dilluns, 24 de setembre del 2012

POSTAL #13

 
 

Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.  


dilluns, 17 de setembre del 2012

L'ENTRADA QUE FA CENT





Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

dilluns, 10 de setembre del 2012

POSTAL #12




Vaig omplir de seguida el quadern, com un calaix buit en una merceria. Crec que no tinc dret a encetar-ne un segon, així que obvio les paraules que se m'acumulen per tots els racons. L'excusa, l'he trobada en la llenya que em cal començar a recollir, si no és que vull trobar-me l'hivern a sobre. Aquí dalt fa molt fred. Per desgràcia, no prou per a glaçar la memòria. Avui, he reparat jo mateix l'aparell de les mesures. He aprofitat tota la llum d'un migdia per a esbudellar-lo i se m'ha rendit. Ara que li conec el cor, ja no podrà defugir-me. No n'estic segur, però diria que —mentre sóc fora— un animal festeja la casa.



dilluns, 3 de setembre del 2012

MASSA EVIDENT





-Doncs no ho entenc.
-On és la diferència?
-Què vols dir?
-Mai no entens res.
-Potser és que no t'expliques.
-Potser és això.
-Jo m'hi esforço. És evident.
-Sí. Tota tu ets evident.
-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.
-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.
-Això. Enigmàtic i metafòric.
-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.
-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.
-Vols dir?
-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.
-Mires d'ofendre'm, potser?
-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.
-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?
-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.
-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?
-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.
-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.
-Quin any vas acabar la carrera, tu?
-Per què ho preguntes?
-Per saber-ho i prou.
-El mateix any que tu, suposo.
-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?
-No sé on vols anar a parar.
-Que no és evident?
-Doncs mira, ara vaig ben perdut.
-Com les coses de la mudança, ja veus.
-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?
-Només quan vull.
-Vols que torni a començar?
-Sí, si us plau.