dilluns, 24 de desembre de 2012

TALLER (exercici amb diferents veus narratives)






Diguem-ho sense embuts, va dir el narrador omniscient, es tracta d'una història universal, d'un patrimoni cultural de primer ordre i, no obstant això, queden encara molts plecs per cosir. Se'n desconeixen massa detalls que haurien canviat extraordinàriament la manera com aquest relat ha arribat fins als nostres dies. I us ho dic jo que ho sé perquè, tal i com ja us avançava el regidor, sóc el narrador omniscient i això —vulguis que no i mal m'està dir-ho—em confereix un plus de versemblança que ja voldrien per ells tants altres subjectes del discurs narratiu. En fi, va afegir encara l'omniscient aixecant lleument la cella esquerra en sentir novament les meves imprescindibles acotacions. Deia, us descobriré el pinyol mateix del que va passar i en sereu testimonis vosaltres mateixos. Sentireu veus que fins ara havien estat malauradament obviades. Exacte! Calla tu, puto mudet! Veus que capgiraran sens dubte aquest, el conte que totes les àvies van explicar un dia o altre i que Walt Disney va acabar de pervertir per sempre més. Algú li podria dir a l'autor, per cert i amb tots els respectes, que m'anés fent avançar ja el discurs abans no passem de pàgina sense haver encetat la maleïda història. Fet! Tu no, mudet dels collons! Vinga, que ens estem florint aquí i tinc una gana que em moro i aquesta poma a mig menjar que m'està fent ullets. Som-hi. El fèretre de vidre presideix el bosc que havia romàs en respectuós silenci fins que vosaltres, lectors, heu arribat. La noia lletja de la capsa transparent no es fa la morta ni res, algú li ha fet menjar una poma enverinada per tal de matar-la però a última hora només hi ha clavat una queixalada perquè fa temps que està amb un règim de la carxofa que sí que no. Li diuen blancaneu i el nan malcarat pensa que hi ha gent amb més mala llet que ell perquè posar-li per nom blancaneu a aquesta pobra negrita zumbona ja té pebrots. Potser hauria d'haver arrodonit més les lleixes laterals i elevar la capçalera. La noia és negra, però negra negra, què et diré, saps aquells tres que reparteixen regals pel dia de reis, que n'hi ha un de blanc, un de ros i un de negre. Doncs negra com aquest últim. Vaja, que és negra. Que no és que passi res, però dir-li blancaneu... Definitivament pa amb tomàquet. Ara que no sé si queda formatge.
     La noia es va perdre al bosc farà cosa de quinze dies, havia sortit a passejar amb un caçador que se la volia, ja m'enteneu. L'home havia pres un sac, que de seguida que van anar per feina als peus del roure, li havia encalçat al cap però el caçador es va mig distreure amb un isard que lluïa una papallona a la banya i la noia es va desorientar. No és que fos princesa però el cert és que era una flor. I és que ser una bona toia no és incompatible amb la manca d'atractiu físic. I pasta? En deu minuts llesta, un raig d'oli i a taula. Va començar a fer voltes i voltes i vinga cops i vinga ensopegades fins que un nan ridícul. Escolta, que el vestuari és cosa teva. Osigui que això de ridícul t'ho estalvies. Total que un nan li va treure el sac del cap i és que la pobra era lletja i justa i no havia caigut prou vegades per pescar que si es treia el sac del cap la cosa milloraria i el nan, veient les poques llums de la lletja, pensà que no estaria mal aprofitar-se'n com déu mana i es digué "i si me n'aprofito com déu mana?"i li explicà una sopa d'all. Sopa no és mala idea tampoc. Què triga, deu minuts també, si fa no fa?. Tothom diu que és de vidre, però en realitat és metacrilat, me'l porten directament de servei estació. Jo no la trobo tan lletja, és clar que a mi m'agraden totes, sobretot per damunt del mig metre. Sopa. Definitivament. La va enredar fins a casa seva i allà li feu entendre que l'única sortida que li quedava era treballar per a ell i els altres sis tant sí com no. La noia, que atesa la seva poca gràcia havia après a no dir mai que no, s'avingué a treballar per aquella família tan disfuncional i s'encarregà des d'aquell moment de totes les feines de la llar llevat del tema alimentari que era exclusiva del fartó. Tothom em diu panxut. Els nans, que treballaven bàsicament de nit en espectacles porno de baix pressupost, es passaven la major part del dia mirant la tele i fent coses de nans tipus retallar-se les barbes o fer-se la manicura mentre la lletja tenia la casa feta una patena, les mitgetes de colors planxades i les barretines a punt. No li vam dir mai blancaneu nosaltres, explica el nan ximplet a l'entrevistador, sempre va ser la lletja. Lletjota, explica el nan artista, així és com ens hi dirigíem. Diria que va ser el mudet que va començar a dir-li lletjota, encara hi afegeix. Exacte! Mudet, o calles o et callo! I aleshores va passar el que havia de passar. La mare del callo -una dona lletja com un pecat, més lletja que pegar a un pare- va començar a buscar-la per tot arreu. De fet, no era sa mare de veritat, sa mare de veritat va palmar al mateix part, de seguida que va veure el monstre que havia parit. Aquesta era la segona dona del marit, un que havia fet calers a Cuba amb el tema de les noves tecnologies, carbó i tot allò. Total, que la dona va contractar en Simons, una agència de detectius que havia agafat fama quan havia resolt el cas d'una tal Carmen Daniela. I el cert és que el bosc n'anava ple. De tal manera que la van haver de tancar a casa i durant un bona època van establir una mena de torns rotatoris i, de nit, sempre n'hi havia algun que es quedava amb ella per assegurar-se que tot anés com cal i s'estalviava la lubricitat de la dura jornada laboral.
     Però va arribar un dia, reprèn el fil l'omniscient, que el cercle es va tancar més i més i els nans, que eren petits però idiotes no, es van reunir a la seva taula de reunions per decidir què carai havien de fer. Proposo que ens la cruspim, va dir en panxut. I si la matem i avall?, va deixar anar el nan ximplet, jo passo, va etzibar en malcarat. El romàntic, que ja havia començat a sentir un rum rum a l'estómac era més de pelar-la i tenir-la dissecada allà penjada, a la paret del rebedor i així poder-la gaudir per sempre en la màxima expressió. El nan llest, que havia estudiat a la politècnica i duia sempre un llapis d'ikea darrere l'orelleta, va proposar al nan artista la idea del taüt guai.  Sí que és cert que es quedaven sense feinera però si més no s'estalviaven el puro que els podia caure si els enxampaven amb els pixats al ventre. Al mudet ningú no li va preguntar i, quan el pobre va provar d'obrir la boca, els altres sis se li van llençar a sobre silenciant-lo de cop, vull dir a base de cops. La idea era fer que la soca es cruspís una poma enverinada. Calla calla que entra amb els cafès. Vinga, d'això, gràcies, blancaneu, ja pots començar amb els lavabos del pis de dalt que nosaltres tenim feina per aquí baix. Doncs res, tema poma enverinada que se n'encarrega el fartó, aleshores la fem cabre dintre el tub d'assaig del llest i l'artista i el mudet que pengi l'anunci al facebook que si hem trobat una princesa i que si un príncep li ha de fer un petó i tal i tal. La traiem al jardí i a esperar que algú piqui.
     I aquí me'ls teniu, tots set fent el ploricó i la flor pansida a la capsa de vidre. Taüt de metacrilat, si no et fa res. Havíem dit sopa? No van quedar canalons de l'altre dia? Perquè, a veure, qui serà el guapo que renti els plats, ara? Calla calla, que n'arriba un.

dilluns, 17 de desembre de 2012

UNA LLÀGRIMA PETITA




Ets fastigosament jove i per això tens el cap ple de pardals. Et penses que coneixes món, només perquè t'has retratat en totes les ciutats amb aeroports de baix cost amb la teva motxilla anguniosa i atrotinada. Com que ets massa mandrós per afaitar-te, et mostres orgullós amb aquesta barba bruta i espessa com si la revolució només consistís en la quantitat de pèl que amaga el rostre i el nombre de forats de les teves tristes samarretes de cotó. Però ets llest, sí senyor. Gràcies a déu, finalment, vas aprofitar l'educació que et van procurar i ara entens de tot i parles més idiomes dels que caldria. I tanmateix, et fas un fart d'explicar que t'ho has guanyat tot i que ningú no t'ha regalat mai res, perquè no ets capaç de concebre que no es tracta d'un dret natural que et mereixes i prou, sinó del resultat del treball de molts altres que et van precedir. T'omples la boca de lluites però obvies la sang que va córrer pels mateixos llocs per on ara camines. Per a tu és senzill, com la fruita dels arbres. Allargar el braç i llestos. I dónes lliçons, condescendent, aixeques la veu gairebé sense esforç i deixes anar un concepte traïdor que posa fi a les converses, tan ple d'objectivitat i de rigor. Fas callar tothom disfressat amb les teves maneres amables i acadèmiques i alguna cosa massa endins se t'infla, se t'infla i t'enlaires tan amunt que ja no saps com tocar de peus a terra.  Però tant t'és, de fet. Com que ets un d'aquells "ciutadans del món", estàs convençut que —sigui on sigui que vagis a parar— se t'obriran les portes multiculturals i beuràs del pou inesgotable de la solidaritat internacional. Collonades. Sortosament, ja fa temps que t'ha passat la dèria de parlar del sistema i de com rebentar-lo. Resultaven llastimoses les crides a l'anarquia des d'un telèfon de darrera generació i la seva connexió ultra ràpida. Ara que, ben mirat, aquesta teva nova defensa de l'estat democràtic també es fa més cansada que altra cosa. No sabeu fer res més que anar de les minories a les majories. A favor o en contra. Com si tot s'acabés cada quatre anys al forat d'una urna transparent o bé acampats indefinidament en una assemblea a la plaça del centre. Et compromets amb tot i per tot i recordes els noms de pila de les mestres dels teus fills amb qui parles de tu cada cop que la feina te'ls deixa anar a recollir, però t'oblides de trucar els teus pares i fins avui no havies tornat a posar els peus al poble on van créixer. Cosa que, d'altra banda, només has fet per tal d'assegurar-te que cap altre familiar no es volgués quedar la casa. La mateixa casa que ara estudies amb posat seriós, incapaç de trobar un motiu, una imatge que t'aboqui algun record, per petit que sigui, on aferrar-te. No has conegut mai l'esforç de posar una pedra sobre l'altra i aquestes parets et són estranyes. Puges les escales de dos en dos, convençut que sempre serà així, que els genolls no patiran i l'aire mai no se t'esgotarà a l'ample del pit. Et prens ben seriosament la teva nutrició i practiques esport tant com pots però menys del què voldries i et pentines aquest coi de cabells tan innocentment segur que hi seran sempre que resultes patètic, sobretot ara que has decidit deixar-los créixer més enllà del que fóra raonable per la feina que fas. Saludes tothom amb un posat seriós que has après de pel·lícules amb poca acció i menys diàleg, seus en un racó i de seguida et poses a parlar amb irreverència de qualsevol cosa, menystenint la raó que t'ha dut fins aquí. I així i tot, quan arrenca la comitiva i un mar de peus s'arrossega solemnement fins a l'església, agafes tan fort la caixa que els dits et fan mal i una llàgrima petita i amarga et fuig galtes avall i no et dóna la gana d'aturar-la. Sé que porta el meu nom, perquè jo també t'estimo molt.
 


dissabte, 8 de desembre de 2012

MARTINA 4



Hi ha un clotet a la galta que somriu, però t'avisen tots dos ulls de seguida. Ella en té prou només amb mitja mirada  per fer-se saber. No la podràs aturar mai però tampoc no caldrà, perquè vindrà a reposar dolçament. Farà seu el teu clatell amb un gest d'aquells ditets de joguina i —sense adonar-te'n— un calfred intens t'encalçarà sencer. I ja no gosaràs moure't, per si de cas. Diries que és feta de pedra perquè travessa horitzons amb la facilitat dels guerrers, i tanmateix, quan la veus adormida, replegada en un pam de seda embullada, desitges vetllar-li la fragilitat que has après a descobrir. Et sorprèn amb qualsevol cosa perquè és mestressa de la màgia que administra els teus dies. Seu a la teva falda i converteix el pitjor dels dies en una anècdota per a riure cargolats l'un amb l'altre. Et salta al damunt i la teva pell és jove i elàstica. Fa endevinalles d'una tempesta i cançons amb les restes del naufragi. I quan diries prou, quan sembla que no pot ser més fosc, ella somriu i aquell clotet fa que t'esclati la vida de llum.

dilluns, 3 de desembre de 2012

RUA GARRETT


 
 
El cafè torna a ser fred.
Hem deixat estar les frases
que ja no faran més mal.
I permetrem que la música
d'estrangers desdentegats
que somriuen a les càmeres
acompanyin pidolaires
massa joves per la pena.
Reposa el sucre i l'edat.
 
 
 

dimarts, 27 de novembre de 2012

QUARANTA ESPELMES




i el pastís tot ple de cera. Es farà llarg —ho saps— tan curt com et sembla a tu.

#1 Un matí de reis, molt aviat. El balcó és ple de regals, però tu recordes especialment una grapadora, una bossa immensa plena d’indis i vaquers de plàstic, i la cara de la teva mare, sobretot la seva cara il·luminada i satisfeta per l’esforç recompensat.

#2 Pregunta: Saps qui sóc? Resposta: Tu no ets el meu pare. Fer-se gran de cop. Construir una identitat.

#3 Un primer petó. Ets dins d’una tenda de campanya i tothom dorm. Gairebé. El regust dolcíssim de llet agra. L’alteritat en uns llavis. El desig encara per comprendre.

#4 Una relació adolescent per carta, ancorada en quatre records desdibuixats que reconstruïu fins a dir prou. La comprensió del poder de la paraula escrita. Del propi poder.

#5 Esperar delerós a veure el teu capítol setmanal de Retorn a Brideshead. La petja que l’imaginari d’algú altre és capaç d’imprimir en algun racó de la teva memòria. Adorar Julia Flyte. I la pluja a Venècia.

#6 Al passadís de la facultat, buscar el teu nom a la llista i descobrir que, ara sí, has acabat la carrera. Sospirar, omplir el pit, i baixar les escales plorant en silenci i per a tu sol. Un final. Un principi.

#7 Posar-se  la toga, per primer cop. Entrar a sala amb la boca seca, ingovernable. Triar les paraules, endreçar el discurs. Pensar que has volgut això des que tens ús de raó.

#8 Seure al despatx, encara embriagat de l’olor de la pintura fresca i les cadires per estrenar. Tot tan a punt que fa nosa. Aixecar-te i passejar amunt i avall. Tornar a seure, i començar a treballar de debò.

#9 Escoltar Nyman als jardins d’un castell. La nit és tendra. Les ulleres grosses i el posat impecablement tibat mentre dirigeix la banda. Si no ets massa gran per adorar falsos ídols, tries l’home que ha escrit la música pel final d’un affair.

#10 Obviar el vent de Figueres i tornar a Girona, perquè la vida que t’espera s’amaga pels racons. Ara un cafè, ara una conversa. És només ella que t’entendrà.

#11 No és res, no t’espantis. En diuen encondroma i és al teu avantbraç. Potser sempre hi ha estat.

#12 Recollir una capsa amb un tip de llibres, més aviat lletjots, tots iguals. Publiquen el teu nom i la teva poesia vergonyosament adolescent. Repartir-los amb una barreja d’orgull i pudor.

#13 El primer de molts cafès amb llet encara per venir amb qui es convertirà en la padrina de les teves filles. Comentar un cas que s’entossudeix a no avançar, participar d’enraonies, abordar un calaix ple de secrets empès per la confiança.

#14 La teva germana et diu per telèfon que està embarassada i vols córrer a explicar-ho a tothom però valdrà més que reposis la notícia. I una merda! La Maya és a punt d’arribar, com pots deixar de córrer a explicar-ho a tothom?

 #15 Descobrir Kundera a la prestatgeria de l’oncle Pep i la tieta Antonieta i no tenir-ne prou mai més. Voler-ho tot. Voler-ho ara.  Esperar-ne ferotgement les publicacions i de seguida devorar-les i tornar a desesperar. Rellegir-lo. Tornar-lo a llegir.

#16 Veure néixer les teves filles. Com surt el cap. Com obren els ulls i la naturalesa sencera és just allà, en aquell punt. Existeixen de debò i tenen tots els dits, en el seu lloc. Les agafes als braços i ja no les voldries deixar, per por que desapareguin.

#17 Ets al tren. Escoltes una compilació de sarah records i la veus esperant-te a l’andana. Gairebé li sents el somriure i et dius no puc no puc no puc. I no pots fer altra cosa.

#18 Vint-i-quatre hores dalt d’un autobús per acabar a Londres, el teu primer Londres. I parlar en anglès, de debò. I fumar a la gespa i fer un cafè al terrat d’un edifici de totxanes. Un cafè rere l’altre.

#19 Un massatge als peus que podria ser prohibit de tan furtiu com s’enceta. Tu ho saps però no ho dius. Ella ho sap, però no ho dirà mai.

#20 Una novel·la enllestida. Després l’hauràs de capgirar del dret i del revés, però ara és l’última frase, acabes d’escriure’n el final.  

#21 El primer cop que l’Audiència Provincial et dóna la raó. Un recurs d’apel·lació que valia la pena. Un treball a consciència que se’t reconeix amb un bocí de Justícia, en majúscula.

#22 Una travessa de Boí a Espot. Trona i llampega i la neu encara no s’ha enretirat del tot. Ets dalt, tot sol. La immensitat et corprèn i no te’n saps avenir. És aquí que vols morir. Aquest és el lloc.

#23 A taula, amb les teves germanes. Xerreu, discutiu, crideu. O potser l’ordre és un altre. Al final, fa mal l’estómac de tant riure. La Natàlia i la Judit canten. S’aixequen a fer-ne fins i tot un ball. La Laura i tu us mireu. Tres fades, cada una amb un poder completament diferent.

#24 El gol de Koeman però també el d’Iniesta. Un Barça capaç d’omplir-te de neguit i també d'una joia que esclata i que no pots aturar.

#25 Asseguts al terra, tres o quatre guitarres toquen de nit el mateix país petit que el teu. Orgullós del sac de dormir i les bótes de muntanya. Orgullós de pertànyer.

#26 La carta que t’explica que ja pots matricular-te a la universitat que volies per estudiar la carrera que volies. Se’t complica la vida perquè els desitjos comencen a fer-se realitats i estàs menys preparat del que caldria.

#27 Els Charlatans toquen the only one I know a zeleste. Tu ets allà amb els teus cabells llargs i uns pantalons terriblement vermells. La celebració de l’hedonisme. Perdudament indie.

#28 Veure l’avi assegut a la cadira de rodes però amb un somriure enorme i més viu que ningú altre. I endevinar-li la pena, que t’estalvia.

#29 Parles per telèfon i la Jana se t’apropa. Primer una passa i després l’altra. I tu somrius distretament fins que t’adones que acaba de caminar per primer cop i vols que hi torni però aquell moment ja no es tornarà a repetir. Aquell no.

#30 «M’encanta aquest començament d’Escorpions», diu la teva mare en sentir un clàssic riff a l’inici d’una cançó dels Dire Straits. Una frase que es converteix en categoria. Riure fàcil. Família.

#31 En Llach anuncia que es retira dels escenaris i tu no et vols perdre la gira i el vas a sentir a Falset esporuguit de tancar els ulls i veure-hi massa clar de tota manera.

#32 La Martina crida a mitja nit, enceneu el llumet de la tauleta i ella ve fins a la vostra habitació amb el seu coixí i el seu ninot de pelfa. S’estira entre tots dos. Us abraça ara l’un, ara l’altre amb les seves manetes tan fràgils, tan fortes, i s’adorm.

#33 Tants concerts com són possibles dels Manel en tan poc temps i trobar encara una frase que no havies sentit abans. I pensar era això. Sentir-los cantar en català sense que sembli una disfressa. I sentir-te a tu mateix bramant en comunió. Desvergonyit. A gust.

#34 Treure’t el carnet després de tants anys i passar-te hores al volant sentint la música, deixant que l’aire travessi un canal invisible de finestra a finestra. Dur-te arreu on calgui, de seguida. Primer, l’olor de cotxe vell. I després, l’olor de cotxe nou.

#35 Sou dotze, i el mestre. Més aviat profans que altra cosa. Us escolteu els uns als altres i de cada recurs nou, de cada exercici reeixit, en sabeu trobar una ximpleria que us fa riure. I tant se val que tingueu edats de tota mena, perquè sou tan còmplices que us haurà de correspondre la mateixa pena.

#36 La Judit resplendint amb l’Ona als braços. No pot parar de parlar, a la seva manera accelerada, però te l’escoltes i t'embadoques en les seves galtes encara enceses.  

#37 Amb uns amics que oblidaràs, a punt per votar la primera vegada. Partícip del joc democràtic que et fa estrenar una edat que ja no torna. Una edat que de tan esquiva, no gosa ser.

#38 Un trajecte en tren. Vies que se’n van. La seva cama sobre la teva. Compartiu un parell d’auriculars i sona una cançó que sempre us durà al mateix estiu. Us donaríeu la mà però aleshores la màgia desapareixeria. Ja no ho sabreu.

#39 Corren pel passeig, totes dues, t’han vist de lluny i vénen de seguida a abraçar-te i pujar sobre teu com si, d’alguna manera, poguessin encaixar. La seva olor t’encaterina de seguida i les fas giravoltar i riuen i fan bava i, ho saps, es quedarien suspeses en l’aire eternament.

#40 Pensaves que hauries fugit de tu mateix abans dels trenta i va resultar que allò no era res més que un solipsisme mal entès. Gairebé romàntic. Avui en fas quaranta i n’esperes quaranta més i uns altres quaranta. La immortalitat, potser.

Quaranta espelmes i el pastís tot ple de cera. Se t’ha fet curt, tan llarg com ho volies.
 

dilluns, 19 de novembre de 2012

POSTAL #16



La pluja és ben bé un bàlsam. La neu —que no ha començat del tot a desglaçar-se— repeteix eternament l'esclat de llamps i trons. Per fi he sortit! Tenia tantes ganes d'enviar mesures, que em sembla que he arriscat més del que em demanava el cos. I tant se val. Em queden encara dues llaunes de tomàquet i una ampolla de vi. Massa. Perquè ara estic segur que me'n sortiré. M'ho han promès aquestes agulles tan fredes que no volen sinó clavar-se en terra. I ben endins. Conec un univers de colors i vénen tots a la festa que els he preparat. Serà una nit llarga, llarguíssima. Hi haurà música i esperit i quan m'adormi tan llarg com sóc, ho faré sabent que els dies no han de ser tots iguals. Que els dies volen un nom. Com totes les coses.
 
 


dimarts, 13 de novembre de 2012

JANA 7


 
 
 
Vas arribar amb una tempesta que ja no se'n va voler anar. Però tu has estat sempre la calma, uns ulls oberts, amatents. M'has fet lleuger i alhora tan arrelat que em sé incapaç d'inventar cap fugida que no sigui per a robar una estona a la teva vora. I m'expliques com t'ha anat i em demanes què em sembla i m'agafes fort molt fort la mà o véns corrent de sobte a abraçar-me, com si respirar cada dia fos la cosa més fàcil del món. Caldria un exèrcit sencer de quaderns com aquest per mirar d'explicar-te i —encara així— no en sabria prou. Els plecs de la teva veu o aquesta cabellera elegant que vol esdevenir salvatge. Un sentit comú impropi que et fa emocionar tota sola quan gosen travessar-te les injustícies quotidianes. Les teves manetes treballant sobre el violí o el posat innocent —gairebé de rendició— quan t'adorms en el sofà mirant el televisor. La paciència inesgotable que de sobte esclata i un petit tremolor al llavi, just abans d'adonar-te que potser n'has fet un gra massa. Avui fa set anys que vas arribar i no endevino del tot si em cal celebrar aquest pas del temps tan cruel que s'endú de seguida aquella coseta esquifida que reposava només amb un pam del meu braç que la bressolava i que ara acomiado carregada amb una motxilla més gran que la seva espatlla perquè se'n va d'acampada. Però no he de celebrar els dies que oblidarem per força, sinó els dies que ets a punt d'estrenar, nous de trinca, els dies que tot just estrenes. Bufaràs les espelmes i, tots plegats, sense que ningú altre els escolti, haurem pensat el nostre desig. Un desig fet amb el teu nom, Jana.
 
 

dilluns, 5 de novembre de 2012

ENSINISTRAT




I si ja no em tornes a veure viu,
serà potser que no era teu l'encàrrec
de venir a salvar-me la nit passada?
Semblava tan fàcil bellugar el cor
al compàs de músiques massa simples!
No dic mai els noms. Faig servir les ombres
d'aquest llum tancat que em vexa el confort.
Però sé que entendràs el sentit exacte
de cada misteri que jo he volgut
ensinistrar darrere un punt de fuga.


dilluns, 29 d’octubre de 2012

POSTAL #15



Estic a punt de quedar-me sense menjar. Fa ben bé deu dies que no pugen a dur-me les coses. Al capdavall, qui sap si no em castiguen per les mesures. Suposo que tard o d'hora podré tornar a sortir. I aleshores. Ara per ara, un animal al seu cau. Per força. Faig passar l'estona jugant a les absurditats. En sóc conscient. Em sé la meva capsa de sabates de memòria i fantasiejo amb un passat que em va deixar de pertànyer. T'estalvio les lògiques que he començat a confegir perquè em temo que s'escapen de tot allò raonable. He estrenat un pensament nou de trinca i ara em fa por que es torni esmunyedís com tota la resta. Si existís una possibilitat de tornar enrere em perdria pel camí. Igual que m'he perdut sempre. Potser aleshores, tu arribaries al lloc on hauríem de retrobar-nos. Tu sí. I ens salvaries tots dos. I ens salvaries tots tres. I la neu ja no pesaria com un retret al pati de l'escola. Potser aleshores deixaria de nevar i encertaria la mesura de les coses.
 
 
 

dilluns, 22 d’octubre de 2012

PELS SEGLES DELS SEGLES



—com sovint
—com sempre, de fet.
—sempre, vols dir?
—sempre.
—Al principi potser no. O no tant, si més no.
—Al principi també. Al principi, ara i sempre.
—I pels segles dels segles.
—I pels segles dels segles.
—I tanmateix, al mateix lloc.
—No exactament el mateix.
—Vull dir, al lloc on érem.
—Mai tornarem a ser al mateix lloc.
—Podríem resseguir el camí de pedretes.
—Jo volia pedretes. Tu et vas endur molletes de pa.
—Encara hi serien.
—No hi poden ser.
—Podríem provar-ho.
—Ja està tot provat, no et sembla?
—Pels segles dels segles?
—Pels segles dels segles.
—...
—...
—Encara recordo el dia que vau arribar.
—Jo no, la veritat.
—Havíem sentit tant a parlar de vosaltres.
—No sé perquè vam arribar més tard.
—Vam perdre dos dies.
—O potser els vam guanyar.
—I després encara en vam perdre un parell més, abans no va ploure.
—Va ploure molt.
—Moltíssim.
—Semblava que tot s'ho enduria.
—Tot s'ho va endur.
—No hi estic d'acord.
—Mai estàs d'acord.
 
 
 


dilluns, 15 d’octubre de 2012

UN CAFÈ




La convido a entrar sabent que me n’explicarà tots els detalls, fins al més ínfim. O millor: la convido a entrar, justament perquè sé que me n’explicarà fins al més ínfim detall. Amb les nenes a l’escola i la verdura bullint a l’olla, preparo un parell de ristretto i sec a esperar que l’Elsa deixi anar totes aquestes històries que li omplen el pap. Un pap lleig i desdibuixat, que ella fa de maneres de tapar amb esgarrifosos jerseis de coll alt, sigui dit de passada. No és necessari ni el més trist gest protocol·lari. De seguida m’abraona amb la seqüència dels fets que jo vull conèixer.

A les quatre i cinc d’aquesta mateixa matinada, no gaire abans que arribés una neu tèbia i esquifida que ha resultat més persistent que no s’esperava, quatre cotxes patrulla han aparcat rancuniosament al nostre carrer. De les finestres estant, de seguida ha quedat descartat que el ball de colors respongués a cap esclat festiu. El pequinès dels Carvajal de Ponce ha començat a bordar. Ha estat la Mia, que els ha obert la porta. Duia una samarreta amb dibuixos infantils no prou llarga per vestir-li les cames i uns mitjons de llana disposats a enllestir la feina. Despentinada com sovint i amb un fil de veu, ha demanat als agents si passava alguna cosa. Naturalment, que passava alguna cosa! Encara amb la mateixa disfressa, ha hagut de travessar el jardí i accedir a obrir la porta de la tanca i deixar passar als agents que s’han apressat a entrar al domicili. Pel camí, un d’ells s’ha encarregat d’evitar que el roser acabés de pansir-se per ell mateix, sec com ja estava. Un parell de policies s’ha quedat fent guàrdia, i tot fa pensar que un altre parell devia vigilar la part del darrere.  La porta, que havia quedat mig oberta, mostrava a qualsevol mirada fortuïta una entrada descoratjadament plena d’andròmines. Una bicicleta que penjava del sostre, un bagul de vímet esfilagarsat ple de roba per plegar, una torre de llibres maldant per mantenir l’equilibri i fins l’estoig del violí de la pobra Violant, que plorava dalt de tot d’unes escales insolents i pretensioses.

A aquestes alçades del relat, m’aixeco per agafar el tabac que amago rere els llibres d’amigurimi i ofereixo una cigarreta a l’Elsa que la refusa allargant-me dos dits gruixuts i prou esgrogueïts per delatar-la. Obro el finestral i permeto que l’aire glaçat entri a seure amb nosaltres i escolti amb atenció. Digues digues.

Res. La Mia ha tancat la porta i deuen haver passat com a mínim un parell d’hores eternes abans no tornés a obrir-se. En el decurs d’aquell temps espès, ha estat inevitable sentir el degoteig de sons que s’escapaven de la casa dels veïns. No és gens estrany que tots plegats els haguessin interpretat com alguna mena d’escorcoll. El que és evident és que, tot d’una, els llums de cada habitació han anat encenent-se i apagant-se com si tots plegats juguessin a fet i amagar. Alguna vegada, s’ha sentit com els aparells dels que guardaven l’entrada rebien comunicacions des de l’interior i les seves veus greus i encapsulades responien crípticament déu sap què. Tothom sap que amagaven alguna cosa. Per força. Sempre tan amables. Saludant tothom amb un somriure gentil que obligava a la resta a correspondre. Encara que fos a primera hora! Presents a cada reunió, amb preguntes massa intel·ligents i propostes que —de tan encertades— feien nosa. Per no parlar d'aquell pastís casolà d'aniversari de la nena. Com volia que ens empasséssim que aquella llepolia l'havia fet ella mateixa, a casa? I l'Olga, que és molta Olga, que li demana la recepta i ella ens la passa a totes per e-mail, tan senzill, tan natural, tan ecològic... i una merda!. I perdona. Però que aixequi la mà la mama que hagi aconseguit aquella textura esponjosa del ditxós pastís. Perquè aquestes coses es coneixen. Tard o d'hora tot es coneix.

I com que veig que això va per llarg, paro la verdura i preparo més cafè. L'Elsa treu el cap per la finestra i sento que crida justament l'Olga que ja truca al timbre. Entra esvalotada, es treu la jaqueta i li ofereixo beure. Ai nena, no tens res més sever? ja m'entens. I elles dues es piquen l'ullet i, amb el cigarret que s'acaben d'encendre, m'assenyalen l'armariet dels tresors. Posa'n més, no t'hi amoïnis, que vinc d'esmorzar fort amb la Valentina. Doncs d'això parlàvem. Increïble, no us sembla, nenes?

La Valentina diu que no se sap del cert si han trobat el cos del delicte, o com es digui. Però que han triat i remenat ja hi pots pujar de peus. És clar que, pel que m'han dit, segur que quan han acabat ho han deixat més endreçat que no ho havien trobat. I no vull dir res. Perquè jo ja entenc que hi ha qui té uns principis que no permeten tenir servei a casa, però —escolta— una noieta estrangera a hores tampoc no és cap pecat, dic jo. Sobretot si veus que no arribes i que la casa està de qualsevol manera. I consti que no ho dic jo. Que també és veritat que sempre van nets i endreçats, això sí. Portes enfora, sempre tan impecables, tan nous i tan moderns, massa i tot, ja saps que vull dir. I és que ja em diràs on es compra tota aquesta roba. Perquè aquelles botes vermelles de la Mia... si no les vaig buscar més és perquè no quedava enlloc més on buscar. I res de res. O les ulleres de la nena, no em diguis. Perquè una nena que amb ulleres i tot és guapa, mèrit de les ulleres, que no són d'aquí, això ja t'ho asseguro. Escolta, i no ho dic per res, que sembla què sé jo. Mira que sóc la primera que he dit sempre que són la família que fa més bona olor de tota l'escola. Ho he dit o no, Elsa? Ara, també et dic que igual no caldria tant, oi? A casa sempre he sentit que la canalla no ha de fer massa olor, que els altres s'hi fixen i després, tot són presses. I llavors què, eh? Es veu que menys de tres hores no hi han estat. Nosaltres dormíem que ahir el meu Nicolau va estar reunit fins tard i ja roncava abans i tot d'arribar a casa. Vull dir que si sé el que sé, i sé més del que dic, és perquè m'ho han explicat persones de confiança. Altra feina tinc jo que anar escampant enraonies. I menys amb aquest fred. Carinyo, que no gasteu calefacció en aquesta casa? En fi.

 

dilluns, 8 d’octubre de 2012

POSTAL #14


 


Per primer cop des que sóc aquí, no he enviat la lectura. He sortit fins a cinc ocasions sense altra sort que el convenciment que no podria ser. Neva de dijous passat i no sembla que vulgui parar. O potser no li és permès. He arribat fins a la foradada però, a partir d'aquell punt, la neu m'arribava més amunt dels genolls i m'he adonat que havia començat a cantar. Una cançó infantil. I malgrat tot, era incapaç de recordar-ne la lletra i començava un i mil cops sense arribar a teixir el text convenient. He decidit assenyadament fer mitja volta. I ara la neu ja barra la porta i és segur que no podré acabar la feina. Per molt que sigui absolutament necessari. Escric encongit al racó que m'ha adoptat. Una trompeta a punt d'esgotar-se, des de Tokio, explica gairebé totes les coses que els teus ulls una vegada van prometre.

 

dilluns, 1 d’octubre de 2012

PENDENT DE TRAMESA

 

 
L'endemà mateix, va trucar a primera hora i, naturalment, la resposta encara fou la mateixa.
 
Resultava tan dolorosa, l'espera, que es va asseure a veure passar les hores amb l'esperança inútil que —d'alguna manera— el temps transcorregut hi podria prendre partit. Però havent triat el seu lloc preferit de tota la casa (un punt just on la llum del dia entra ferotge com una tempesta i omple sencera l'estança amb les olors de la ciutat que es lleva), havent-se fet acompanyar de la música que més aprecia, assaborint-la en aquell volum mesurat tan ple de seny, així i tot no sabia com posar-se.
 
Per això s'aixecà, atropelladament es conduí de visita als estris de cuina a la recerca d'un consol quotidià i va sentir-se satisfet d'aquell ordre preestablert, aquella pulcritud gairebé marcial. Tot seguit, entrenà les cames amb un seguit de curses tot al llarg del passadís. En un extrem, l'armari encastat que no tancava. Quinze passes més enllà, davant per davant, la paret vestida amb la reproducció d'un quadre sobrevalorat que es resistia a envellir. El rècord es trobava en deu passes i mitja, marca que havia assolit encara als dies de glòria, quan l'exercici era només esbarjo i no pas com ara, terapèutic.
 
No del tot suat, s'esbandí la cara a la pica del quarto de bany i evità mirar-se al mirall per por de descobrir l'evidència del neguit esgarrapant-li els trets de la cara. Tornà fins a la butaca que havia triat d'inici i repassà els titulars del dia al diari del dia anterior.
 
Notablement decebut per la manca de notícies rellevants, passà l'estona entretingut amb les pàgines de la programació televisiva que havia oblidat de compartir amb la seva vista. Somrigué orgullós en adonar-se que, fet i fet, com es diu sovint, poca cosa valia gaire la pena. Tret (si de cas) de la reposició d'un reportatge absurd que de tota manera —atesa la incompatibilitat entre l'hora d'emissió i la franel·la dels seus llençols— hagués obviat igualment.
 
Plegà el diari com un tovalló cap al final del diumenge i escrutà les humitats del racó que avançaven anguniosament però valentes. Hauria jugat a veure-hi formes i retrats si no fos que no és aviciat al joc, menys encara des que domesticà la imaginació quan treballava al torn de nit.
 
Finalment, amb una glopada de conyac s'engolí la vergonya i tornà a prendre el telèfon. La mateixa veu. La mateixa resposta.

dilluns, 24 de setembre de 2012

POSTAL #13

 
 

Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.  


dilluns, 17 de setembre de 2012

L'ENTRADA QUE FA CENT





Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

dilluns, 10 de setembre de 2012

POSTAL #12




Vaig omplir de seguida el quadern, com un calaix buit en una merceria. Crec que no tinc dret a encetar-ne un segon, així que obvio les paraules que se m'acumulen per tots els racons. L'excusa, l'he trobada en la llenya que em cal començar a recollir, si no és que vull trobar-me l'hivern a sobre. Aquí dalt fa molt fred. Per desgràcia, no prou per a glaçar la memòria. Avui, he reparat jo mateix l'aparell de les mesures. He aprofitat tota la llum d'un migdia per a esbudellar-lo i se m'ha rendit. Ara que li conec el cor, ja no podrà defugir-me. No n'estic segur, però diria que —mentre sóc fora— un animal festeja la casa.



dilluns, 3 de setembre de 2012

MASSA EVIDENT





-Doncs no ho entenc.
-On és la diferència?
-Què vols dir?
-Mai no entens res.
-Potser és que no t'expliques.
-Potser és això.
-Jo m'hi esforço. És evident.
-Sí. Tota tu ets evident.
-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.
-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.
-Això. Enigmàtic i metafòric.
-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.
-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.
-Vols dir?
-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.
-Mires d'ofendre'm, potser?
-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.
-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?
-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.
-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?
-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.
-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.
-Quin any vas acabar la carrera, tu?
-Per què ho preguntes?
-Per saber-ho i prou.
-El mateix any que tu, suposo.
-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?
-No sé on vols anar a parar.
-Que no és evident?
-Doncs mira, ara vaig ben perdut.
-Com les coses de la mudança, ja veus.
-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?
-Només quan vull.
-Vols que torni a començar?
-Sí, si us plau.
 
 
 

dimarts, 28 d’agost de 2012

POSTAL #11




Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres. 



dimarts, 21 d’agost de 2012

GOSSOS BESSONS



Sec a les escales de la galeria i penso si aquestes columnes em sabran protegir quan pesi massa la nostàlgia de la pluja. Dos gossos bessons -gairebé tenebrosos- ressegueixen l'ombra del menjar aliè i tornen a la seva mestressa que els procura amanyacs vergonyants. Una criatura estrangera crida mentre corre d'una punta a l'altra d'aquest espai diàfan, sobretot ara que la gespa és humida. Trobarem els records adients, amagats rere les pedres que algú va restaurar a còpia de mentides i enviarem postals que els convertiran en tot allò que convé per a tot aquell a qui convingui -molt més que no pas a nosaltres-. Però no fugirem. Aquest cop ens quedarem per sempre en aquesta portada de disc compacte. Orfes de tot color, com aquell qui diu, inventarem títols originals per a cançons sense substància, que gent molt més jove que nosaltres tocarà de qualsevol manera amb instruments atrotinats que els seus germans han avorrit o instruments oblidats per un oncle bohemi a les gorfes dels avis per part de mare. I ens sentirem importants quan -asseguts al pis de dalt d'un autobús- un home brut parli sol i en poguem entendre els renecs. No podrem evitar escoltar els seus planys maleducats i farem d'un somriure el nostre secret petit. I veurem passar avions, l'un rere l'altre, com si fóssim nosaltres que ens haguéssim inventat el diluvi. Sortirà el sol per a trair-nos el discurs i tornarà la pluja com una picada d'ullet que la ciutat ja ens va prometre. No llegirem mai més si no és tan contemporani que faci mandra i tornarem a posar les nostres orelles en posició aleatòria. I ens deixarem sorprendre. I ens sorprendrem. I aleshores, finalment, tancarem el llum i la porta del balcó, passarà una ambulància a tota velocitat, i ens adormirem. Junts. Tu i jo.