dilluns, 30 de juliol de 2012

POSTAL #10



Només cal que cada dia a les vuit faci la lectura i n'enviï els resultats. Això i prou. La casa és menuda, gairebé una cel·la. Però res no hi manca. Hi ha un finestró que pareix el dia cada matí. Aleshores surto i camino fins a l'instrumental. Prenc notes, fumo una cigarreta, i torno de seguida a acabar la feina davant del teclat. la resta d'hores són un regal per a mi sol, que jo administro gelosament. sense voler, m'he anat confegint unes rutines que compleixo amb rigor matemàtic. Sóc lliure d'ensinistrar-me. I m'ensinistro lliurement.



dilluns, 23 de juliol de 2012

COMIATS



Va tornar a tancar la porta sabent que aquest cop seria per sempre. Però no podia fer altra cosa, després de tots aquests anys. Els nens eren grans, malgrat que no del tot. Feia anys que tenien les cases pagades i la feina s'havia convertit en un cercle tan tancat que gairebé l'ofegava, gairebé. No era exactament el moment, n'era conscient. Però l'és mai, el moment? Sobretot si no hi ha alternativa.

S'havia provat de treure la vida i, al darrer moment, no ho havia fet. Ningú ho sabia, és clar. Hi ha moltes coses d'ella que ningú no sap. Sempre ha estat així. D'altra banda, si ho hagués explicat, o bé no se l'haurien cregut o bé la tindrien per la covarda que efectivament deu ser. Però ho havia provat de debò. Havia pujat allà dalt amb el cotxe i es va prendre tota aquella colla de comprimits. Repenjada al cotxe, va fumar tres, quatre, cinc cigarretes. Va prémer la clau i el cotxe va grinyolar abans de tancar-se. Va caminar fins al picat, del tot disposada a llençar-se daltabaix. Però no va poder. Així de senzill. O de complicat. Us prendria el pèl si expliqués que va pensar en els tres nanos o en ell. No hi va haver cap visió ni cap reflexió profunda. I tampoc no li va faltar l'atreviment. No havia tingut mai por, ella. Havia estat educada per a governar el món i l'hauria governat si no hagués nascut a províncies i no s'hagués hagut de fer càrrec de la clínica. Simplement va tornar al cotxe i va conduir fins a casa, abaltida encara per l'efecte dels caramelets.

A la seva edat, tot era tan al seu lloc que resultava incomprensible trobar-se d'aquella manera. Amb les mans al volant, de tota manera, s'alegrava de no haver deixat cap missatge, de no haver provat patèticament d'explicar-se en una nota massa evident. No era al barranc, sinó al cotxe. De fet, qui es pot culpar d'allò que no es pot explicar? Ho sap, no hi ha pena sense dol ni culpa. Ni tampoc culpa, sense supòsit de fet. No hi pot haver preguntes sense respostes. Si més no, esdevé tan estúpid mirar de qüestionar-les, oi? No, ella tampoc ho sabia. No, ella tampoc ho entenia. És tan senzill com que tot s'havia acabat. No el matrimoni. Tot. Ell no en tenia la culpa, ni els seus pares, ni aquella canalla de postal que havia anat fent grans. El petit anava pels deu. Deu anys! No, ningú no té la culpa de res. Mai. I no obstant això, no podia continuar. No trobava sentit a res, ni tan sols un sentit petit on arrapar-se. Viure, certament, no valia la pena. Però de tota manera, la seva meitat raonada i científica oferí probablement una lògica irrefutable. Una cosa és engegar-ho tot a la merda i una altra de molt diferent és convertir-se en la causa per a tots els traumes familiars. Un excés de protagonisme que no fa per ella. No en vol de protagonisme. Esborrar-se, vol.

—te'n vas?
—...
—no dius adéu als nens?
—...
—no vols dir adéu als nens?
—...
—com pots anar-te'n, així, sense ni tan sols dir adéu als nens?
—...
—és de debò, que te'n vas?
—...
—i no diràs res als nens?
—...
—Ets ben boja, ho saps, oi?
—...

dilluns, 16 de juliol de 2012

POSTAL #9




Fa quinze dies que no m'aturo enlloc que no sigui a omplir el dipòsit o menjar alguna cosa. I, fins i tot aleshores, evito mirar als ulls de qui em despatxa. El meu silenci no és un càstig, ni tampoc una presó. Tot de sobte és com si em sobressin les paraules, o més aviat tot al contrari, com si fos massa feixuc trobar exactament el mot adequat. Els pobles i les ciutats se m'escolen a les cues dels ulls. Potser perquè em terroritza la idea que no sabria tornar a engegar. Conec el dia que sóc. Reconec cada paisatge.


dimarts, 10 de juliol de 2012

DEMÀ JA HO VEUREM


He sentit a dir que tornes a tenir vint anys. Entendràs que la gent parli molt i el cert és que mai estàs segur de fins a quin punt has de donar per certa una informació o altra. Per això em dirigeixo directament i sense embuts a tu. Però, digues, ha estat així de cop i volta o bé hi ha alguna mena de pacte poc convencional del qual hi ha enraonies escampades arreu? I com va anar, doncs? Et vas llevar un matí i, en mirar-te al mirall, vas comprovar que t'havien escapçat la maduresa del rostre, que gaudies d'una agilitat i una fermesa que havies oblidat? I la pell? La pell no oblida. Em pregunto si encara conserves aquella cicatriu deliciosa de la galta esquerra, la del maleït accident. Suposo que et deuen haver tornat aquella teva mirada entre innocent i maliciosa que jo adorava. De tota manera, em preocupa el fet que que juntament amb l'edat se t'hagin endut la memòria recent, perquè en aquests darrers anys —no ens en podem amagar— n'han passat de tots colors. Per tothom, vull dir. Coses que ningú de nosaltres no hauria d'oblidar mai. I tindràs tota la raó si em dius que també hi ha hagut estius d'un blau lluminós. Justament per aquest aquest motiu em sabria greu si no en conservessis —si més no— l'expressió. El record d'un record, ni que fos. I la canalla, com s'ho ha pres? Perquè existeixen encara, oi? Em costaria imaginar-te sense aquell parell de marrecs cridant el teu nom a totes hores. I el teu home què n'ha dit? Ja se'n sap avenir? Al cap i a la fi, m'afiguro que no deu ser una cosa temporal sinó més aviat com si tornessis a començar però des del mateix lloc on ja havies arribat. Ja sé que no ve al cas, però no em faria res tornar-te a veure amb la mateixa edat que tenies aleshores, quan et vaig conèixer. Encara que, ben mirat, per mi sempre tindràs aquells vint anys i el mateix vestit vermell una mica curt. No sé tu què en penses, però vols dir que has fet massa bon tracte? Mira, saps una cosa, jo m'he tret la barba aquest matí. Sí. Ja sé que no és el mateix. Potser avui no em posaré corbata i entraré a sala amb cos de camisa sota la toga. Demà ja ho veurem.


dilluns, 2 de juliol de 2012

POSTAL #8




Per primera vegada (segona, de fet, oi?), he dormit en el cotxe. Feia una eternitat que conduïa per una carretera infinitament idèntica, començaven a pesar les parpelles i no semblava que la cosa hagués de canviar. Cap llum. Cap moviment. Res que no fos Nick Cave anguniejant la nit que, tard o d'hora, s'ha contagiat d'aquell retorn per a no acabar. La pluja m'ha fet decidir. M'he aturat allà mateix i he deixat que la son em vencés. M'ha despertat una llengua de vellut que abrillantava el vidre de la meva finestra i compassava un esquellot.