquell silenci (només per mi)
que a vegades llegeixo com un retret
i d'altres, en canvi, com el breu sospir
que m'ha d'aixoplugar a cada tempesta.
Aquesta nit, mentre dormis, jo vindré
ben a la teva vora buit del meu nom
i deixaré que m'omplis del teu perfum
ara que resulta impossible pensar
que hi va haver un temps sense tu, abans de tu.


dimarts, 20 de desembre de 2011

NATURALESA





El petit que no sap on és el seu pare escolta la mare com crida el seu nom. Has de ser valent. Has de ser fort. I el petit tremola perquè estima les bèsties com si fossin germanes seves. Que ens morirem de gana si no enganyes els pastors i els robes les ovelles. Que arriba el fred i no tindrem on anar si portes els gossos del caçador fins a casa nostra i jugues amb ells com si fóssiu fets de la mateixa pasta. I el llobató recorda el seu pare que corria al davant, ell l’empaitava seguint la taca de la seva cua i es rebolcaven a l’herba i reien plegats. Però la mare diu, mira’t els ullals, per alguna cosa deuen servir, oi? Et penses que aquestes urpes son per enfilar-te als arbres? Però ell s’estranya, es mira les potes perquè voldria fer-les servir per acaronar-la i ella no ho entén. I fuig corrents perquè no vol que el vegi plorar. Arreplega les seves coses i marxa, com va fer el pare. Anirà a veure el mussol que tot ho veu i tot ho escolta i aleshores sí, aleshores sabrà la veritat.

El bosc el rep amb una abraçada. Ell parla amb les plantes i els animals i els demana per l’ocellot que finalment el ve a rebre de dalt d’un roure altíssim. Saps qui ets?, li diu. Saps d’on véns?, li diu. Saps què vols?, li diu. I ell no contesta perquè és conscient que hi ha preguntes que no esperen resposta i torna a caminar, vorejant esbarzers i cuidant de no trepitjar els rovellons que tot just treuen cap. Menja móres i piula amb els ocells quan, tot d’una, sent la veu d’una nineta que s’apropa cantant. De primer s’amaga però de seguida surt a saludar-la. Li llueixen les galtes i una finíssima capelina vermella li recull els cabells nets i fins, com fets de sorra de platja. Ell se la mira embadalit perquè li sembla reconèixer l’edat dels seus ulls. Ella el reconeix de seguida i comença a parlar. Peludet, altra volta tu? I ell no l’entén i amb la cara paga perquè la nena no acaba una paraula sense engegar la propera. Que m’he tornat a equivocar de camí, potser? I ell somriu perquè pensa que és ell que fa estona que no sap on para i decideix acompanyar la petitona. Es donen la mà. Van a peu coixet. Ara la dreta. Ara l’esquerra. Quina cançó saps, tu? Jo me’n sé moltes.

Encara lluny, darrera un turonet que vigila orgullós el final del boscam, s’endevina el fum d’una caseta. Ja quasi hi som, que diu la caputxeta. I, sense saber ben bé per què, el petit llop s’embriaga d’una esgarrifança que aterra a l’esmalt de totes deu ungles. Enretira la mà i proposa a la nena de fer una pausa i beure una glop de l’aigua que els espia pel cistellet. Trien dues pedres grosses com un planeta i, en la xerrera, ell s’entotsola amb els propis pensaments que l’arriben a incomodar. No la vol una amiga que vol la veritat. No té temps per perdre, ell, jugant a les casetes. I d’algun racó estrany, gairebé invisible, li surt una mentida. Caputxeta, ens hem acabat l’ampolla sencera, espera’m aquí que sé d’una font. L’àvia m’espera. No trigo ni un minut, si em deixes la capa faré més via, empès per la boira. I surt corrents i entra a la casa i troba l’àvia al llit. Vella i arrugada, com una pansa. No l’ha vist mai però es fixa en la foto que reposa al prestatge i se li acut de preguntar-li pels seus ulls massa grossos. Hi troba també altres diferències notables que no s’està de retreure però l’altra troba enginys de l’alçada d’un campanar per fer la rèplica. Ben mirat, es diu el petit llop, les àvies de les nenes i els llops s’assemblen més que no em pensava. I abans que se li endevini l’estratègia senten el grinyol de la porta que es fa acompanyar de la veu melodiosa de la nineta que pregunta per son àvia. L’àvia esbatana la mirada cap al petit llop encaputxat però, sense temps per perdre, convida la nena a entrar.

Ara és la caputxeta que veu l’amic disfressat de vermell vora ell llit i l’àvia arrugada sobre els llençols envellits. Es repeteixen les preguntes i no varien gaire les respostes. Que no han de ser per escoltar millor, unes orelles tan grosses? La petitona veu clar com l’aigua que tots som animals, fills del mateix amo. Fins i tot, rumia, l’amic i l’àvia podrien ser de la mateixa família. Tots podrien ser parents. Ella no ha heretat aquests matolls però tampoc no ha tingut mai la nàpia de sa mare i no se li acudiria d’encetar discussions parentals. I en aquest tempteig de les paraules que no es diuen, l’armari comença a bellugar com no belluguen els armaris i l’àvia que ho veu engega la ràdio massa fort i tot pel gust del llobató que hores d’ara ja no recorda què havia vingut a fer. La nena s’excusa i, mentre tant, l’àvia s’aixeca d’una revolada i es presenta com el que és en realitat, el llop ferotge que d’un salt es planta davant l’armari. Tu seràs el proper, mala bèstia. I etziba un cop al cap de l’animaló que cau a terra més llarg que ample i me’l fa encabir entre un abric de llana, l’àvia de debò que torna a rebre abans que pugui dir aquesta boca és meva i dos vestits de tergal. Quan acabi amb la maduixeta vindré a fer postres, no patiu. I se’n torna al llit, tapat fins les orelles i espera que la dolça princeseta entri altra volta.

El coi de música ha fet tornar el coneixement al llop menut que ara mira debades d’obrir la porta. De poc li serveixen les ungles tan llargues i tan reforçades si no és per fer un forat, petit com un cap d’agulla per on contempla l’espectacle que és a punt d’estrenar. Aquí tancat, recolza el cap amb uns pantalons de vellut i escolta la vella que remuga la son al seu costat. I torna a aclucar l’ull dret i clava l’altre a la petita escletxa i l’estómac se li encongeix quan veu la cua tacada del llop que penja del llit i no té temps per cridar que la caputxeta ja ha entrat a la cambra i els ulls esfereïts del parent li fan saber que el llenyataire va armat, collons si va armat. Sent només l’explosió i veu l’esvoranc i les plomes del nòrdic escampades en què s’ha convertit son pare. I es posa dret i rebenta la fusta que el tenia captiu i d’un salt es planta davant del desgraciat que ha pelat tots els seus records d’un sol tret, sense pensar-s’hi. Li clava els ullals al coll, tan endins que li costa d’enretirar-los per tornar-los a enfonsar a la gargamella del malparit i amb la sang eixuga la vida d’aquest que ja no és altra cosa que pell i ossos, com una catifa als peus del llit. I el llop s’escura les dents i sent que és fort i que és valent i té tanta gana que no faria altra cosa que esbudellar el llenyataire i menjar, així rebenti. Però s’aixeca i veu la nena que és tan gran que gairebé toca el sostre. Un gegant blanc, disfressat de ciri pasqual que plora i sanglota. I a l’altra racó l’àvia que surt de l’armari amb el pijama tacat del pipi que s’ha fet al damunt i les mans a la cara, mudes una i altra. Muts tots tres. I surt corrents, sense mirar enrere. Que el bosc i els anys l’esperen.


dilluns, 12 de desembre de 2011

PAPER FOTOGRÀFIC




La plaça és plena de gent
i enmig d'aquest riu de noms
que no coneixerem mai
-com si juguéssim-
nosaltres ens amaguem
i potser em dones la mà
sense que vegi ningú
com jo adoro el teu somriure
mentre, d’algun racó estant,
el flash furtiu d’una càmera
fa immortals totes les pedres
que hem vingut a visitar.
I ens trobem, sense haver-ho triat,
que hi compartirem l’eternitat
d’un bocí de paper fotogràfic
que no arribarem a veure junts.

dijous, 1 de desembre de 2011

TALLER (exercici "O tempore, O mores!")





Quin goig, llevar-se a dos quarts de cinc del matí i lliurar-se a una dutxa congelada procurant no fer soroll i no obrir més llums de les imprescindibles per no despertar la canalla i tancar la porta sabent que, encara que no els puguis dir res, ells són allà, dormint a casa, l’espai de trenta metres quadrats que és vostre i només vostre. I sortir al carrer que diries que encara no està del tot a lloc fins que la música ensordidora dels camions d’escombraries certifiquen que la ciutat és ben viva i a punt. I recordar-se d’on vas aparcar el cotxe i la sort d’haver-t’hi de barallar perquè s’engegui, aquella mena de tos que té el pobre i tu l’acaricies amb un drap i neteges el vidre perquè et permeti, si més no, veure-hi un parell de pams per davant. I la incertesa de no saber mai si es calarà a cada semàfor o si la llumeta encesa de la reserva és només una broma o finalment podràs arribar a la fàbrica a l’hora. I aquell rum rum a l’estómac, un neguit enjogassat que et recorda que no vas pagar l’assegurança a temps i que, si et paren no sabràs què dir, però ja se t’acudirà alguna cosa que ets jove i et bull la sang. I ningú diria que són encara no les cinc quan poses el radiocasset a tot drap i cantes com si t’hi anés la vida en aquell anglès tan poètic que cap anglès mai no entendria. Aquelles cançons. I quasi millor si es fot a ploure, aigua beneïda que baixa directament del cel per fotre’t el viatge enlaire, sobretot si el neteja parabrisa fa temps que es va jubilar i sempre dius el mes que ve. I aparcar al descampat i omplir-te les sabates de fang que ja no se n’anirà en tot el dia, fang de debò, només per tu. I saludar a la parròquia tots amb aquella cara, tot mecaguns i conys per no haver estudiat prou quan era el moment i passar les hores carregant tones d’una banda a l’altra, sentint com l’esquena es fa miques, poquet a poquet, però com et pertany cada minut, cada segon que l’encarregat t’aixeca la veu i tu calles encara que el pelaries ni que fos amb un tros de canonada i ets tan viu, tan afortunat de poder fer aquella feina de merda que et poses a xiular la mateixa cançó del cotxe i esperes que sigui l’hora de dinar per criticar la dona i les criatures amb els altres a la part de darrere i el pa sec és tan refotudament bo ni que et torni el mateix gust agre de la tonyina dels darrers deu anys que ni per tot l’or del món menjaries el pernil aquell de la cafeteria, que sembla de joguina o bé de goma. I tornes a la teva i ja pot ser llarga la jornada que al final s’acaba i reses perquè la tapa del delco no estigui mullada i puguis arribar a temps de veure les nenes abans no se’n vagin a dormir i penses en la parenta que no segur que no tindrà ganes de gresca, encara que, ben mirat, qui en tindria la pobra i és que, collons, gairebé millor que estigui tan cansada com tu perquè sino ja m’explicaràs d’on trauràs forces per fer aixecar el ganxo com déu mana, però l’abraçaràs i sentiràs l’olor de lleixiu i tots els productes de neteja, hi pot haver res de més dolç? I esperar que torni a piular el despertador i sant tornem-hi. I quin goig, collons que et fotràs a plorar. Quins temps aquells. Perquè tant se val si ho vas fer com si no, que aquí a la model sou tots igual d’innocents i quan surtis d’aquest forat les nenes tindran l’edat que tu tens ara i potser ja no es recordaran ni del teu nom, que no vols que vinguin, que prefereixes que recordin aquells dies, els dies bons, quan devien sentir l’espetec de la porta i pensaven, sí, que el pare se n’anava a treballar.