dilluns, 29 d’octubre de 2012

POSTAL #15



Estic a punt de quedar-me sense menjar. Fa ben bé deu dies que no pugen a dur-me les coses. Al capdavall, qui sap si no em castiguen per les mesures. Suposo que tard o d'hora podré tornar a sortir. I aleshores. Ara per ara, un animal al seu cau. Per força. Faig passar l'estona jugant a les absurditats. En sóc conscient. Em sé la meva capsa de sabates de memòria i fantasiejo amb un passat que em va deixar de pertànyer. T'estalvio les lògiques que he començat a confegir perquè em temo que s'escapen de tot allò raonable. He estrenat un pensament nou de trinca i ara em fa por que es torni esmunyedís com tota la resta. Si existís una possibilitat de tornar enrere em perdria pel camí. Igual que m'he perdut sempre. Potser aleshores, tu arribaries al lloc on hauríem de retrobar-nos. Tu sí. I ens salvaries tots dos. I ens salvaries tots tres. I la neu ja no pesaria com un retret al pati de l'escola. Potser aleshores deixaria de nevar i encertaria la mesura de les coses.
 
 
 

2 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Nevi o no, sempre fa fred dins dels pensaments.

Anònim ha dit...

Parece que hay mucha gente circulando por ahí, aunque supongo que dejarán las huellas en la nieve para poder seguirlos... ¿O no?