dilluns, 9 de gener de 2012

DISCO 2000 (Above the clouds, Paul Weller)



Asseguts al terra, sota un plataner, jo l’agafo per darrere i ella es deixa fer. Petons de cirera, cabells curts i samarretes de ratlles. Escoltem amb atenció Paul Weller que parla de córrer i amagar-se. La nit es deixa bressolar. He begut i he fumat. He estat molta estona sol, buscant-la. Ella sempre fuig. Jo sempre la busco. Em sento massa gran. Sempre em sento massa gran. Sé que m’han regalat aquest estiu que no mereixia però som a setembre i hauria de ser en una altra banda. Explicant lliçons que he sentit massa vegades a un tipus estirat que no m’aprovarà mai. Sobretot si no arribo a comparèixer el dia que toca. Com que voldria que no es fes mai més de dia, tendeixo a la tristesa i m’escolto massa els budells enlloc de llegir com li brillen els ulls quan parla de les seves fotografies. Ha vingut amb mi i s’ha tatuat la mateixa estrella que la meva. Braç contra braç. L’estrella de les converse. Veurem extasiats com en Thurston Moore es torna boig amb la palanca de la seva guitarra i uns yolatengo que encara llauren la llegenda. Però jo hauré de sentir només la seva mà quan agafa la meva i parlaré massa i voldré plorar sense motiu. Al tren, quan tornem, seurem tan junts que els veïns de vagó malpensaran i ens estimarem molt malgrat que jo sabré que tot s’ha acabat.