dimarts, 13 de novembre de 2012

JANA 7


 
 
 
Vas arribar amb una tempesta que ja no se'n va voler anar. Però tu has estat sempre la calma, uns ulls oberts, amatents. M'has fet lleuger i alhora tan arrelat que em sé incapaç d'inventar cap fugida que no sigui per a robar una estona a la teva vora. I m'expliques com t'ha anat i em demanes què em sembla i m'agafes fort molt fort la mà o véns corrent de sobte a abraçar-me, com si respirar cada dia fos la cosa més fàcil del món. Caldria un exèrcit sencer de quaderns com aquest per mirar d'explicar-te i —encara així— no en sabria prou. Els plecs de la teva veu o aquesta cabellera elegant que vol esdevenir salvatge. Un sentit comú impropi que et fa emocionar tota sola quan gosen travessar-te les injustícies quotidianes. Les teves manetes treballant sobre el violí o el posat innocent —gairebé de rendició— quan t'adorms en el sofà mirant el televisor. La paciència inesgotable que de sobte esclata i un petit tremolor al llavi, just abans d'adonar-te que potser n'has fet un gra massa. Avui fa set anys que vas arribar i no endevino del tot si em cal celebrar aquest pas del temps tan cruel que s'endú de seguida aquella coseta esquifida que reposava només amb un pam del meu braç que la bressolava i que ara acomiado carregada amb una motxilla més gran que la seva espatlla perquè se'n va d'acampada. Però no he de celebrar els dies que oblidarem per força, sinó els dies que ets a punt d'estrenar, nous de trinca, els dies que tot just estrenes. Bufaràs les espelmes i, tots plegats, sense que ningú altre els escolti, haurem pensat el nostre desig. Un desig fet amb el teu nom, Jana.