dilluns, 29 d’octubre del 2012

POSTAL #15



Estic a punt de quedar-me sense menjar. Fa ben bé deu dies que no pugen a dur-me les coses. Al capdavall, qui sap si no em castiguen per les mesures. Suposo que tard o d'hora podré tornar a sortir. I aleshores. Ara per ara, un animal al seu cau. Per força. Faig passar l'estona jugant a les absurditats. En sóc conscient. Em sé la meva capsa de sabates de memòria i fantasiejo amb un passat que em va deixar de pertànyer. T'estalvio les lògiques que he començat a confegir perquè em temo que s'escapen de tot allò raonable. He estrenat un pensament nou de trinca i ara em fa por que es torni esmunyedís com tota la resta. Si existís una possibilitat de tornar enrere em perdria pel camí. Igual que m'he perdut sempre. Potser aleshores, tu arribaries al lloc on hauríem de retrobar-nos. Tu sí. I ens salvaries tots dos. I ens salvaries tots tres. I la neu ja no pesaria com un retret al pati de l'escola. Potser aleshores deixaria de nevar i encertaria la mesura de les coses.
 
 
 

dilluns, 22 d’octubre del 2012

PELS SEGLES DELS SEGLES



—com sovint
—com sempre, de fet.
—sempre, vols dir?
—sempre.
—Al principi potser no. O no tant, si més no.
—Al principi també. Al principi, ara i sempre.
—I pels segles dels segles.
—I pels segles dels segles.
—I tanmateix, al mateix lloc.
—No exactament el mateix.
—Vull dir, al lloc on érem.
—Mai tornarem a ser al mateix lloc.
—Podríem resseguir el camí de pedretes.
—Jo volia pedretes. Tu et vas endur molletes de pa.
—Encara hi serien.
—No hi poden ser.
—Podríem provar-ho.
—Ja està tot provat, no et sembla?
—Pels segles dels segles?
—Pels segles dels segles.
—...
—...
—Encara recordo el dia que vau arribar.
—Jo no, la veritat.
—Havíem sentit tant a parlar de vosaltres.
—No sé perquè vam arribar més tard.
—Vam perdre dos dies.
—O potser els vam guanyar.
—I després encara en vam perdre un parell més, abans no va ploure.
—Va ploure molt.
—Moltíssim.
—Semblava que tot s'ho enduria.
—Tot s'ho va endur.
—No hi estic d'acord.
—Mai estàs d'acord.
 
 
 


dilluns, 15 d’octubre del 2012

UN CAFÈ




La convido a entrar sabent que me n’explicarà tots els detalls, fins al més ínfim. O millor: la convido a entrar, justament perquè sé que me n’explicarà fins al més ínfim detall. Amb les nenes a l’escola i la verdura bullint a l’olla, preparo un parell de ristretto i sec a esperar que l’Elsa deixi anar totes aquestes històries que li omplen el pap. Un pap lleig i desdibuixat, que ella fa de maneres de tapar amb esgarrifosos jerseis de coll alt, sigui dit de passada. No és necessari ni el més trist gest protocol·lari. De seguida m’abraona amb la seqüència dels fets que jo vull conèixer.

A les quatre i cinc d’aquesta mateixa matinada, no gaire abans que arribés una neu tèbia i esquifida que ha resultat més persistent que no s’esperava, quatre cotxes patrulla han aparcat rancuniosament al nostre carrer. De les finestres estant, de seguida ha quedat descartat que el ball de colors respongués a cap esclat festiu. El pequinès dels Carvajal de Ponce ha començat a bordar. Ha estat la Mia, que els ha obert la porta. Duia una samarreta amb dibuixos infantils no prou llarga per vestir-li les cames i uns mitjons de llana disposats a enllestir la feina. Despentinada com sovint i amb un fil de veu, ha demanat als agents si passava alguna cosa. Naturalment, que passava alguna cosa! Encara amb la mateixa disfressa, ha hagut de travessar el jardí i accedir a obrir la porta de la tanca i deixar passar als agents que s’han apressat a entrar al domicili. Pel camí, un d’ells s’ha encarregat d’evitar que el roser acabés de pansir-se per ell mateix, sec com ja estava. Un parell de policies s’ha quedat fent guàrdia, i tot fa pensar que un altre parell devia vigilar la part del darrere.  La porta, que havia quedat mig oberta, mostrava a qualsevol mirada fortuïta una entrada descoratjadament plena d’andròmines. Una bicicleta que penjava del sostre, un bagul de vímet esfilagarsat ple de roba per plegar, una torre de llibres maldant per mantenir l’equilibri i fins l’estoig del violí de la pobra Violant, que plorava dalt de tot d’unes escales insolents i pretensioses.

A aquestes alçades del relat, m’aixeco per agafar el tabac que amago rere els llibres d’amigurimi i ofereixo una cigarreta a l’Elsa que la refusa allargant-me dos dits gruixuts i prou esgrogueïts per delatar-la. Obro el finestral i permeto que l’aire glaçat entri a seure amb nosaltres i escolti amb atenció. Digues digues.

Res. La Mia ha tancat la porta i deuen haver passat com a mínim un parell d’hores eternes abans no tornés a obrir-se. En el decurs d’aquell temps espès, ha estat inevitable sentir el degoteig de sons que s’escapaven de la casa dels veïns. No és gens estrany que tots plegats els haguessin interpretat com alguna mena d’escorcoll. El que és evident és que, tot d’una, els llums de cada habitació han anat encenent-se i apagant-se com si tots plegats juguessin a fet i amagar. Alguna vegada, s’ha sentit com els aparells dels que guardaven l’entrada rebien comunicacions des de l’interior i les seves veus greus i encapsulades responien crípticament déu sap què. Tothom sap que amagaven alguna cosa. Per força. Sempre tan amables. Saludant tothom amb un somriure gentil que obligava a la resta a correspondre. Encara que fos a primera hora! Presents a cada reunió, amb preguntes massa intel·ligents i propostes que —de tan encertades— feien nosa. Per no parlar d'aquell pastís casolà d'aniversari de la nena. Com volia que ens empasséssim que aquella llepolia l'havia fet ella mateixa, a casa? I l'Olga, que és molta Olga, que li demana la recepta i ella ens la passa a totes per e-mail, tan senzill, tan natural, tan ecològic... i una merda!. I perdona. Però que aixequi la mà la mama que hagi aconseguit aquella textura esponjosa del ditxós pastís. Perquè aquestes coses es coneixen. Tard o d'hora tot es coneix.

I com que veig que això va per llarg, paro la verdura i preparo més cafè. L'Elsa treu el cap per la finestra i sento que crida justament l'Olga que ja truca al timbre. Entra esvalotada, es treu la jaqueta i li ofereixo beure. Ai nena, no tens res més sever? ja m'entens. I elles dues es piquen l'ullet i, amb el cigarret que s'acaben d'encendre, m'assenyalen l'armariet dels tresors. Posa'n més, no t'hi amoïnis, que vinc d'esmorzar fort amb la Valentina. Doncs d'això parlàvem. Increïble, no us sembla, nenes?

La Valentina diu que no se sap del cert si han trobat el cos del delicte, o com es digui. Però que han triat i remenat ja hi pots pujar de peus. És clar que, pel que m'han dit, segur que quan han acabat ho han deixat més endreçat que no ho havien trobat. I no vull dir res. Perquè jo ja entenc que hi ha qui té uns principis que no permeten tenir servei a casa, però —escolta— una noieta estrangera a hores tampoc no és cap pecat, dic jo. Sobretot si veus que no arribes i que la casa està de qualsevol manera. I consti que no ho dic jo. Que també és veritat que sempre van nets i endreçats, això sí. Portes enfora, sempre tan impecables, tan nous i tan moderns, massa i tot, ja saps que vull dir. I és que ja em diràs on es compra tota aquesta roba. Perquè aquelles botes vermelles de la Mia... si no les vaig buscar més és perquè no quedava enlloc més on buscar. I res de res. O les ulleres de la nena, no em diguis. Perquè una nena que amb ulleres i tot és guapa, mèrit de les ulleres, que no són d'aquí, això ja t'ho asseguro. Escolta, i no ho dic per res, que sembla què sé jo. Mira que sóc la primera que he dit sempre que són la família que fa més bona olor de tota l'escola. Ho he dit o no, Elsa? Ara, també et dic que igual no caldria tant, oi? A casa sempre he sentit que la canalla no ha de fer massa olor, que els altres s'hi fixen i després, tot són presses. I llavors què, eh? Es veu que menys de tres hores no hi han estat. Nosaltres dormíem que ahir el meu Nicolau va estar reunit fins tard i ja roncava abans i tot d'arribar a casa. Vull dir que si sé el que sé, i sé més del que dic, és perquè m'ho han explicat persones de confiança. Altra feina tinc jo que anar escampant enraonies. I menys amb aquest fred. Carinyo, que no gasteu calefacció en aquesta casa? En fi.

 

dilluns, 8 d’octubre del 2012

POSTAL #14


 


Per primer cop des que sóc aquí, no he enviat la lectura. He sortit fins a cinc ocasions sense altra sort que el convenciment que no podria ser. Neva de dijous passat i no sembla que vulgui parar. O potser no li és permès. He arribat fins a la foradada però, a partir d'aquell punt, la neu m'arribava més amunt dels genolls i m'he adonat que havia començat a cantar. Una cançó infantil. I malgrat tot, era incapaç de recordar-ne la lletra i començava un i mil cops sense arribar a teixir el text convenient. He decidit assenyadament fer mitja volta. I ara la neu ja barra la porta i és segur que no podré acabar la feina. Per molt que sigui absolutament necessari. Escric encongit al racó que m'ha adoptat. Una trompeta a punt d'esgotar-se, des de Tokio, explica gairebé totes les coses que els teus ulls una vegada van prometre.

 

dilluns, 1 d’octubre del 2012

PENDENT DE TRAMESA

 

 
L'endemà mateix, va trucar a primera hora i, naturalment, la resposta encara fou la mateixa.
 
Resultava tan dolorosa, l'espera, que es va asseure a veure passar les hores amb l'esperança inútil que —d'alguna manera— el temps transcorregut hi podria prendre partit. Però havent triat el seu lloc preferit de tota la casa (un punt just on la llum del dia entra ferotge com una tempesta i omple sencera l'estança amb les olors de la ciutat que es lleva), havent-se fet acompanyar de la música que més aprecia, assaborint-la en aquell volum mesurat tan ple de seny, així i tot no sabia com posar-se.
 
Per això s'aixecà, atropelladament es conduí de visita als estris de cuina a la recerca d'un consol quotidià i va sentir-se satisfet d'aquell ordre preestablert, aquella pulcritud gairebé marcial. Tot seguit, entrenà les cames amb un seguit de curses tot al llarg del passadís. En un extrem, l'armari encastat que no tancava. Quinze passes més enllà, davant per davant, la paret vestida amb la reproducció d'un quadre sobrevalorat que es resistia a envellir. El rècord es trobava en deu passes i mitja, marca que havia assolit encara als dies de glòria, quan l'exercici era només esbarjo i no pas com ara, terapèutic.
 
No del tot suat, s'esbandí la cara a la pica del quarto de bany i evità mirar-se al mirall per por de descobrir l'evidència del neguit esgarrapant-li els trets de la cara. Tornà fins a la butaca que havia triat d'inici i repassà els titulars del dia al diari del dia anterior.
 
Notablement decebut per la manca de notícies rellevants, passà l'estona entretingut amb les pàgines de la programació televisiva que havia oblidat de compartir amb la seva vista. Somrigué orgullós en adonar-se que, fet i fet, com es diu sovint, poca cosa valia gaire la pena. Tret (si de cas) de la reposició d'un reportatge absurd que de tota manera —atesa la incompatibilitat entre l'hora d'emissió i la franel·la dels seus llençols— hagués obviat igualment.
 
Plegà el diari com un tovalló cap al final del diumenge i escrutà les humitats del racó que avançaven anguniosament però valentes. Hauria jugat a veure-hi formes i retrats si no fos que no és aviciat al joc, menys encara des que domesticà la imaginació quan treballava al torn de nit.
 
Finalment, amb una glopada de conyac s'engolí la vergonya i tornà a prendre el telèfon. La mateixa veu. La mateixa resposta.