dilluns, 27 de febrer de 2012

TALLER (tòpics: amor post mortem)




S'estalviava de cridar-lo perquè era conscient que no vindria, però cada vespre posava el seu plat al cap de taula com havia fet sempre, de cara al televisor. L'hora de les notícies era sagrada i no se li acudia badar boca ni que es morís per explicar allò que havia sentit durant al dia a la ràdio. L'ampolla de vi a la dreta del got i el tovalló de quadres en forma de triangle a l'esquerre del plat. A l'hivern, sopa. A l'estiu, amanida. I fruita, molta fruita. Deixava el pijama a punt sobre el coixí i el canviava per un de net al cap de tres dies. Repassava la pinta de carei per tal que no hi hagués quedat cap cabell i també es cuidava que mai no faltés aigua de colònia. Hi havia cops —no se'n podia estar—, quan ell ja se n'havia anat, que descargolava el tap furtivament i deixava anar (res, només un instant) aquell perfum que encaterinava l'habitació sencera. L'olor del seu home.

Com que era ell l'encarregat d'escombrar, les volves de pols s'havien fet seus tots els racons. Sota les butaques s'endevinava un petit reialme de borrissol, igual que davall l'estufa de la saleta, però ella s'estimava més ignorar aquests detalls i tornava a planxar-li una i mil vegades les camises de tergal que penjava tot seguit a la seva banda d'armari fins a la propera. Rere la porta, l'aparell pels exercicis de l'esquena (que ell feia cada nit abans d'anar a dormir) se la mirava desvegonyida però ella es repetia sovint una frase que havia sentit a dir a un xicot sociòleg que sovint sortia a la tele, «la pena és menys pena si és compartida». I planyia aquells ferrots i aquelles corretges que tard o d'hora començarien a rovellar-se en silenci.

Diumenge, per anar a missa, li deixava el vestit gris a la cadira de sota la finestra i entrava al bany només després d'assegurar-se que ell hauria tingut prou temps d'afaitar-se com cal. Quan sortia de Sant Pere, entrava a cal Padreny i pagava les dues terrines de menjablanc que ja li haurien preparat i deixava que la noieta li aguantés la porta mentre ella feia adéu amb la mà que li quedava lliure. S'havia acostumat a fer veure que no pressentia els seus ulls tan joves clavats a la seva espatlla. I, de camí, procurava no dir-li res perquè els veïns no comencessin les enraonies, però llavis endins passaven revista dels que ja no hi eren i de núvols fugissers. A la tarda, desava el vestit gris i encenia la ràdio per sentir el futbol i el resultat de la travessa.

Fins que la nena va anar a viure amb ells.

No gaires setmanes després, durant la nit, es girà cap el coixí del seu home per veure què li semblava la pensada que havia tingut. Ell no va dir res, com feia sovint. Per això, l'endemà mateix —quan la nena va sortir a treballar—, ella es va canviar de dalt a baix. La faixa nova i les arracades d'or de la padrineta, unes gotetes d'essència al clatell i les sabates ben enllustrades. A l'eixida de la cuina, va arrambar a la barana una de les cadires, es va enfilar i es va llençar de cap als braços del seu estimat que ja cantava un d'aquells tangos que la feien glatir.

1 comentari:

Pau Roig ha dit...

Sempre tant romàntic tu.