dilluns, 6 de febrer de 2012

TALLER (tòpics: Carpe Diem)




Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben als llavis que, de tan ressecs, han començat a vestir-se de dol abans d’hora. Els més íntims s’apleguen al seu voltant i fan per no plorar. Es donen les mans i no gosen repassar amb la vista altra cosa que no sigui aquests llençols blancs, rebregats i agres. Prou que voldria dir-los que no el fan sentir més acompanyat, ans al contrari, massa a punt per un viatge que farà sol de tota manera. Tanta gent i no se li ha acudit a ningú posar una mica de música? Ho saben que aquest silenci de ben segur el tortura, però amb quina mena de tonada s’acompanya la mort d’algú que estimes? Fa un gest amb els dits que cap dels presents no percep i que tampoc no entendrien ni podrien aprovar. El gest no és altre que el de prémer una cigarreta entre el dit del mig i l’índex.  Perquè voldria fumar. I és que, a veure, quin argument es podria sostenir en aquest moments per prohibir que fumés? Així i tot, els dits gesticulen un impossible i, naturalment, no gaudirà d’una darrera pipada. Ni música, ni tabac, ni un bon gintònic. No cal ni que es plantegi si alguna de les que el vetlla es presenta voluntària per treure-li punta al llapis, oi? Quin panorama! Tancaria els ulls per evitar la fluorescència que ha segrestat el sostre, aquesta llum encara més artificial que la del final del túnel que ell no veurà, ni de conya. Tancaria els ulls. Però ja imagina el rebombori que aquest lleuger canvi de circumstàncies provocaria en els convidats a l’espectacle del seu traspàs. Es mor. Ja hi podeu pujar de peus. Es mor però no encara, encara és viu. El seu cap tragina memòries i acudits que no es poden explicar. La sang i l’oxigen circulen al llarg i ample del seu cos. Bruta i congestionada, però circulació al capdavall. La funcionària encarregada de la notificació final encara no ha picat a la porta. Potser ha passat per casa però no l’ha trobat. Ell ja era aquí.  Si el coi de tortuga no arribava, si la refotuda sageta quedava suspesa en l’aire, per què no hauria d’esperar idèntic destí per als segons que van del lloc on és fins al lloc on va? Quantes unitats més petites, quantes mesures, podem emprar per dividir els segons i convertir-los —durant el trànsit— en una immensitat? Carpe Diem... I una merda! Carpe secundum, aquest hauria de ser el veritable adagi! Si ja no et queden dies, si ja has esgotat les hores, si ni tan sols pots assegurar que tinguis reservats uns quants minuts, aleshores, gaudeix cada segon com si fos el darrer. No permetis que l’enginy et traeixi i s’entossudeixi a reflexionar amargament en totes les coses que has deixat de fer. Oblida el passat i el futur. Regala el record i les previsions als qui no han sentir mai parlar de Planck. Només hi ha present. Només el temps que s’amaga a l’ombra d’un segon que no s’escola, que no es pot escolar, que no s’ha d’escolar. Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben als llavis que, de tan ressecs, han començat a vestir-se de dol abans d’hora. Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben al llit. Agonitzant. Els mots. Al llit. Agonitzant. Al llit.