dilluns, 17 de desembre de 2012

UNA LLÀGRIMA PETITA




Ets fastigosament jove i per això tens el cap ple de pardals. Et penses que coneixes món, només perquè t'has retratat en totes les ciutats amb aeroports de baix cost amb la teva motxilla anguniosa i atrotinada. Com que ets massa mandrós per afaitar-te, et mostres orgullós amb aquesta barba bruta i espessa com si la revolució només consistís en la quantitat de pèl que amaga el rostre i el nombre de forats de les teves tristes samarretes de cotó. Però ets llest, sí senyor. Gràcies a déu, finalment, vas aprofitar l'educació que et van procurar i ara entens de tot i parles més idiomes dels que caldria. I tanmateix, et fas un fart d'explicar que t'ho has guanyat tot i que ningú no t'ha regalat mai res, perquè no ets capaç de concebre que no es tracta d'un dret natural que et mereixes i prou, sinó del resultat del treball de molts altres que et van precedir. T'omples la boca de lluites però obvies la sang que va córrer pels mateixos llocs per on ara camines. Per a tu és senzill, com la fruita dels arbres. Allargar el braç i llestos. I dónes lliçons, condescendent, aixeques la veu gairebé sense esforç i deixes anar un concepte traïdor que posa fi a les converses, tan ple d'objectivitat i de rigor. Fas callar tothom disfressat amb les teves maneres amables i acadèmiques i alguna cosa massa endins se t'infla, se t'infla i t'enlaires tan amunt que ja no saps com tocar de peus a terra.  Però tant t'és, de fet. Com que ets un d'aquells "ciutadans del món", estàs convençut que —sigui on sigui que vagis a parar— se t'obriran les portes multiculturals i beuràs del pou inesgotable de la solidaritat internacional. Collonades. Sortosament, ja fa temps que t'ha passat la dèria de parlar del sistema i de com rebentar-lo. Resultaven llastimoses les crides a l'anarquia des d'un telèfon de darrera generació i la seva connexió ultra ràpida. Ara que, ben mirat, aquesta teva nova defensa de l'estat democràtic també es fa més cansada que altra cosa. No sabeu fer res més que anar de les minories a les majories. A favor o en contra. Com si tot s'acabés cada quatre anys al forat d'una urna transparent o bé acampats indefinidament en una assemblea a la plaça del centre. Et compromets amb tot i per tot i recordes els noms de pila de les mestres dels teus fills amb qui parles de tu cada cop que la feina te'ls deixa anar a recollir, però t'oblides de trucar els teus pares i fins avui no havies tornat a posar els peus al poble on van créixer. Cosa que, d'altra banda, només has fet per tal d'assegurar-te que cap altre familiar no es volgués quedar la casa. La mateixa casa que ara estudies amb posat seriós, incapaç de trobar un motiu, una imatge que t'aboqui algun record, per petit que sigui, on aferrar-te. No has conegut mai l'esforç de posar una pedra sobre l'altra i aquestes parets et són estranyes. Puges les escales de dos en dos, convençut que sempre serà així, que els genolls no patiran i l'aire mai no se t'esgotarà a l'ample del pit. Et prens ben seriosament la teva nutrició i practiques esport tant com pots però menys del què voldries i et pentines aquest coi de cabells tan innocentment segur que hi seran sempre que resultes patètic, sobretot ara que has decidit deixar-los créixer més enllà del que fóra raonable per la feina que fas. Saludes tothom amb un posat seriós que has après de pel·lícules amb poca acció i menys diàleg, seus en un racó i de seguida et poses a parlar amb irreverència de qualsevol cosa, menystenint la raó que t'ha dut fins aquí. I així i tot, quan arrenca la comitiva i un mar de peus s'arrossega solemnement fins a l'església, agafes tan fort la caixa que els dits et fan mal i una llàgrima petita i amarga et fuig galtes avall i no et dóna la gana d'aturar-la. Sé que porta el meu nom, perquè jo també t'estimo molt.