dimarts, 28 d’agost de 2012

POSTAL #11




Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres. 



dimarts, 21 d’agost de 2012

GOSSOS BESSONS



Sec a les escales de la galeria i penso si aquestes columnes em sabran protegir quan pesi massa la nostàlgia de la pluja. Dos gossos bessons -gairebé tenebrosos- ressegueixen l'ombra del menjar aliè i tornen a la seva mestressa que els procura amanyacs vergonyants. Una criatura estrangera crida mentre corre d'una punta a l'altra d'aquest espai diàfan, sobretot ara que la gespa és humida. Trobarem els records adients, amagats rere les pedres que algú va restaurar a còpia de mentides i enviarem postals que els convertiran en tot allò que convé per a tot aquell a qui convingui -molt més que no pas a nosaltres-. Però no fugirem. Aquest cop ens quedarem per sempre en aquesta portada de disc compacte. Orfes de tot color, com aquell qui diu, inventarem títols originals per a cançons sense substància, que gent molt més jove que nosaltres tocarà de qualsevol manera amb instruments atrotinats que els seus germans han avorrit o instruments oblidats per un oncle bohemi a les gorfes dels avis per part de mare. I ens sentirem importants quan -asseguts al pis de dalt d'un autobús- un home brut parli sol i en poguem entendre els renecs. No podrem evitar escoltar els seus planys maleducats i farem d'un somriure el nostre secret petit. I veurem passar avions, l'un rere l'altre, com si fóssim nosaltres que ens haguéssim inventat el diluvi. Sortirà el sol per a trair-nos el discurs i tornarà la pluja com una picada d'ullet que la ciutat ja ens va prometre. No llegirem mai més si no és tan contemporani que faci mandra i tornarem a posar les nostres orelles en posició aleatòria. I ens deixarem sorprendre. I ens sorprendrem. I aleshores, finalment, tancarem el llum i la porta del balcó, passarà una ambulància a tota velocitat, i ens adormirem. Junts. Tu i jo.


dissabte, 11 d’agost de 2012

TRENTA-CINC



Es passa els cabells rere les orelles però de seguida un acte reflex li fa tornar a repetir el gest, però a la inversa. Somriu. Perd la mirada en alguna altra banda que mai descobrireu i s'incorpora a la conversa a destemps però amb decisió, fent sentir la seva veu. I aleshores sembla que ja no la faríeu callar, perquè té raó, tota la raó del món. Però s'aixeca d'una revolada i enceta qualsevol altra activitat que òbviament no té relació amb la que veníeu compartint. Se n'oblida i ve a seure un cop més, encreua les cames i reprèn el fil. Més o menys. De vegades no sabríeu dir si és cert que no recorda una cosa, si és possible que sigui el primer cop que en té notícia o si és només una impostura, la màscara de filla petita que sempre pot servir d'excusa. Però fa petar la llengua i mou aquells dits fibrosos amb tanta eloqüència que endevineu què amaguen. Encara que no us hi podríeu jugar res perquè els seus ulls de mel fan riure l'habitació sencera si ella ho vol, o potser plorar, si és que s'escau. I no en podeu estar segurs, perquè mai és prou vostra, mai del tot. I més val que no us enredi en un dels seus dubtes perquè —creieu-me— us hi podeu trobar enredats abans i tot que us n'adoneu. Potser llavors pensareu que li heu vist el truc, que sabeu la fusta d'on la van tallar. No us ho cregueu. Ella enfilarà carrer avall i vosaltres romandreu encara al punt on éreu, atrapats en un nus indestriable. La mirareu i entendreu que ja no hi arribareu. Jo la vaig conèixer quan fregava l'edat que se't permet fer tot allò que ja no t'interessa de fer. Esquifida i pigada, tota esquena. Reia per qualsevol cosa i parlava a batzegades com si els mots no poguessin mantenir l'equilibri sobre aquells llavis amples. Arquejava amb insolència les celles i ara ja ha fet trenta-cinc anys.



dilluns, 6 d’agost de 2012

SENSE VOLER




Sense voler, ens ha sortit altra volta
un estiu aigualit i ple de sal.
Provaràs debades de retratar-lo
-perfumada de bones intencions-
enfilada dalt d'una ombra
resseguint cada detall.

Sense voler, no obstant, ja serem fora.
Tancats els ulls, els llençols rebregats.
Hi haurà una sorra guardant-nos la por
que seguirà amarga el pas dels avions.
No dirà res del què callo
però parlarà amb precisió.

Sense voler, haurem covat l'arròs
abans i tot de tirar-lo.