dilluns, 25 de juny de 2012

AMOR GEGANT






La Susi Miller viu sola en un  pis massa gran. un ficus salvatge al pati i dos cactus esquifits devora l'ordinador. Al gerro del passadís, fa temps que s'hi exclamen unes gerberes pansides. La nevera buida, els cendrers plens. Cuida les bèsties dels veïns perquè mai no troba un no per resposta, però és al·lèrgica al pèl i li fan por la majoria d'animals.

Va arribar a la ciutat pensant que, per fi, hom entendria per a què estava feta però, després de tots aquest anys, ha estat ella qui ho ha entès. Per això cuida una senyora gran i ja no es presenta a cap càsting. Encara es pinta el cabell, s'arregla les ungles i continua fent dieta perquè ja és un costum. De vegades, a la peixateria, interpreta l'estudiant curiosa i innocent amb l'accent provincià que ella va perdre de seguida i d'altres, passeja per la ciutat badocament com una turista estrangera i pregunta als vianants per una plaça o un monument. De fet, ben mirat, mai no ha deixat d'actuar. Fins i tot a casa quan ningú la mira. Canta a la dutxa i balla pel passadís. Però ja sap que el tren de l'eternitat no es va aturar a la seva estació.

I no em mal interpreteu, coneix perfectament la línia que separa realitat i ficció. Massa que la coneix. Que si encara es fa dir Susi Miller és més per mandra que per altra motiu de pes. Distingeix perfectament l'ara i l'aquí. Justament per això, quan es va enamorar del Carrasclet, va córrer a demanar hora al centre de salut mental. Naturalment, quan va començar a explicar la història a la doctora, ella mateixa va veure que tot plegat no tenia ni cap ni peus i va acceptar de bon grat el tractament farmacològic que li van receptar. Però fou debades.

Tot va esclatar per la festa major. Ella voltava pel centre només per amarar-se del xivarri i les rialles dels demés quan el va veure entrar a la Plaça del Mercadal. Tan alt i tan guapo. Amb aquell pas elegant i la gorra musca. Ell no la va veure, ni falta hi va fer perquè ella no va apartar la mirada ni un segon d'aquells ulls nostàlgics, d'aquella patilla impecable. Ni durant la tronada no va parpellejar ni mig alè per por de perdre puntada. S'hi va apropar, li acaronà la mà, feu fotografies amb el telèfon mòbil i seguí amb atenció les seves passes de ball i el compàs dels músics que l'amanyagaven. Quan el gegant començà la retirada, ella el seguí fins al final, fins a darrera hora. I no se'n tornà a casa fins que l'última escletxa del local fou forrellada. Un cop en el seu menjador, s'empassa sencera la programació de la televisió local només per la possibilitat que el seu enamorat hi sortís, ni que fos en un trist fotograma. La nit fou llarga. llarguíssima.

L'endemà i la resta de dies de festa no li van poder posar falta ni una sola vegada. Va arrossegar la senyora ben endiumenjada en la cadira de rodes i gairebé va acampar en el centre de la ciutat. Aprengué de memòria el gest i la traça d'aquell gegant encantador que la feia glatir. Comprà tot el marxandatge existent i carregà amb ella la càmera de vídeo per tal de retratar per sempre més els moviments d'aquell adonis. Hagués perdut la vista de tan a prop com repassava l'aparell de televisor a l'hora de dinar i en les vesprades, quan el seu Carrasclet ja era desat. Però certament les hores passen i els dies s'empenyen els uns als altres com la mainada al pati de l'escola, i lluny de defugir la seva responsabilitat, s'enrolà en la colla gegantera i s'oferí voluntària per a refer i arranjar tot allò que s'escaigués. Així, en el decurs de la quotidianitat, aconseguí més d'una estona d'intimitat amb el seu noi que —ni per aquestes— no badava boca davant les insistències de la Susi Miller.

Feu servir l'any sencer per a posar-se en forma i, en les sortides, ningú que no fos ella va carregar a les espatlles els quatre metres del seu amor de polièster. Hagués mossegat si algú altre hagués gosat introduir-se en el seu interior. Era seu i per a ella. Només seu i només per a ella. No patiu, seguia prenent la medicació no fos cas que tot plegat se n'anés de mare però el cert és que no es poden adulterar els sentiments amb píndoles de colors. Per tal de posar seny i ensinistrar la rauxa, feu de maneres per conèixer el noi que havia servit de model en el seu dia. Ni punt de comparació. El seu era alt i fort, un home de debò, no com l'altre que fins i tot duia ulleres. I què? La història va plena d'amors platònics. Que potser fa mal a algú, ella, amb el seu amor no correspost? És evident que la meitat de dones que fan cua rere ella a la caixa del supermercat no són pas més correspostes del que ella ho és quan el manso s'aixeca i branda el trabuc. D'altra banda, tampoc no n'ha fet mai cap proclama. Tret de la doctora i la senyora, ningú ha sentit mai ni mitja paraula del seu amor incondicional. Amb la doctora, fa temps que no hi parla més enllà de les quatre ximpleries que l'altra vol sentir, i avall va. Amb la senyora, en canvi, s'esplaia a gust. Com que la pobra ja no toca vores, ella l'encaterina amb les històries del seu estimat. Un cop, fins i tot li'n va ensenyar una foto que sempre duu al moneder.

L'estiu passat va llogar el pis del costat del local i es va fer fer una porta que hi connecta directament i en secret. Només cal ser curosa a primera hora i llevar-se quan cal perquè ningú t'enxampi. I tots contents. De seguida que arriba a casa es posa còmoda i se'n va de seguida amb el seu gegant. Hi ha vegades que fins i tot s'arrauleix dintre seu i xiuxiueja petites paraules d'amor garrapinyades, rucades per a ells dos sols. Després, li explica com li ha anat el dia. Que les cames li fan figa, que la senyora cada dia pesa més i que,  a la perfumeria, han acabat el vermell rus que ella fa anys que fa servir per vestir-se els llavis però la setmana que ve ja en tornaran a tenir. I, entre una cosa i l'altra, li ve la son i li agafa la mà. I prou que ho sap que és impossible però juraria que ell mou els dits, distretament però melosa. I ella es deixa fer i prefereix no fer anar la raó que tot ho embruta. I passa la vida, com qui no vol la cosa.


dilluns, 18 de juny de 2012

POSTAL #7




Ahir vaig tornar a la carretera. Em va semblar que havia arribat el moment. Durant el ball, va arrencar a ploure sobtadament, amb violència. Abans que l'aigua arribés a l'empedrat, la pluja havia fet de la plaça un desert. La gent havia escampat en totes direccions a recer, amb els seus. L'orquestra, en canvi, va acabar de tocar la peça que interpretava, potser perquè sortir de la partitura que ha escrit algú altre no resulta fàcil. I aquella melodia per a mi sol, moll sota el diluvi, em va acabar de convèncer que la festa s'havia acabat. Una casa no és una llar. Ni un carrer, una pàtria. Com  et deia, ahir mateix vaig tornar a la carretera, em va semblar el moment.


dilluns, 11 de juny de 2012

TALLER (poema en prosa)





Que apuntin els fusells, jo ja no tinc cap por. Per això no vull bena, vull veure net i clar cada tret quan arribi. Vull sentir el sol que em colra i la sang escolant-se, fent curses pels meus braços. Vull la suor i la brutícia, vull la vergonya dels qui em duran el nom tatuat a la memòria. I m'està bé que sigui avui i no cap altre, el dia que per fi hauré d'acomiadar-me. És festa grossa, festa major. Ploren les gralles. Els senyors ballaran i la canalla a plaça veurà els gegants que roden, i picaran de mans. I, cap al tard, una tronada esclatarà dintre el meu pit, ja són tancats tots el fanals! I per l'aniversari de la meva partida, ningú recordarà que em vaig fer a la mar. No tindran temps, entre cançons i ximpleries, que no s'ha fet el plor per casar amb alegries. Que apuntin els fusells, ja sento les campanes. Jo ja no tinc cap por si puja l'anxaneta dalt del castell —arran de glòria— tan ple de vida. Traieu-me aquesta bena i dispareu, si us plau, que ja fa massa temps que he vist fugir-me l'ànima!

dimarts, 5 de juny de 2012

POSTAL #6




Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.