dilluns, 19 de novembre de 2012

POSTAL #16



La pluja és ben bé un bàlsam. La neu —que no ha començat del tot a desglaçar-se— repeteix eternament l'esclat de llamps i trons. Per fi he sortit! Tenia tantes ganes d'enviar mesures, que em sembla que he arriscat més del que em demanava el cos. I tant se val. Em queden encara dues llaunes de tomàquet i una ampolla de vi. Massa. Perquè ara estic segur que me'n sortiré. M'ho han promès aquestes agulles tan fredes que no volen sinó clavar-se en terra. I ben endins. Conec un univers de colors i vénen tots a la festa que els he preparat. Serà una nit llarga, llarguíssima. Hi haurà música i esperit i quan m'adormi tan llarg com sóc, ho faré sabent que els dies no han de ser tots iguals. Que els dies volen un nom. Com totes les coses.
 
 


1 comentari:

Anònim ha dit...

Sospito un propòsit ocult de totes aquestes històries. No ho acabo de veure (és culpa meva). Donaràs alguna pista als teus incondicionals i fidels lectors?