dilluns, 23 de juliol de 2012

COMIATS



Va tornar a tancar la porta sabent que aquest cop seria per sempre. Però no podia fer altra cosa, després de tots aquests anys. Els nens eren grans, malgrat que no del tot. Feia anys que tenien les cases pagades i la feina s'havia convertit en un cercle tan tancat que gairebé l'ofegava, gairebé. No era exactament el moment, n'era conscient. Però l'és mai, el moment? Sobretot si no hi ha alternativa.

S'havia provat de treure la vida i, al darrer moment, no ho havia fet. Ningú ho sabia, és clar. Hi ha moltes coses d'ella que ningú no sap. Sempre ha estat així. D'altra banda, si ho hagués explicat, o bé no se l'haurien cregut o bé la tindrien per la covarda que efectivament deu ser. Però ho havia provat de debò. Havia pujat allà dalt amb el cotxe i es va prendre tota aquella colla de comprimits. Repenjada al cotxe, va fumar tres, quatre, cinc cigarretes. Va prémer la clau i el cotxe va grinyolar abans de tancar-se. Va caminar fins al picat, del tot disposada a llençar-se daltabaix. Però no va poder. Així de senzill. O de complicat. Us prendria el pèl si expliqués que va pensar en els tres nanos o en ell. No hi va haver cap visió ni cap reflexió profunda. I tampoc no li va faltar l'atreviment. No havia tingut mai por, ella. Havia estat educada per a governar el món i l'hauria governat si no hagués nascut a províncies i no s'hagués hagut de fer càrrec de la clínica. Simplement va tornar al cotxe i va conduir fins a casa, abaltida encara per l'efecte dels caramelets.

A la seva edat, tot era tan al seu lloc que resultava incomprensible trobar-se d'aquella manera. Amb les mans al volant, de tota manera, s'alegrava de no haver deixat cap missatge, de no haver provat patèticament d'explicar-se en una nota massa evident. No era al barranc, sinó al cotxe. De fet, qui es pot culpar d'allò que no es pot explicar? Ho sap, no hi ha pena sense dol ni culpa. Ni tampoc culpa, sense supòsit de fet. No hi pot haver preguntes sense respostes. Si més no, esdevé tan estúpid mirar de qüestionar-les, oi? No, ella tampoc ho sabia. No, ella tampoc ho entenia. És tan senzill com que tot s'havia acabat. No el matrimoni. Tot. Ell no en tenia la culpa, ni els seus pares, ni aquella canalla de postal que havia anat fent grans. El petit anava pels deu. Deu anys! No, ningú no té la culpa de res. Mai. I no obstant això, no podia continuar. No trobava sentit a res, ni tan sols un sentit petit on arrapar-se. Viure, certament, no valia la pena. Però de tota manera, la seva meitat raonada i científica oferí probablement una lògica irrefutable. Una cosa és engegar-ho tot a la merda i una altra de molt diferent és convertir-se en la causa per a tots els traumes familiars. Un excés de protagonisme que no fa per ella. No en vol de protagonisme. Esborrar-se, vol.

—te'n vas?
—...
—no dius adéu als nens?
—...
—no vols dir adéu als nens?
—...
—com pots anar-te'n, així, sense ni tan sols dir adéu als nens?
—...
—és de debò, que te'n vas?
—...
—i no diràs res als nens?
—...
—Ets ben boja, ho saps, oi?
—...

1 comentari:

Pau Roig ha dit...

Sempre tan a l'interior de les conciencies tu.
Hi ha una frase que m'ha colpit especialment: "suposit de fet", que potser ets advocat tu.