Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben als llavis que,
de tan ressecs, han començat a vestir-se de dol abans d’hora. Els més íntims
s’apleguen al seu voltant i fan per no plorar. Es donen les mans i no gosen
repassar amb la vista altra cosa que no sigui aquests llençols blancs, rebregats
i agres. Prou que voldria dir-los que no el fan sentir més acompanyat, ans al
contrari, massa a punt per un viatge que farà sol de tota manera. Tanta gent i
no se li ha acudit a ningú posar una mica de música? Ho saben que aquest
silenci de ben segur el tortura, però amb quina mena de tonada s’acompanya la
mort d’algú que estimes? Fa un gest amb els dits que cap dels presents no
percep i que tampoc no entendrien ni podrien aprovar. El gest no és altre que
el de prémer una cigarreta entre el dit del mig i l’índex. Perquè voldria fumar. I és que, a veure, quin
argument es podria sostenir en aquest moments per prohibir que fumés? Així i
tot, els dits gesticulen un impossible i, naturalment, no gaudirà d’una darrera
pipada. Ni música, ni tabac, ni un bon gintònic. No cal ni que es plantegi si
alguna de les que el vetlla es presenta voluntària per treure-li punta al
llapis, oi? Quin panorama! Tancaria els ulls per evitar la fluorescència que ha
segrestat el sostre, aquesta llum encara més artificial que la del final del
túnel que ell no veurà, ni de conya. Tancaria els ulls. Però ja imagina el
rebombori que aquest lleuger canvi de circumstàncies provocaria en els
convidats a l’espectacle del seu traspàs. Es mor. Ja hi podeu pujar de peus. Es
mor però no encara, encara és viu. El seu cap tragina memòries i acudits que no
es poden explicar. La sang i l’oxigen circulen al llarg i ample del seu cos.
Bruta i congestionada, però circulació al capdavall. La funcionària encarregada
de la notificació final encara no ha picat a la porta. Potser ha passat per
casa però no l’ha trobat. Ell ja era aquí.
Si el coi de tortuga no arribava, si la refotuda sageta quedava suspesa
en l’aire, per què no hauria d’esperar idèntic destí per als segons que van del
lloc on és fins al lloc on va? Quantes unitats més petites, quantes mesures,
podem emprar per dividir els segons i convertir-los —durant el trànsit— en una
immensitat? Carpe Diem... I una
merda! Carpe secundum, aquest hauria
de ser el veritable adagi! Si ja no et queden dies, si ja has esgotat les
hores, si ni tan sols pots assegurar que tinguis reservats uns quants minuts,
aleshores, gaudeix cada segon com si fos el darrer. No permetis que l’enginy et
traeixi i s’entossudeixi a reflexionar amargament en totes les coses que has
deixat de fer. Oblida el passat i el futur. Regala el record i les previsions als
qui no han sentir mai parlar de Planck. Només hi ha present. Només el temps que
s’amaga a l’ombra d’un segon que no s’escola, que no es pot escolar, que no
s’ha d’escolar. Al llit. Agonitzant. Els mots no li arriben als llavis que, de
tan ressecs, han començat a vestir-se de dol abans d’hora. Al llit. Agonitzant.
Els mots no li arriben al llit. Agonitzant. Els mots. Al llit. Agonitzant. Al
llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada