dilluns, 13 de febrer de 2012

MONONUCLEOSI



—Estàs més gros.
—Tu no.
—Home, fa molt de temps. Ja et dic jo que sí. De fet, ni de menjar no tinc temps, no et pensis. De debò? Diries que no estic més grossa?
—No, estàs igual.
—...
—No sabria dir-te si estàs igual que et recordava o igual com et pensava. Però estàs exactament igual.
—I això és bo?
—Ni bo ni dolent. Ja m’entens. És bo.
—Doncs jo pensava que tindries el cap ben pelat. No sé per què. T’ho prometo. Què sé jo, t’imaginava calb, què et sembla?.
—Doncs mira, això no. De pèl no me’n falta. Un puto ós, sóc. Gros i pelut.
—Estàs maco.
—Mira, per què no ho deixem córrer? Sóc ben conscient que el meu cos certifica el pas del temps. D’una manera especialment traïdora, vull dir.
—Jo et trobo maco.
—Ja. Jo també. Però no follarem.
—Perquè no voldràs.
—Perquè no voldré.
—No pensava anar-me’n al llit amb tu.
—Jo tampoc.
—No?
—Tampoc no ho havia descartat, la veritat.
—Jo tampoc.
—No?
—No.
—Fins que has vist que m’havia cruspit el record que tenies de mi, no?
—Quan parlaves, et mirava els ulls. De fet, només recordava els teus ulls.
—Els recordaves?
—Pot ser.
—Jo mai no et mirava, vull dir quan parlàvem. Només a cops. Potser per vergonya, no ho sé. Deixava que els meus ulls vagaregessin, gronxant-se amb les paraules, i aleshores em vaig adonar que recordava llambordes i balcons, que recordo roba estesa i carrers regats. M’adono que no recordava els teus ulls. El teu somriure sí. I la teva veu.
—I com és la meva veu? Com era?
—La teva veu.
—Digues, t’ho prego.
—La teva veu. La innocència de la canalla i la crueltat del criminal. L’olor dels xiclets de maduixa àcida. Entre desvergonyida i tràgica. La teva veu. Quan deies el meu nom...
—...
—Encara fumes?
—No t’ho sabria dir.
—Jo ho he deixat. Definitivament.
—Sí? Que bé. Ai, perdona. Si ho hagués sabut, me n’hagués estat. No em costa gens de debò. De fet, em puc passar dies sense fer ni una pipada i, en canvi, dies que no puc parar. Un rere l’altre. Ja ho saps. I quant fa, tu, que ho has deixat?
—Mitja hora.
—Vés a la merda.
—Què? No, de debò. Mira, saps que?, no et fa res (no) si te n’agafo un? Tampoc no ve d’un dia, després de tot aquest temps.
—Agafa agafa, però si ho tenies tan decidit...
—Res és per sempre. Sovint ho deies. Ho recordes?
—Sí, pot ser. Però ja no n’estic tan segura, de fet. Se m’acudeixen unes quantes coses que, al final, són per sempre. No ho sé. La mort, per exemple, oi?
—Tampoc no podem estar-ne segurs. Al cent per cent, vull dir.
—Vaig estar malalta. No en sabies res, oi? De fet, vaig pensar que em moria.
—I al final no et vas morir.
—No. Al final no em vaig morir.
—...
—....
—Perdona, ha sonat lleig, no?
—No passa res. No pateixis, recordava el teu humor negre.
—Va durar molt? Vull dir
—Ei, deixa-ho estar. No cal que facis veure que t’interessa. T'ho volia dir i ja està. Em moria i, al final, no em vaig morir.
—Escolta, jo...
—Tu sabies? T’havia parlat mai de quan? Res. Deixa-ho.
—La malaltia del petó?
—Te n’havia parlat.
—...
—Va. Res. No en parlem més.
—Però ara, estàs bé, no? Vull dir, del tot?
—Res és per sempre, oi?
—La mort, potser.
—Sembla.
—Havíem quedat mitja hora tres quarts, no?
—Sí, sí, quan vulguis arrenquem.
—Quan tu diguis.
—Doncs aviso que passin.
—Vinga, un glop d’aigua i a punt.
—Després parlem, oi?
—Depèn.
—De què?

2 comentaris:

Unknown ha dit...

quan madormia damunt dels llibres a la biblio, els meus amics treien un cartellet q ja tenien preparat amb la cita de'n Foix. ja nomes x aixo ja tens una altra seguidora.
he mirat una mica blog, m'agrada ( una mica dur a vegades, carpe secundum)i voldria saber com estas, q fas etc.
be una abracada
cutxi

Daniel Recasens ha dit...

Et passava sovint?
Una abraçada.