dilluns, 8 d’octubre del 2012

POSTAL #14


 


Per primer cop des que sóc aquí, no he enviat la lectura. He sortit fins a cinc ocasions sense altra sort que el convenciment que no podria ser. Neva de dijous passat i no sembla que vulgui parar. O potser no li és permès. He arribat fins a la foradada però, a partir d'aquell punt, la neu m'arribava més amunt dels genolls i m'he adonat que havia començat a cantar. Una cançó infantil. I malgrat tot, era incapaç de recordar-ne la lletra i començava un i mil cops sense arribar a teixir el text convenient. He decidit assenyadament fer mitja volta. I ara la neu ja barra la porta i és segur que no podré acabar la feina. Per molt que sigui absolutament necessari. Escric encongit al racó que m'ha adoptat. Una trompeta a punt d'esgotar-se, des de Tokio, explica gairebé totes les coses que els teus ulls una vegada van prometre.

 

1 comentari:

Joanaina ha dit...

M'ha semblat preciosa. És molt evocadora aquesta imatge en què la neu ho va cobrint tot... ens menja.