dilluns, 3 de setembre de 2012

MASSA EVIDENT





-Doncs no ho entenc.
-On és la diferència?
-Què vols dir?
-Mai no entens res.
-Potser és que no t'expliques.
-Potser és això.
-Jo m'hi esforço. És evident.
-Sí. Tota tu ets evident.
-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.
-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.
-Això. Enigmàtic i metafòric.
-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.
-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.
-Vols dir?
-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.
-Mires d'ofendre'm, potser?
-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.
-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?
-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.
-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?
-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.
-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.
-Quin any vas acabar la carrera, tu?
-Per què ho preguntes?
-Per saber-ho i prou.
-El mateix any que tu, suposo.
-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?
-No sé on vols anar a parar.
-Que no és evident?
-Doncs mira, ara vaig ben perdut.
-Com les coses de la mudança, ja veus.
-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?
-Només quan vull.
-Vols que torni a començar?
-Sí, si us plau.