dilluns, 24 de desembre de 2012

TALLER (exercici amb diferents veus narratives)






Diguem-ho sense embuts, va dir el narrador omniscient, es tracta d'una història universal, d'un patrimoni cultural de primer ordre i, no obstant això, queden encara molts plecs per cosir. Se'n desconeixen massa detalls que haurien canviat extraordinàriament la manera com aquest relat ha arribat fins als nostres dies. I us ho dic jo que ho sé perquè, tal i com ja us avançava el regidor, sóc el narrador omniscient i això —vulguis que no i mal m'està dir-ho—em confereix un plus de versemblança que ja voldrien per ells tants altres subjectes del discurs narratiu. En fi, va afegir encara l'omniscient aixecant lleument la cella esquerra en sentir novament les meves imprescindibles acotacions. Deia, us descobriré el pinyol mateix del que va passar i en sereu testimonis vosaltres mateixos. Sentireu veus que fins ara havien estat malauradament obviades. Exacte! Calla tu, puto mudet! Veus que capgiraran sens dubte aquest, el conte que totes les àvies van explicar un dia o altre i que Walt Disney va acabar de pervertir per sempre més. Algú li podria dir a l'autor, per cert i amb tots els respectes, que m'anés fent avançar ja el discurs abans no passem de pàgina sense haver encetat la maleïda història. Fet! Tu no, mudet dels collons! Vinga, que ens estem florint aquí i tinc una gana que em moro i aquesta poma a mig menjar que m'està fent ullets. Som-hi. El fèretre de vidre presideix el bosc que havia romàs en respectuós silenci fins que vosaltres, lectors, heu arribat. La noia lletja de la capsa transparent no es fa la morta ni res, algú li ha fet menjar una poma enverinada per tal de matar-la però a última hora només hi ha clavat una queixalada perquè fa temps que està amb un règim de la carxofa que sí que no. Li diuen blancaneu i el nan malcarat pensa que hi ha gent amb més mala llet que ell perquè posar-li per nom blancaneu a aquesta pobra negrita zumbona ja té pebrots. Potser hauria d'haver arrodonit més les lleixes laterals i elevar la capçalera. La noia és negra, però negra negra, què et diré, saps aquells tres que reparteixen regals pel dia de reis, que n'hi ha un de blanc, un de ros i un de negre. Doncs negra com aquest últim. Vaja, que és negra. Que no és que passi res, però dir-li blancaneu... Definitivament pa amb tomàquet. Ara que no sé si queda formatge.
     La noia es va perdre al bosc farà cosa de quinze dies, havia sortit a passejar amb un caçador que se la volia, ja m'enteneu. L'home havia pres un sac, que de seguida que van anar per feina als peus del roure, li havia encalçat al cap però el caçador es va mig distreure amb un isard que lluïa una papallona a la banya i la noia es va desorientar. No és que fos princesa però el cert és que era una flor. I és que ser una bona toia no és incompatible amb la manca d'atractiu físic. I pasta? En deu minuts llesta, un raig d'oli i a taula. Va començar a fer voltes i voltes i vinga cops i vinga ensopegades fins que un nan ridícul. Escolta, que el vestuari és cosa teva. Osigui que això de ridícul t'ho estalvies. Total que un nan li va treure el sac del cap i és que la pobra era lletja i justa i no havia caigut prou vegades per pescar que si es treia el sac del cap la cosa milloraria i el nan, veient les poques llums de la lletja, pensà que no estaria mal aprofitar-se'n com déu mana i es digué "i si me n'aprofito com déu mana?"i li explicà una sopa d'all. Sopa no és mala idea tampoc. Què triga, deu minuts també, si fa no fa?. Tothom diu que és de vidre, però en realitat és metacrilat, me'l porten directament de servei estació. Jo no la trobo tan lletja, és clar que a mi m'agraden totes, sobretot per damunt del mig metre. Sopa. Definitivament. La va enredar fins a casa seva i allà li feu entendre que l'única sortida que li quedava era treballar per a ell i els altres sis tant sí com no. La noia, que atesa la seva poca gràcia havia après a no dir mai que no, s'avingué a treballar per aquella família tan disfuncional i s'encarregà des d'aquell moment de totes les feines de la llar llevat del tema alimentari que era exclusiva del fartó. Tothom em diu panxut. Els nans, que treballaven bàsicament de nit en espectacles porno de baix pressupost, es passaven la major part del dia mirant la tele i fent coses de nans tipus retallar-se les barbes o fer-se la manicura mentre la lletja tenia la casa feta una patena, les mitgetes de colors planxades i les barretines a punt. No li vam dir mai blancaneu nosaltres, explica el nan ximplet a l'entrevistador, sempre va ser la lletja. Lletjota, explica el nan artista, així és com ens hi dirigíem. Diria que va ser el mudet que va començar a dir-li lletjota, encara hi afegeix. Exacte! Mudet, o calles o et callo! I aleshores va passar el que havia de passar. La mare del callo -una dona lletja com un pecat, més lletja que pegar a un pare- va començar a buscar-la per tot arreu. De fet, no era sa mare de veritat, sa mare de veritat va palmar al mateix part, de seguida que va veure el monstre que havia parit. Aquesta era la segona dona del marit, un que havia fet calers a Cuba amb el tema de les noves tecnologies, carbó i tot allò. Total, que la dona va contractar en Simons, una agència de detectius que havia agafat fama quan havia resolt el cas d'una tal Carmen Daniela. I el cert és que el bosc n'anava ple. De tal manera que la van haver de tancar a casa i durant un bona època van establir una mena de torns rotatoris i, de nit, sempre n'hi havia algun que es quedava amb ella per assegurar-se que tot anés com cal i s'estalviava la lubricitat de la dura jornada laboral.
     Però va arribar un dia, reprèn el fil l'omniscient, que el cercle es va tancar més i més i els nans, que eren petits però idiotes no, es van reunir a la seva taula de reunions per decidir què carai havien de fer. Proposo que ens la cruspim, va dir en panxut. I si la matem i avall?, va deixar anar el nan ximplet, jo passo, va etzibar en malcarat. El romàntic, que ja havia començat a sentir un rum rum a l'estómac era més de pelar-la i tenir-la dissecada allà penjada, a la paret del rebedor i així poder-la gaudir per sempre en la màxima expressió. El nan llest, que havia estudiat a la politècnica i duia sempre un llapis d'ikea darrere l'orelleta, va proposar al nan artista la idea del taüt guai.  Sí que és cert que es quedaven sense feinera però si més no s'estalviaven el puro que els podia caure si els enxampaven amb els pixats al ventre. Al mudet ningú no li va preguntar i, quan el pobre va provar d'obrir la boca, els altres sis se li van llençar a sobre silenciant-lo de cop, vull dir a base de cops. La idea era fer que la soca es cruspís una poma enverinada. Calla calla que entra amb els cafès. Vinga, d'això, gràcies, blancaneu, ja pots començar amb els lavabos del pis de dalt que nosaltres tenim feina per aquí baix. Doncs res, tema poma enverinada que se n'encarrega el fartó, aleshores la fem cabre dintre el tub d'assaig del llest i l'artista i el mudet que pengi l'anunci al facebook que si hem trobat una princesa i que si un príncep li ha de fer un petó i tal i tal. La traiem al jardí i a esperar que algú piqui.
     I aquí me'ls teniu, tots set fent el ploricó i la flor pansida a la capsa de vidre. Taüt de metacrilat, si no et fa res. Havíem dit sopa? No van quedar canalons de l'altre dia? Perquè, a veure, qui serà el guapo que renti els plats, ara? Calla calla, que n'arriba un.

2 comentaris:

Anna Tomàs ha dit...

brutal, m'he fet un fart de riure!!!

Pau Roig ha dit...

Sempre tant espectaculars els teus contes. Seguira?