dilluns, 30 d’abril de 2012

TALLER (cançó petrarquista)





És pretès que ens trobem jaient així
molt a prop l'un de l'altre —fosa pell—
i només amb els noms per vestidura
que hem deixat reposant sota el coixí.
Em coneix el rampell,
li conec l'armadura.
Ferida, boca oberta, la costura
que ja vol ser embastada a cops de nit
i és potser per això que l'he envestit:
Per tal de segellar aquest nostre pacte
per sempre, ara i aquí, amb un sol acte.

El seu cos, un senyal. Res massa greu.
Un vertigen, la inflor immaculada
es converteix en signe. Potser afany,
el desig que aleshores era breu
ara agafa volada
i ja és averany.
La voldríem certesa, és sols boscany.
Per això ens caldrà encara la paciència
de lliurar-nos, ulls clucs, a certa ciència
que inunda la pantalla amb una imatge
i assegura, ara sí, no ets cap miratge.

Existeixes, ets nom. Ets tots els dies.
Ets matí, tarda i nit. Tresor menut
que ella amaga dins seu engelosida
mentre tu, poc a poc, l'acaricies.
Potser ja ens hem venut
la vida amorosida.
Potser ja ni ens pertany la pròpia vida.
I tanmateix, qui pot voler res més?
Digues, que potser es pot tenir res més
que no sigui l'espera dels teus ulls
i, mirant-los només, siguem curulls?

Has triat el novembre. Amb llamps i trons,
la tardor ja et festeja. Has arribat!
Sentim la teva veu tan neta i clara.
Són teus tots els reialmes, teus els trons.
Perquè ens haurem privat
de respirar a l'empara
d'altre alè que no vingui d'eixa cara.
Només cal que t'exclamis, seré mort.
Només cal que somriguis, seré plor.
Ella et té al pit, jo al cor. Ella et té al cor,
i en el meu pit tremola la ricor.

Després vénen paraules, com cançons
que entonen els teus llavis. Ja camines
i m'agafes la mà, reses preguntes
que jo hauré de capir, trobar raons.
Perquè sé que examines
cada mot, que t'apuntes
allò que dic i penso, són assumptes
d'Estat. Tot és tan greu i tan intens
en aquest teu posat que sempre em venç!
Guardo cada somriure o abraçada
en la capsa que saps tan amagada.

Ho sé que no em deus res però et demano
que prenguis la cançó com a penyora
d'aquest pobre poeta que t'enyora.
I és només per això que t'encomano
que em guardis un record, o ni tan sols,
el record d'un record, quan sigui pols. 


2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

To-re-ro. to-re-ro!
Has sapigut escriure el que no sóc capaç de llegir.

Ramón Sanz ha dit...

Millor, que jo, que ensenyo el que no sóc capaç de fer...