dilluns, 17 de setembre de 2012

L'ENTRADA QUE FA CENT





Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

3 comentaris:

Anna ha dit...

L'abans i el després... el què feiem i el què fem, el que vam fer i el que tornaríem a fer!!

Felicitats pels 100!!! i per la resta!

Pau Roig ha dit...

Tu 100, jo 1. Felicitats

Anònim ha dit...