dilluns, 15 d’octubre de 2012

UN CAFÈ




La convido a entrar sabent que me n’explicarà tots els detalls, fins al més ínfim. O millor: la convido a entrar, justament perquè sé que me n’explicarà fins al més ínfim detall. Amb les nenes a l’escola i la verdura bullint a l’olla, preparo un parell de ristretto i sec a esperar que l’Elsa deixi anar totes aquestes històries que li omplen el pap. Un pap lleig i desdibuixat, que ella fa de maneres de tapar amb esgarrifosos jerseis de coll alt, sigui dit de passada. No és necessari ni el més trist gest protocol·lari. De seguida m’abraona amb la seqüència dels fets que jo vull conèixer.

A les quatre i cinc d’aquesta mateixa matinada, no gaire abans que arribés una neu tèbia i esquifida que ha resultat més persistent que no s’esperava, quatre cotxes patrulla han aparcat rancuniosament al nostre carrer. De les finestres estant, de seguida ha quedat descartat que el ball de colors respongués a cap esclat festiu. El pequinès dels Carvajal de Ponce ha començat a bordar. Ha estat la Mia, que els ha obert la porta. Duia una samarreta amb dibuixos infantils no prou llarga per vestir-li les cames i uns mitjons de llana disposats a enllestir la feina. Despentinada com sovint i amb un fil de veu, ha demanat als agents si passava alguna cosa. Naturalment, que passava alguna cosa! Encara amb la mateixa disfressa, ha hagut de travessar el jardí i accedir a obrir la porta de la tanca i deixar passar als agents que s’han apressat a entrar al domicili. Pel camí, un d’ells s’ha encarregat d’evitar que el roser acabés de pansir-se per ell mateix, sec com ja estava. Un parell de policies s’ha quedat fent guàrdia, i tot fa pensar que un altre parell devia vigilar la part del darrere.  La porta, que havia quedat mig oberta, mostrava a qualsevol mirada fortuïta una entrada descoratjadament plena d’andròmines. Una bicicleta que penjava del sostre, un bagul de vímet esfilagarsat ple de roba per plegar, una torre de llibres maldant per mantenir l’equilibri i fins l’estoig del violí de la pobra Violant, que plorava dalt de tot d’unes escales insolents i pretensioses.

A aquestes alçades del relat, m’aixeco per agafar el tabac que amago rere els llibres d’amigurimi i ofereixo una cigarreta a l’Elsa que la refusa allargant-me dos dits gruixuts i prou esgrogueïts per delatar-la. Obro el finestral i permeto que l’aire glaçat entri a seure amb nosaltres i escolti amb atenció. Digues digues.

Res. La Mia ha tancat la porta i deuen haver passat com a mínim un parell d’hores eternes abans no tornés a obrir-se. En el decurs d’aquell temps espès, ha estat inevitable sentir el degoteig de sons que s’escapaven de la casa dels veïns. No és gens estrany que tots plegats els haguessin interpretat com alguna mena d’escorcoll. El que és evident és que, tot d’una, els llums de cada habitació han anat encenent-se i apagant-se com si tots plegats juguessin a fet i amagar. Alguna vegada, s’ha sentit com els aparells dels que guardaven l’entrada rebien comunicacions des de l’interior i les seves veus greus i encapsulades responien crípticament déu sap què. Tothom sap que amagaven alguna cosa. Per força. Sempre tan amables. Saludant tothom amb un somriure gentil que obligava a la resta a correspondre. Encara que fos a primera hora! Presents a cada reunió, amb preguntes massa intel·ligents i propostes que —de tan encertades— feien nosa. Per no parlar d'aquell pastís casolà d'aniversari de la nena. Com volia que ens empasséssim que aquella llepolia l'havia fet ella mateixa, a casa? I l'Olga, que és molta Olga, que li demana la recepta i ella ens la passa a totes per e-mail, tan senzill, tan natural, tan ecològic... i una merda!. I perdona. Però que aixequi la mà la mama que hagi aconseguit aquella textura esponjosa del ditxós pastís. Perquè aquestes coses es coneixen. Tard o d'hora tot es coneix.

I com que veig que això va per llarg, paro la verdura i preparo més cafè. L'Elsa treu el cap per la finestra i sento que crida justament l'Olga que ja truca al timbre. Entra esvalotada, es treu la jaqueta i li ofereixo beure. Ai nena, no tens res més sever? ja m'entens. I elles dues es piquen l'ullet i, amb el cigarret que s'acaben d'encendre, m'assenyalen l'armariet dels tresors. Posa'n més, no t'hi amoïnis, que vinc d'esmorzar fort amb la Valentina. Doncs d'això parlàvem. Increïble, no us sembla, nenes?

La Valentina diu que no se sap del cert si han trobat el cos del delicte, o com es digui. Però que han triat i remenat ja hi pots pujar de peus. És clar que, pel que m'han dit, segur que quan han acabat ho han deixat més endreçat que no ho havien trobat. I no vull dir res. Perquè jo ja entenc que hi ha qui té uns principis que no permeten tenir servei a casa, però —escolta— una noieta estrangera a hores tampoc no és cap pecat, dic jo. Sobretot si veus que no arribes i que la casa està de qualsevol manera. I consti que no ho dic jo. Que també és veritat que sempre van nets i endreçats, això sí. Portes enfora, sempre tan impecables, tan nous i tan moderns, massa i tot, ja saps que vull dir. I és que ja em diràs on es compra tota aquesta roba. Perquè aquelles botes vermelles de la Mia... si no les vaig buscar més és perquè no quedava enlloc més on buscar. I res de res. O les ulleres de la nena, no em diguis. Perquè una nena que amb ulleres i tot és guapa, mèrit de les ulleres, que no són d'aquí, això ja t'ho asseguro. Escolta, i no ho dic per res, que sembla què sé jo. Mira que sóc la primera que he dit sempre que són la família que fa més bona olor de tota l'escola. Ho he dit o no, Elsa? Ara, també et dic que igual no caldria tant, oi? A casa sempre he sentit que la canalla no ha de fer massa olor, que els altres s'hi fixen i després, tot són presses. I llavors què, eh? Es veu que menys de tres hores no hi han estat. Nosaltres dormíem que ahir el meu Nicolau va estar reunit fins tard i ja roncava abans i tot d'arribar a casa. Vull dir que si sé el que sé, i sé més del que dic, és perquè m'ho han explicat persones de confiança. Altra feina tinc jo que anar escampant enraonies. I menys amb aquest fred. Carinyo, que no gasteu calefacció en aquesta casa? En fi.

 

3 comentaris:

N Rs ha dit...

M'he quedat amb ganes de més

Pau Roig ha dit...

Vaja, vaja, així que fent bogada (vull dir safareig) es pren cafè.

El Profà ha dit...

Jo també m'havia olorat alguna cosa, però és clar, després, si garles massa, ja se sap. Suposo que els periodistes no tardaran a trucar a les nostres portes, a veure què els hi expliquem, de tot plegat. I hi haurà un judici, és clar, sempre hi ha un judici. Ai, ves, si em criden per declarar, no sé pas que em posaré!