dilluns, 30 de desembre de 2013

POSTAL #34






He deixat que el temps passés sense ser-ne l’amo, no me’n puc desdir. Es pot ser alhora l’hereu i l’esclau? Ho confesso, vaig cometre l’error de creure que era dins el quadre quan, en realitat, només m’havien permès contemplar-lo. I ara una veu metàl·lica m’ha recitat un retret. Em quedava el teu número de telèfon. Ja no tinc ni això. Compto amb el retall estripat d’un diari vell que ve sovint a vexar-me. Hauré d’aprendre a convertir els tres o quatre records que no he sabut esborrar en el bagatge capaç d’arrossegar-me. Esperava tota una altra cosa. Tu venies corrent a salvar-me i jo et sorprenia amb una casa de pedra, la llar de foc encesa. Ja m’he deixat tornar a enredar per la literatura. T’he de deixar, truquen a la porta. Faré veure que no he plorat i enganyaré tothom amb un somriure que tu entendries. Si fossis aquí.
 
 

dilluns, 23 de desembre de 2013

CAMISES DE FLORS




Dius que el teu germà s’ha canviat el cotxe un altre cop. Que haurà de fer-se fer una altra plaça d’aparcament perquè ara s’ha trobat que no li cabia, de tan gran com és. Vermell, és clar. Com tots els altres des que va fer els quaranta, es va deixar aquella cua rinxolada i va començar a dur camises de flors. Somric i callo perquè m’és absolutament igual. Dius que la petita va començar a fer violí com la nostra però que no va durar ni dos anys. Que després va provar el piano i no gaire més tard una flauta travessera que li van fer dur expressament del Japó. Ara es veu que l’han apuntada a percussions africanes amb el paio que els cuidava el jardí. Què vols que et digui si a mi tot això m’importa una merda. Dius que el llum de la cuina torna a fer el ruc i no trobes el telèfon d’aquell noiet que va venir l’última vegada. Aquell que et va explicar que es casava amb una equatoriana que havia conegut per internet i no sabia com explicar-ho als seus pares. Que fa pampallugues, com si jugués amb el soroll de la nevera. Però jo no sé de qui parles i m’invento dos o tres noms versemblants per fer veure que t’escolto raonablement. Dius que has demanat menjar, que no pot trigar. Fas el gest de començar a parar la taula i entenc que menjarem el mateix estofat perfecte que fa mesos que mengem. Trec pa del congelador i encenc una cigarreta sense dir res que et pugui fer entendre que tant m’és una cosa com l’altra. Dius que aquest matí has tornat a obrir el balcó de la seva habitació, que t’has quedat mirant com les gotes entraven i feien seves les sanefes del terra. Que has tornat a posar la mateixa cançó i t’has posat a plorar i et volies morir. I jo callo i abaixo la vista perquè no vull que t’adonis que fa estona que miro la cama que et falta i em mossego la llengua per no insultar-te, filla de la gran puta, que si li haguessis cordat el cinturó la nena encara seria viva.
 
 

dilluns, 16 de desembre de 2013

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA




Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.
 
 

dilluns, 9 de desembre de 2013

POSTAL #33





M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.
 
 

dilluns, 2 de desembre de 2013

PESOS I CONTRAPESOS






— M’ho hauries d’haver dit.

— T’ho hauria dit.

— I no ho vas fer.

— És evident això, ara.

— És que no ho vas fer.

— De debò que volia, t’ho juro. Però no trobava mai el moment.

— Això també és evident.

— Comprendràs que no era fàcil.

— No, per a mi tampoc.

— Què hi hauríem guanyat?

— Què hi hauríem perdut?

— De debò, quina diferència hi ha?

— Temps, per exemple?

— Temps sí, molt de temps.

— Jo hi comptava, saps?

— I què ha canviat, ara?

— Tot, no et sembla?

— I si no ho sabessis? I si avui tampoc no hagués dit res?

— Encara hi comptaria.

— Aleshores?

— Doncs que ara sóc conscient de la meva estupidesa.

— La meva, ja ho pots dir.

— No, la meva.

— No puc justificar res.

— No gosis ni provar-ho.

— No podria.

— Tampoc no tinc excuses.

— Ningú te les ha demanades.

— Ho sé, però podrien ajudar, no trobes?

— Quan han fet servei, les excuses?

— És això i prou.

— Sí és clar.

— Per què t'hauria d’enganyar?

— Per què t’hauria de creure?

— Pesos i contrapesos.

— Merda i més merda.

— Comptes i balanços.

— I encara més merda.

— Perdona.

— Ja hi pots comptar.

— Si us plau, perdona’m.

— ...

— Hem de confirmar que hi anirem.

— Ja els trucaré jo.

— Vols que truqui jo?

— He dit que els trucaré jo.

— A mi no em fa res.

— A mi, tampoc.

— Entesos.

— Has pres la bossa?

— Ara l’agafo.


  

dilluns, 25 de novembre de 2013

COSES NOSTRES





Dissabte a la nit van venir a sopar uns amics que tenen dues nenes si fa no fa de la mateixa edat que les nostres. Durant els postres, vam encetar una discussió aferrissada que es va allargar cafès enllà. Lògic. No ens vam saber estar de treure un dels grans temes que mou el món, sinó El Tema. Deixeu-vos estar de política o futbol. La qüestió veritablement important no té res a veure ni amb l’economia ni amb el sexe. El que és de debò important a la vida és determinar si és millor banyar les criatures al matí o bé al vespre. Què me’n dieu? Poca broma. Perquè passa que els que som pares ens agraden aquestes discussions profundes. Ens entenem entre nosaltres. Tan cert com que en Doraemon és un gat que ve del futur. Ens entenem. No vull dir que estem embolicats els uns amb els altres, encara que em consta que també tot i no ser el meu cas, naturalment. Més aviat em refereixo al fet que hi ha un fil invisible que ens uneix tant sí com no. Veureu. Seieu una estoneta, posem que a fer un cafè en una terrassa del Mercadal, entre les cinc i quarts de vuit. Mireu-nos. Ens coneixeu, oi? Som l’exèrcit de pares i mares en ple trànsit després de sortir de l’escola. Una taca al jersei, digues-li baba, digues-li suc de fruites. Dues bosses, tres jaquetes, un violí i un entrepà a mitges. Un mòbil que sona. Ja no queden mans però el mòbil continua sonant. O potser coneixeu aquell maclaren de setena generació embotit fins a dir prou, amb mocadorets de paper que sobresurten de qualsevol plec amagat, ben rebregats, a punt per tornar a ser reciclats. El mòbil que torna a sonar. Ulleres de sol al cap, al jersei, penjant on sigui abans que inevitablement acabin per caure a terra. Ens mirem els uns als altres i compartim agonies i fotos del mòbil, habilitats en el dibuix, explicant contes o responent per setena vegada la mateixa impertinència i no, avui no tornarem a parar a la maleïda botiga de llaminadures. Només una peça. Dues cada una i prou. Com diu? Tres euros cinquanta? Però nosaltres ja ens comprenem. Xerrem de xandalls d’escola que no s’assequen a temps i activitats del lleure mentre la nostra descendència s’entossudeix a no baixar de la moto de colors que va piulant. Qui coi se les va inventar aquestes màquines? El mateix que en va compondre la musiqueta? Deixa estar. Xerrem com si no veiéssim que la mainada ha començat la tercera guerra mundial per un lloc al ditxós aparell. Ni cas. Ni tan sols quan comencen a estirar-se pels cabells. Un moviment distret, una tos adequada i tal dia farà un any. Perquè, al capdavall, quina cara has de posar si és el tercer dia que la teva petita omple de blaus les cames del seu? Que s’espavili! Total, no ve d’un blau. Ni de dos. Avui per mi i demà per a tu. Coi de mòbil, qui sap on para. Papa, que diu una senyora estrangera que té una oferta de telefonia que no podràs rebutjar. Què li dic? Sabeu de què parlo, oi? Ens comprenem. Mal de molts, consol de pares. I no us penseu que tot són flors i violes i franca camaraderia. I ara! Els secrets i la competitivitat són a flor de pell. Com s’entén sinó que ningú tingui polls si l’escola en va plena? O ja em diràs tu si no deixaríem de parlar de Finlàndia si tots els nens i nenes tinguessin les notes que els seus pares van publicant! I qui diu notes, diu pes i alçada, mida del peu o l’edat que tenien quan els vam treure els bolquers i van dir paaaapa. En fi, coses nostres. De tota manera no penseu que ho dic per les meves. Perquè resulta que són de postal. Què dic de postal. D'anunci. No em puc pas queixar. Ara que, de fet, és natural. Com que sempre les hem banyat de bon matí...
 

dilluns, 18 de novembre de 2013

DESITJOS I SECRETS






Sec a esperar el meu torn. Massa a prop, pel meu gust. De fet, voldria ser tan lluny d’aquí que tot em sembla massa proper. Aquesta olor, per exemple. I la pau suspesa. Com la tempesta que no gosa caure. Sento les paraules de l’Emília i no les voldria sentir. No les escolto. M’esforço a obviar-les i em concentro en la conversa que hem mantingut mentre veníem. Però, així i tot, no puc evitar que el timbre exagerat de la meva germana acabi arrebossant anguniosament els meus pensaments, trepitjant-los. Igual que ho ha trepitjat sempre tot.

—Pare, no sé com començar.

—Faci-ho pel començament, senyora Emília. Sempre hi ha un moment o altre on tot s’enceta.

—Sí, és clar. No és cosa de dos dies. 

—No és pas veritat.

—Anys fa, que dura. Massa temps. Tota una vida.

—Emília, valdrà més que ho deixem córrer. No tinc gens de ganes.

—Vaig trobar les cartes que s’havien escrit, pare. I les vaig llegir. Tant de bo no ho hagués fet, pare, però les vaig llegir. No me n’amago.

—I se’n penedeix, filla meva?

—I com vols que me’n penedeixi? Si ara sé el que sé. Si ara he entès tantes mirades, tants silencis, tants petits detalls que no havia sabut, que no havia volgut veure.

—Emília, no sé de què em parles!

—Perquè ella ho nega tot, pare. Oi que m’entén? Jo m’hi vaig adreçar, serenament. Hi vaig voler parlar. I vaig ser franca i oberta. Vaig fer ús de tota la claredat de què vaig ser capaç. I així i tot ella ho nega tot, pare. Malgrat les evidències, la mentidera sóc jo, pare.



Em remoc al meu seient. Miro les sabates enllustrades i les cames inflades. Aquesta calor, aquesta edat, aquesta puta vida. El vernís de la fusta m’enlluerna el neguit i repasso els estrangers que passegen com si fos casa seva. I sí, ja ho sé, que això és la casa de tots, però hi venim a fer el que toca. No és cap museu, això. Es retraten i fan anar tot de flashos impúdicament i parlen com si fossin al mercat, vestits tots com si vinguessin de la platja perquè, al cap i a la fi, vénen de la platja. Són sols al món.


—Filla meva, és la seva germana, senyora Emília, sang de la seva sang...

—Et vaig acollir a casa meva. Em vaig treure el menjar de la boca per a donar-te’l a tu. I tu, a canvi. Com has pogut? Com pots?

—Emília, et precipites.

—Era la seva lletra, pare. La mateixa lletra esquifida i rodona que havíem après a les carmelites. Una lletra bufona i simpàtica però que, de tan innocent feia por. Pare, explicava unes coses, unes coses...

—I doncs, expliquis, senyora Emília, què deien les cartes que tan mal li han fet? Quins detalls l’han duta fins al punt de pensar això que ha pensat?

—Perdoni’m, pare. Que Déu em perdoni, però la vull morta i ben morta. La vull tan morta que no la vulguin ni els de la funerària. Que la fortor de la seva descomposició ompli la ciutat igual que va omplir de merda casa meva. Tots aquests anys.

—T’equivoques. T’has equivocat sempre. Fas muntanyes amb els còdols del riu. Perquè t’agrada la tragèdia, a tu. T’agrada aquest victimisme ensopit de diumenge. T’encanten els retrets.

—Mira qui parla.

—No m’has perdonat mai allò del vestidet. Això és el que passa.

—I em surt amb allò del vestidet, pare. El maleït vestidet.

—Senyora Emília, moderi’s.

—Si només hagués estat el vestit. Vostè hi era, pare. La comunió sencera em va fotre enlaire, i perdoni que m’encengui i em traeixin les formes. Tot enlaire. Ella i només ella. Sempre ella.

—I aleshores, què vols? Digues què vols. Vols que me’n vagi? Vols que agafi les meves quatre coses i foti el camp?

—Quatre coses, diu, pare. Si arreu on miro no hi ha res més que les seves coses. Que em va envair la casa des del primer dia. Es va fer seu cada racó. Ni el gat no sabia on amagar-se. Cada pam de cortina l’havia de repuntar amb aquells seus dits abonyegats!

—I si, primer, enlloc de posar-te així, em preguntessis? I si escoltessis la meva versió de la jugada? No et sembla, Emília?

—Que la deixi explicar-se. No és per plorar, pare? A mi, que no he fet altra cosa a la vida que escoltar aquella veueta de gallina tova. Que ni els pensaments no em sento quan ella és a la vora. I sempre hi és, a la vora. Ja hi pot pujar de peus, pare. Sí senyor. Com la sal al mar.

—Doncs fes el favor de dir les coses pel seu nom. Digues. No vols sentir-ne res? Vols que me’n vagi?

—Vull que et moris, Enriqueta. Que et moris. Això és el que vull. Que et podreixis de tal manera que ni els cucs no et puguin suportar la fetor. Que t’esclatin aquests botifarrons que tens per cames i t’escanyis amb la mantellina de la mama. Vull que desapareguis. Que el món oblidi que un dia vas existir. I jo m’ocuparé que t’incinerin. Que et cremin del tot. Que ni al nínxol no em deixaries viure. I t’ompliré la caixa amb les revistes i totes les novel·letes, amb la teva roba de vaca burra i les arracades de la tieta, et farciré amb el maleït violí i la màquina de cosir que per fi deixarà de xerricar. Tot! Tot dins el taüt! El teu coixinet de puntes i els brocats i els anells que em vas pispar quan vam anar a desendreçar el pis dels papes. No hi faltarà res. Els discos de tangos i el transistor del papa. El sant sopar i les estovalles brodades. I quan cremi tot, quan tot ja sigui cendra, els demanaré que ho tornin a encabir dins el forn i encenguin a tot drap altra vegada. M’asseguraré que no tinguis dret a rèplica, que resulti materialment impossible que existeixi un bri de vida en res que dugui el teu nom!

—De debò que és això que vol, senyora Emília. Calmi’s. Reposi. No plori més. Ha comparegut per a confessar-se, oi que sí? Doncs això és el que ens interessa, ara. Vol dir que se’n penedeix, que és conscient del seu pecat i que vol esmenar, esmenar i perdonar, perdonar i ser perdonada.

—Perdonar?

—Emília, xata, no m’has entès pas. No hi ha res de què m’hagis de perdonar. Tu a mi? Vas obrir-me la porta de casa i vas dir «això és casa teva».

—I ho vas ben creure, mala puta. A fe que t’ho vas prendre a pit.

—Senyora Emília, que es troba millor? No tremoli, el Senyor és amb vos.

—No em trobo millor, pare. O potser sí. No em penedeixo de res. Si li ho explico és només perquè el secret de confessió m’haurà de protegir.

—No el vaig pas arrossegar al llit, jo. Era a mi que volia i ho saps perfectament. Del primer dia, va estar enamorat de mi. I si es va casar amb tu va ser només perquè jo no el volia.

—No era això que deien les teves cartes.

—Les cartes, burra, eren només literatura. Literatura i prou. Què has d’entendre, tu, que no has sabut distingir mai realitat i ficció. Vet aquí un del teus problemes. Un de tants.

—Ara el problema el tens tu.

—Com vol dir, senyora Emília?

—Suposo que li ho puc confessar amb tota tranquil·litat. Fet i fet, ja és irreversible.

—Digues, mala bruixa, què és irreversible?

—Tot plegat, pare, tot plegat.

—Sempre hi ha temps per al perdó.

—Això espero, pare. El perdó etern.

—Què has fet, Emília?

—Allò que hauria d’haver fet el primer dia.

—Senyora Emília, no pot ser cert això que m’està dient.

—Tan cert com que sóc davant seu, pare. No passarà d’avui, li ben asseguro. Ja em pot dir quants parenostres em toquen.

—Emília, bufona, tu i les teves pel·lícules.

—Tens raó, Enriqueta, potser n’hem fet un gra massa. Deixem-ho córrer i anem passant que se’ns farà tard.



Tard com sempre. A la nostra edat mai no és prou tard. Crema la cera a les capelletes i encara espero el meu torn. La meva germana adora aquesta estona de protagonisme amb en mossèn Ramon. No sé què farà quan el retirin que per força l’han de retirar un dia o altre, amb l’edat que ha de tenir. Que no va ser ell que ens va donar la primer comunió? Calla, ja surt.


—Emília, que et volies quedar totes les penitències per a tu?

—Enriqueta fes via que no et queda gaire temps. Enriqueta, què tens? Que t’ofegues? No facis aquesta cara, dona. Això mateix, seu seu. És normal aquest tremolor, no t’hi encaparris. 

—Senyora Enriqueta, que es troba bé? Senyora Emília, què ha fet? Déu dels cels!

—Truqui a urgències, pare. Millor encara. Ben mirat, seria més raonable una extremunció, no li sembla, pare?


dilluns, 11 de novembre de 2013

CAP GRÀCIA


L'home del barret seu a la terrassa d'un cafè venecià. Observa els coloms. Fuma. Persegueix culs de turista amb les ulleres de sol fins que veu que ella arriba.
 
diu: Sents la pudor?
diu: Què prens?
diu: Vermut.
diu: Vermut.
torna a dir: Sents la pudor?
diu: Vols dir que hi ha algú que no la senti?
diu: Suposo que estan massa enfeinats a evitar que la ciutat s'acabi d'enfonsar.
diu: És bo?
diu: L'acudit?
diu: El vermut. L'acudit fa estona que put.
 
 
 

dilluns, 4 de novembre de 2013

POSTAL #32



Un nombre indeterminat de desencisos m'ha fet passar els darrers dies abans de l'estiu. La calor senyoreja ufanosa a cada cantonada i pessiga les pedres fins a convertir-les en brasers escampats. Corregeixo exàmens, sec a llegir poesia russa a la recerca de traduccions enginyoses i escolto les pastures endreçades que entretenen els turons. A les nits, no t'enganyaria, procuro dormir tant com puc. Al sofà mateix si cal. He demanat als nois que no vinguin a casa. M'avergonyeix el desordre que ells no em coneixen. A canvi, carreguem tot sovint els instruments fins al salt i, un cop allà, pervertim l'alè de l'entorn a base de melodies que han après a fer seves. Sospito que les hores que deixem passar no van a parar enlloc. Arbres que cauen sols al bosc. La teva veu em venia a recollir a l'estació de trens. Pujàvem al cotxe. Hi havia res més al món?
 
 


dilluns, 28 d’octubre de 2013

POSTAL #31




T'he vist fa una estona mentre esmorzava i esperava que la llet s'avorrís del bull. Els cabells curts altra volta, com en aquella foto que jo adorava i, als ulls, el teu somriure encomanadís, tan llaminer. Duus una criatura al coll i algú que no conec et passa el braç per l'espatlla. Sou a l 'estranger, tan lluny d'aquí com gran i lluent. El diari s'escarrassa a fer la seva feina però jo sóc capaç només de veure aquest bocí de foto que acaba de fuetejar-me. Els cabells curts altra volta. El somriure dels teus ulls. Demano si puc arrencar la pàgina i encara dubto i et torno a mirar i ja no sé descórrer un nus que se'm passeja de la gola a la boca de l'estómac. El poeta em salva d'una mena de plor que esgarrapava. Se m'asseu al costat i comença a xerrar a la seva manera atropellada. Ha descobert Calders i no se'n sap estar. Diu, quina cara d'idiota aquest paio, oi? Que els coneixes? Com sovint, no trobo la resposta adequada.


dilluns, 21 d’octubre de 2013

POSTAL #30

                               

Un refredat traïdor m'ha tingut forrellat a casa la setmana sencera. Els nois venien cada tarda a posar-me al dia. Seien per tot arreu, de qualsevol manera, i no paraven de xerrar mentre a mi em frenien les cames i les parets s'esblaimaven. Els sentia riure i movia el cap de tant en tant improvisant una concordança que no podia menar. El poeta i sa mare m'han dut el menjar tots els dies i han fet guàrdia davant del plat fins al final de cada àpat. Em sé feixuc i tou, però viu al capdavall. He decidit que demà mateix em reincorporo. No penso continuar repassant amb la mirada la pols de les parets que ja conec de memòria. Fa una estona m'he aixecat a planxar una camisa. Costums nous per a plecs vells. Al final, he planxat roba per a tota la setmana que he deixat extenuat penjant arreu on miris.


dilluns, 14 d’octubre de 2013

ELS HOMES I ELS ANIMALS NO PODEN SER AMICS



Després de tot —ho podria semblar— no sóc un personatge de ficció. De fet, tinc una història que, de tan curta, no valdria la pena ni ser explicada. Podria dir-me de qualsevol manera. Inventeu-vos un nom, posem Daniel. O potser Dani. Barbut, no gaire alt, cabells embullats i passa arrossegada. Res especial. Vosaltres no, jo em veig cada matí. Abans i després d’aquest relat, treballo d’advocat. Defenso desgràcies alienes que miro de convertir en retrets no gaire grans i petits èxits provincians. Vaig tenir dues filles dolcíssimes, els noms delicats de les quals em ronden tothora a la recerca d’un somriure que jo escatimo només les estones imparells. Mai no he estat a Mèxic ni a Guatemala o bé a Hondures. És clar que tampoc no he estat a la platja de Chesil i això no pot fer-me més sospitós o menys. Potser vaig començar a llegir poesia massa aviat. Les criatures no estan fetes per a la lírica, ho sap tothom. I tanmateix, exèrcits sencers de versos democràticament rimats envaeixen les aules dia sí dia també. M’hauríeu de perdonar si sovint faig que un decasíl·lab italià pagui malgirbat les meves penyores. El meu temps no és un temps que surti als llibres d’Història o a les novel·les de ciència ficció. El meu és un temps quotidià, un temps d’ara, com el pa que us menjareu demà. De vegades, trec els ulls a passejar. De vegades, només les cames. Altres, ni això. Sec al balcó —l’espectador— i rumio la manera de ser en alguna altra banda, enderrocant dictadures i forjant la llegenda. Per passar l’estona, m’enfilo als núvols que passen. Núvols vulgars com els que decoren les vostres finestres un dijous qualsevol, diguem a les set de la tarda. I veig la ciutat, que vol fer la migdiada d’una manera que mai resulta prou digna. L’animal no em sorprèn. Més pel fet que sóc home de lletres que no pas pel seu grau de coherència amb la inversemblança. Em mira i jo li torno la mirada, el demés tot és silenci i moviment perpetu. Malgrat les enraonies, els homes i els animals no poden ser amics, raó per la qual no ens en fem. Parlem de les nostres coses, comparem anatomies, compartim metàfores, però reservem l’amistat pels iguals respectius. No faig preguntes que no vulguin respostes i ell tampoc no me les fa a mi. Tot això us ho explico perquè entengueu que, al capdavall, tampoc no em va estranyar quan —en despertar-me— el dinosaure encara era allà.

 

dilluns, 7 d’octubre de 2013

EL PIC DE LES BRUIXES






Havien arribat al poble enfilades en luxosos quatre per quatre que les havia descarregades a l’entrada, juntament amb tot de material, just passat el portal a partir del qual els coxes ja no poden accedir. Havien envaït ca l’Hug i fumaven neguitoses per tots els racons amb les seves botelletes d’aigua que sostenien amb dits ossuts i enèrgica determinació. L’Ot diu que en va sentir un parell que parlaven com nosaltres però la majoria enraonaven per petits grups en idiomes estrangers. Com més les miraves, més semblava que n’hi havia. Com si la força de tots els nostres ulls clavats en elles les fes multiplicar-se. Per bé que no n’hi havia ni una que fos idèntica a una altra, totes eren boniques per igual.

   La que va entrar a la botiga tenia la pell més fosca que jo hagués vist mai i un somriure enlluernador, que mostrava de seguida que calia. Tombava i remenava i em va fer la impressió que tot s’havia fet petit, gairebé ridícul, mentre ella repassava les prestatgeries. Només de les seves cames —més llargues que tot jo— es podria alimentar una família sencera i tanmateix, en moure’s, hauríeu dit que mai no perdria aquell equilibri elegant. No vaig poder evitar pensar en un animal exòtic que s’hagués trobat de sobte acorralat al meu trist establiment i, quan se’m va dirigir, no vaig entendre absolutament res. Fet i fet, encara que n’hagués conegut la llengua, m’hauria perdut de la mateixa manera que ho vaig fer en el plec de la seva veu. Tan fosca i tan plena d’estelles. Va començar a fer fotos amb el seu telèfon mòbil i, abans de girar cua i desaparèixer, va pagar per un petit ninot de porcellana que jo ja havia deixat per impossible. En sento el perfum, encara. Com de pastissets. Una olor massa dolça per resultar creïble. Vaig córrer a tornar al caire de la porta. Tots els altres havien tingut la mateixa necessitat i seien abocats a les finestres o traient el cap pels portals per tal de no perdre’s ni un segon aquell espectacle impossible que havia pres casa nostra a primera hora. Com si encara fóssim al llit, somiant.

   El ramat s’havia escampat arreu on els ulls t’arribaven. Lògicament ca l’Hug no les havia pogut contenir totes i havien vessat com una banyera oblidada que sobreïx per escletxes i porticons. Pujaven i baixaven escales, seien al terra de la plaça, reien enfilades al pendent i es fotografiaven amb la serralada de fons i l’embassament a baix, resplendent. En senties les riallades i els crits, com criatures a l’hora del pati a qui se’ls ha permès oblidar les hores fins que el timbre les faci tornar a fila. La canalla del poble parava boja d’una banda a l’altra, voltant-les, tocant-les. Elles s’hi avenien i hi jugaven mostrant una tendra condescendència que els grans ens miràvem amb enveja i els joves iradament, buidant-se d’un rebuig sec que els sortia de dins. La certesa que, mai abans i mai després, una remor com aquella prendria els nostres carrers. Un brunzit viu que ho amarava tot. Una promesa que havies de caçar al vol. Amb la roba estesa i les olles al foc, les dones havien sortit de casa i s’havien anat aplegant a ca l’Amèlia per compartir un xiuxiueig gens dissimulat que no les privava de seguir l’escena sense perdre punt. Els tractors aturats. Els ametllers a punt de florir. El sol havia enganyat l’hora i l’estació de l’any per a posar llum i escalf des de la corba dels rucs fins a l’ermita petita. Només el pic de les bruixes quedava a l’ombra, i encara.

    Després de la primera, en van entrar encara deu o dotze més, a la botiga. Entretenien els quilòmetres de dits i pestanyes per la pols de les meves foteses i permetien, no sense fingiment, que jo les observés amb un desfici mal dissimulat. Et calia menys d’un minut per encaterinar-te d’aquells cabells nets i lluents, que totes apartaven amb un gest idèntic que esdevenia cruel de tan innocent com era. Mocadorets de seda exagerant-ne els colls. Ulleres fosques. Bitllets grans en moneders petits que m’anaven omplint la caixa i buidant els prestatges. De sobte, se’m va presentar un dolor insuportable al costat esquerre del cap, com si de tots els pètals de la seva pell n’haguessin fet un martell que haguessin emprat per colpejar-me en un descuit. Potser devia fer el gest i tot, de defugir tal violència, perquè una d’elles em va oferir els seus ulls amatents com a consol. Prunes clàudies. Quan se’n va anar la darrera, vaig apressar-me a la rebotiga esperant que el cafè que havia oblidat de prendre em salvés.

    La música em va tornar a fer sortir. Malgrat el desencert d’un volum exagerat, aquella melodia melosa convidava a formar part del desgavell. Un esquadró de joves vestits de dol rigorós, que no havia deixat de feinejar ni un moment, havia pres possessió del camí vell. Tot d’estructures metàl·liques, panells de plàstic i enfilalls de roba havien convertit aquell racó en un univers aliè al nostre raonament però que continuava creixent al compàs d’aquell piano traïdor. Ens n’arribaven els crits i les ordres d’un que semblava dur-ne el comandament a còpia de gesticulacions neguitoses i curses d’una punta a l’altra. Com si s’hagués tractat d’un avís concertat, les criatures van deixar estar les noies per córrer a formar gotims de boques badades. S’enfilaven dalt de marges i pedrots i resseguien atentament aquella corrua d’operaris inesgotables. El petit de cal Taca va ajudar a carregar uns tubs que eren a punt d’escolar-se pendís avall i immediatament van comparèixer milions de mans menudes oferint-se pertot.

    En tota la meva vida havia vist sortir la vella Medea de casa seva tan sols dos cops. El primer, quan acompanyava serena la comitiva pel seu espòs difunt. Vaig saber que era ella només per la manera d’arrossegar la cama esquerra tal i com havia sentit dir. Durant la cerimònia, ella es va quedar asseguda fora, fumant en un pedrís que feia guàrdia davant l’església. Va tornar a acompanyar el seu home fins a la porta del cementiri i se’n tornà a casa quan tots van ser fora i aquell ben colgat. D’aleshores ençà no l’havia tornat a veure fins aquell dia, el segon cop. Passejava rejovenida entre les noies, oferint-los les seves dents escasses i xerrant pels descosits del seu vestit fosc, massa curt pel gust de les poques dones que encara quedaven amb la seva mateixa edat incerta. Si no fos notori, costava endevinar quina havia de ser la cama dolenta perquè feia via trescant pels empedrats, compartint cigarrets amb les estrangeres que se l’havien feta seva de seguida.

    No ho sé del cert quan es van començar a desvestir. Hi havia una barra llarguíssima plena de roba de tota mena penjada curosament i les noies s’hi havien anat arremolinant. Canviaven una peça per una altra i desfilaven cap un extrem on un parell de peluts els fotografiaven en totes les postures que us poguessin venir al cap. Algú que hagués estat dalt el pic de les bruixes, hauria dit que les formigues s’havien posat finalment a treballar. Una fila avançava en ordre cap a les càmeres i una altra fila impecable tornava escrupolosament al punt de partença. Tots aquells pits i aquells culs que de primer ens havien fet obrir els ulls gairebé fins a ferir-los, de sobte s’havien convertit en bocins de carn del mateix to avorrit que les neveres d’un escorxador. Vaig buscar la pell tan fosca de la meva primera clienta del dia però em vaig perdre de seguida. A mesura que anaven enllestint, aquell exèrcit de nuesa anava botint la plaça de la font. Potser s’havien oblidat que anaven nues o potser és que nosaltres anàvem massa vestits, però el cert és que actuaven amb tanta naturalitat que trobaves que ni les criatures no les miraven ja amb cap mena de lascívia.

    De fet, la canalla havia començat a preocupar-se pels cotxes que feien passar la seva paciència a l’entrada del poble. Ningú de l’equip no havia vist que s’entretenien apedregant-ne els vidres i punxant les rodes. Desmuntaven els seients i els duien fins al descampat del davant de la cova. Havien anat amuntegant-los fent-ne una pila on després abocaven altres parts dels vehicles que ja eren només un esquelet sense fesomia. Sentíem el riure de les noies que seien en rotllanes impúdiques de xerrera incomprensible. Com que els operaris eren tots bevent a ca l’Hug, no van veure com els nostres joves els havien anat prenent l’equipament, com feien farcellets de la roba i la carregaven fins a la cova on el munt ja començava a fer patxoca. Al camí vell ja no hi quedava gairebé res que no fossin les estructures metàl·liques i els llums de les càmeres que encara no havien acabat de retratar.

    Potser alertat per tant exercici, aquell que ens havia semblat el director va advertir les incursions del nostre jovent i, encara sense dir res, va cercar amb la mirada on anava a parar tot allò que li havien estat manllevant. Es va apropar a la barana del mirador des d’on el descampat quedava a cop d’ull i va veure el munt tan ben format a l’entrada de la cova. Amb els ulls esbatanats, va deixar anar un crit desarticulat que va descobrir innecessari, quasi impertinent. Aleshores va llambregar al seu voltant, com si volgués aclarir-se la gola i les idees. Va veure les noies abstretes, voltant la font, i la gent del poble que semblava que reien les gràcies d’aquells petits salvatges. Va anar a parlar amb un dels seus i es va fer acompanyar fins a l’alcalde, que jugava a cartes amb els operaris sobre el feltre verd de la taula més gran del bar.

    El nostre cap i els altres jugadors de whist van aixecar-se educadament i van seguir el director i el seu ajudant fins al forjat. Només el nostre no suava. Els altres havien encetat fins i tot un riure histèric que de seguida va quedar entès quan es va veure que la pila havia començat a cremar. La canalla cantava cançons i jugava a saltar el foc i els forasters no donaven crèdit al que veien de dalt estant. Un dels fotògrafs, que s’havien aplegat al petit grup, s’havia engrescat a prémer el gallet de la seva càmera fins que algun company l’aturà amb un cop sec de colze. El poble sencer es va anar afegint a l’empedrat del mirador. Ens abocàvem per sobre la barana i rèiem i picàvem de mans seguint el ritme de les cançons que venien de baix. Les més velles coneixien una lletra un xic diferent de com les cantàvem nosaltres i no va faltar alguna enganxada entre els que defensaven un text o l’altre.

    Medea s’havia endut les noies passejant pel camí nou. Buida la plaça de la font, una processó de pells colpidorament nues havia seguit la cama arrossegada de la vella. Si t’hi fixaves bé, en podies veure un parell o tres que encara no havia arribat al pic de les bruixes. Com que algú havia fet callar els altaveus, se sentia només els espetecs del foc i una asincronia de veus rovellades que feia confortable el joc dels més menuts. Mirant de trobar una explicació raonable, el director s’havia endut el nostre alcalde en un apart, al final del pla. El vèiem gesticular neguitós mentre l’altre s’acaronava les barres pentinant una barba que feia anys que duia ben afaitada. Va cridar els seus operaris que abraonaven ara el nostre representant que no semblava especialment preocupat, sinó tot el contrari, fins al punt que aquest els feu callar tots amb un sol crit, sec i cru. Ens va mirar i va somriure. Va prendre el director per l’espatlla i el llençà mirador avall.

    Algun dels operaris va començar a plorar. Un plor que es va agreujar quan s’apropà al forjat i descobrí que la canalla ja havia arrossegat cap el foc el director, que encara movia espasmòdicament i ridícula les cames. La meva pedra va tocar de ple l’ull esquerre d’un dels fotògrafs que havia arrencat a córrer d’esma cap on érem nosaltres. L’Ot va pelar els altres dos fotògrafs amb una branca que encara no entenc d’on havia tret. Després els vam enviar avall on anaven a parar tots, com un degoteig festiu de cossos sense vida que els més vells llençaven entre tres o quatre. Encara no tocaven terra que ja els havien fet cremar a la pira. No teníem ni temps de sentir-ne el so que feien en picar sobre la pedra. A l’hora de dinar ja no quedava ni un senyal d’aquella visita inesperada. Potser una olor no del tot desagradable i les darreres brases de la cova. Vam saber que la vella tornava a ser a casa i de les noies ningú no en va parlar. Llàstima.


dilluns, 30 de setembre de 2013

POSTAL #29

 
Es pot dir que espero la teva veu travessar el pont i picar a la porta de casa. He comprat uns llençols tan blancs que enlluernarien la nit més fosca que ja no tindrem. Són nets i plegats de braços per a quan tu arribis. Els he parlat de les teves cames que juguen durant la nit a empaitar ciutats invisibles. De la boca oberta. Mig somriure i un fil de baba. Pel seu ofici, ells han après a callar però no costa gens interpretar aquesta reserva car no és tan sols desig compartit sinó l'essència mateixa del propi silenci. El poeta pregunta per tu. M'ha llegit uns versos que he descobert entre les partitures que estem treballant i tot ell ha envermellit d'innocència. Duien el teu perfil per tot acròstic. No he sabut què contestar.
 
 


dilluns, 23 de setembre de 2013

ELS COTXES DEL MERCADAL

 


Ella havia arribat tard la primera vegada i semblava que ja no s’escaparia mai més d’aquella sort. Ell s’hi havia presentat massa aviat i, malgrat que es va prometre no repetir l’error, va seguir esperant en aquell mateix punt de trobada cada cop que havien tornat a quedar. Mirava el rellotge i confirmava que es moria de ganes de veure-la. Hi va haver un dia, només un, que ell va pensar que no arribaria a temps. Un funeral inapropiat havia estat a punt d’enterrar-lo en vida i, mentre corria carrer Llovera avall, un missatge d’ella el va avisar que la pressa era sobrera i l’agonia, debades. Mai a la vida havia trobat la Plaça del Mercadal tan buida com el cop que ella es va excusar amb una frase petita, gairebé incomplerta. 

     Es coneixien de sempre, però fou per casualitat que aquella tarda van convenir de veure’s després de deixar les nenes. Ella li havia demanat si podria fer una ullada a uns documents i ell va pensar que no estava bé fer-la anar al despatx. Ella va haver de tornar enrere quan es va adonar que el dossier s’havia quedat al maleter del cotxe i ell va pensar que havia confós l’hora. Va fer un petó a les bessones i va córrer fins al lloc on havia perdut la memòria. Quan va veure l’hora que era, es va adonar que ja no valia la pena excusar-se i va caminar amb parsimònia fins al centre, convençuda que ell l’hauria pres pel que no era. Però en tombar a cal Navàs el va descobrir de seguida fumant sota la porxada, més embullat que savi, distretament plantat. Es va aturar i se’l quedà mirant embadalida fins que els ulls d’ell, amb un somriure i prou, la van convidar a ser feliç.
   
     Van seure allà mateix. No sabia que tornaves a fumar. Van demanar un cafè amb llet. Ella sense sucre i ell amb el sucre de tots dos. A veure, explica. El sol havia arrossegat la tardor i aquell dilluns feia veure que tot l’any era primavera. Mentre ell revisava els papers, ella es va encendre una cigarreta del paquet que ell havia deixat sobre la taula. Va treure unes ulleres passades de moda de la butxaca i la va mirar. No sabia que tornaves a fumar. Però ja no va advertir que els llavis d’ella havien decidit que els abellia aquell sentit de l’humor perquè ja havia tornat a la lectura. Ella ho va aprofitar per escrutar-lo furtivament i s’adonà que els dits d’ell eren massa petits però va anar de poc que no cedís a l’impuls d’acaronar aquella mà absurdament ampla que ell maldava per mantenir inalterable a la mirada d’ella. Estava tan pendent de semblar concentrat que se li feia impossible concentrar-se de debò si no era en els peuets d’ella que feien el belluguet, ballarines de purpurina, tan a prop dels seus per sota la taula. Li va demanar si podria emportar-se tot aquell calvari per estudiar-ho amb deteniment i ella va acceptar pel sol presagi d’un proper cafè.

      Alliberats per fi, un primer silenci insolent s’embolicà amb els sobrets estripats. Van conèixer tot l’empedrat de la plaça, cada balconada, cada persiana, cada aparador. I aleshores una ximpleria els va salvar. Qualsevol cosa, res important. Ella va riure i ell no se’n va saber estar. La boca d’ella, de bat a bat. Els ulls d’ell, forrellats. Van començar a parlar de les nenes i l’escola. El jersei ple de pèl. És maco el teu gos. L’escola de música i les mitges de dansa. Els dits d’ella tan llargs i ossuts. Que havies tocat el piano? Ell no li coneixia el rubor. Sabia la piga de memòria i aquella mania seva de jugar amb l’anell. Sabia que estirava l’esquena de seguida que s’adonava que havia anat encorbant-se poc a poc. Sabia perfectament el dia del seu aniversari i el dia que va acabar la carrera. Però no li havia conegut mai les galtes enceses. Ella va amagar per instint les mans sota les cuixes i ell va prohibir els seus ulls de mirar-la. Van tornar a riure, massa i tot. Les altres taules per força havien de reprovar aquells riures sense edat. El mòbil d’ell va sonar i un gest enrampat el va apagar massa tard perquè el fil ja s’havia trencat. I va tornar a sonar. Ella es va aixecar quan va veure el rellotge de l’ajuntament i ell ja parlava per telèfon. Ella sentí el seu nom als seus llavis i va fingir no haver-se estremit i enfilà carrer enllà perquè ell havia aclarit amb el gest que es feia càrrec de l’hora. No va deixar de mirar-la mentre ella es perdia entre la gent i deia sí i deia no aleatòriament perquè s’hi veia obligat, quan en realitat només repetia en silenci: Gira’t. Gira’t. Gira’t. Ella es va girar quan pensava que l’altre ja no la veuria. Mentre les bessones es cordaven el cinturó del cotxe, va teclejar retòricament: Quedem dilluns vinent, doncs?
    
     Ell va tornar a arribar d’hora i ella tot al contrari. Havia redactat un dels seus informes i en repassava de memòria cada coma, cada afirmació, per assegurar-se que havia estat raonablement clar. Prou, si més no. La va veure aparèixer pel mateix cantó i maldà per contenir un somriure immens que s’obria pas rere la pell. Van dubtar un instant abans de seure al mateix lloc que el primer cop, davant dels mateixos cafès amb llet, encara calents. Ella no es va excusar però, com que ell no ho havia demanat, no li va estranyar arrencar a parlar tot seguit sobre aquell divorci del qual li havien demanat el parer. Se li va apropar amb innocent impudícia i va abaixar el to de veu perquè eren al mig del carrer i ell no estava avesat a despatxar a ulls de tothom. Llegia el propi escrit a una velocitat que s’enferotgia a cada nova ratlla fins que va sentir com ella deia el seu nom i posava la mà al paper. Va guardar el sobre a la bossa infantil d’una de les nenes i va prendre la tassa entre els llavis convidant-lo a ell a fer el mateix amb un silenci mesurat. Aquest cop va ser ella que va treure el tabac.

      És absurd pretendre que no els calien paraules, que en tenien prou de fumar i prendre cafè. Però si les convencions socials fossin més permissives no seria del tot tan lluny de la realitat. Com que tornaven a seure davant per davant, s’entretenien amb versions completament diferents d’aquella plaça perquè l’alternativa hauria estat deixar que llur mirades convergissin en un mateix compàs. I això encara no era lícit. No del tot. Ella volia sentir-lo parlar de la seva dona. L’última cosa que volia ella era sentir-lo parlar de la seva dona. Com que treballaven juntes, ell sabia del cert que hauria estat fàcil parlar de la feina d’elles. Però hi havia un tap de suro al coll d’aquella ampolla que no volia cedir. En canvi, van estirar el fil d’una conversa que els qui són pares saben inesgotable. Pintura a les mànigues d’una bata. Xandalls per planxar. L’assecador com a tortura de bon matí. Qualsevol acudit senzill els havia fet tornar a riure d’aquella manera. Ell la sabia fer riure. Ella sabia com fer que ell digués totes aquelles bestieses, l’una rere l’altra. Hi havia preguntes que no calia fer i respostes que haurien sobrat. Ell odia l’albergínia i ella l’arròs amb llet. Les flors preferides d’ella són les tulipes, ell prefereix els crisantems. Va ser ell que va començar a ensenyar fotografies de la filla al mòbil i ja no van saber dir prou. Però les hores no s’aturen. Ella va aixecar-se per pagar i ell la va acompanyar fins a la barra. Mentre esperaven, un mirall immens que presidia el fons de la sala els va convidar a veure la imatge d’ells dos, de costat. I encara que no va passar, definitivament no va passar, tant ell com ella recorden que es van agafar la mà mentre la cambrera li tornava el canvi.

     Dilluns següent, a l’hora de dinar, encara no havia aparegut l’excusa versemblant que els permetés una retrobada. Ella havia tingut el telèfon a la mà des de primera hora. Ell va teclejar onze vegades el mateix missatge al llarg del matí i onze vegades el va esborrar. Malgrat que ell va consultar la safata d’entrada de manera malaltissa, el correu electrònic que ella li havia escrit durant l’hora del cafè —gairebé amagant-se’n— no va poder arribar a la safata de sortida. Va agafar les bosses de les bessones amb una mà sola mentre l’altre mà mantenia l’esperança que la pantalla s’il·luminaria amb el seu nom. Avergonyit d’ell mateix, va entaforar el mòbil en silenci al fons de tot de la butxaca del pantaló i va provar de concentrar-se en les històries que la seva filla li anava explicant mentre caminaven cap a la classe de dansa. La seva taula va quedar lliure just quan ell hi passava per davant. Les casualitats no existeixen. Es va asseure i va treure el llibre que no acabaria mai de llegir. Tot és casual. La cambrera no va tardar gens a arribar amb dos cafès amb llet fumejant la safata i un tret amable. Feu un gest amb el cap. La seva dona ja arriba. Ella tot just entrava a la plaça quan el va veure assegut, parlant amb la cambrera que deixava dues tasses sobre la taula. Va pensar a fugir del país però, com que ell s’havia girat cap on ella era i el seu somriure l’havia agafat del bracet i l’estirava, se li va apropar. Ell la va fer seure mentre li explicava l’equívoc que els acabava d’hipotecar la setmana, la vida sencera.

      Van sortir corrent cadascú per la seva banda confiats que havien reservat aquella estona setmanal. Hi ha pactes que no s’expliquen ni es posen per escrit. Dilluns sempre vinc jo. Ella es passa el cabell per darrere de l’orella. Ell s’estarrufa la barba. Jo també, tots els dilluns i tots els dimecres. Ella apaga la punta de la cigarreta. Ell se n’encén una darrera. Què llegies? És massa gruixut.

      T’agrada? Sempre sembla que no avanci. L’has llegit mai, tu? No l’havia ni sentit. T’agradaria. És massa gruixut. Van repetir l’escena d’anar a la barra a pagar el compte pel sol fet de gaudir d’aquella fotografia que, tret d’aquell mirall, ningú no els faria. Ella va posar totes dues mans a la butxaca per assegurar-se que no voldrien resseguir els dits d’ell que s’entretenien tant com podien en les monedes adequades. Un parell de criatures va entrar d’una revolada empaitant-se davant del mostrador. Un dels petits es va ficar entre ells dos i l’altre els va empènyer matusserament. El frec dels seus abrics festejant la melodia d’un sol acord, abans d’acomiadar-se.

     Una tempesta violenta els va sorprendre asseguts a la terrassa del cafè el darrer dilluns de tardor. Havien estat parlant de Kernis i Barber. Les bessones estaven assajant unes peces per a violí i ella li n’ensenyava els progressos que havia gravat amb el mòbil. Ell mirava embadalit dues criatures idèntiques que convertien quatre cordes en un prodigi i ella havia reposat la mà al braç d’ell gairebé sense voler, però no l’havia enretirat. Ell sentia el dolor d’aquell pes com un alliberament, així que no es va moure per a res fins que la pluja es convertí en indefugible. Suspesos de tot context, van estar-se encara un moment sota el diluvi mentre la resta de la plaça corria a aixoplugar-se a qualsevol racó. Tot d’una, van adonar-se que pertanyien al mateix món que els altres i es van posar a cobert sota les porxades. Ella va encendre una cigarreta que ell li va prendre per fumar. Un parell de sabates molles. La tarda com una nit. Ella el va agafar de la mà. Vine. I el va estirar per córrer i travessar la plaça que l’aigua havia fet seva, córrer per carrers que es fan cada cop més estrets rere la Prioral fins un portal arraconat. Veníem sempre a fumar, amagades aquí. Les mans encara confoses, els dits emparentats. Tant ell com ella recorden exactament el mateix petó que no van fer-se.

     Orfes de la tempesta, van emparar-se en la mateixa taula i els mateixos cafès fins que nadal es va endur per decret tots els dilluns. Cada cop que sortien a passejar, cercaven entre els vianants la mirada que els estava cercant entre els vianants. La tarda del darrer dia de l’any s’haurien pogut trobar com a mínim en cinc ocasions. Van fer cua a la mateixa pastisseria i es van endur dues safates idèntiques de lioneses de crema d’avellana. Van entrar a la mateixa sabateria de calçat infantil i van estalviar-se un adjectiu similar quan van veure unes sabatilles amb llumetes que fins i tot van arribar a tocar. Van evitar exactament de la mateixa manera l’immens aparador de la botiga de joguines obviant la insistència de llur filles. Van odiar totes aquelles nadales repetides sistemàticament des de dues puntes oposades del mateix carrer. Abans de tornar a casa i acomiadar definitivament la fulla del calendari, encara es van aturar a contemplar els llums del mateix arbre de Nadal que havia envaït la seva plaça. Menys de set passes entre el lloc on era ell i el lloc on era ella. I tanmateix, no es van veure. Just després de la darrera campanada, mentre els altres reien i acabaven d’ennuegar-se amb el raïm, els seus missatges es van creuar en una xarxa col·lapsada que esperà una estona abans de permetre’ls el primer somriure de l’any.

     Els seus dilluns van tornar amb les classes i un fred sever que escombrava la ciutat. Mentre esperava, ell va adonar-se que tenia l’encenedor d’ella, que l’havia tingut tots aquells dies. Mentre corria, ella va adonar-se que tenia l’encenedor d’ell i va maleir-se per no haver-se aferrat a aquell consol absurd durant les vacances. Un abric nou. Els cabells més curts. Van decidir quedar-se dins el cafè, arrapats al mirall que els coneixia de debò. Ella va posar un paquet sobre la taula. Potser ja l’has llegit. Ell va posar un somriure sobre la taula. No l’he embolicat. Els ulls d’ella, finestrals. Tenia quinze anys, quan me’l van regalar. Els dits d’ella, gymnopédies. No he deixat d’escoltar-lo. Els cabells rere l’orella. I un silenci insuportablement llarg que els obliga a veure un cotxe fora d’època, flors de garlandes, que tomba cerimonialment la plaça abans de deixar una núvia a la porta de l’ajuntament. Fa temps que van tancar la plaça a la circulació quotidiana i potser per això tots els ulls persegueixen les rodes i esperen delerosos amb el nuvi que s’obri la porta. Ella posa el disc només de pujar al cotxe. Les bessones no callen. Ell llegeix fins tard i s’adorm amb el llibre sobre el pit i les ulleres posades. Durant la setmana, aprofiten aquells regals per farcir els correus que s’envien a totes hores i que —fora d’això— no diuen gran cosa. Tampoc no cal. En tenen prou de veure el nom de l’altre que torna a aparèixer a la pantalla. Un altre cop. Un altre cop. Un altre cop. La correspondència.

     Es troben tots els dilluns, indefugiblement. Només un enterrament els en priva. De vegades passegen i eviten una pulsió del tot lògica d’agafar-se la mà o passar el braç per la cintura de l’altre. Ell l’ajuda amb els encàrrecs, ella li escolta algun plany. De vegades només prenen cafè i fumen en silenci. Una tarda, ella ha d’aprofitar per força aquella estona per anar a la perruqueria. Ell s’excusa. Sempre pensa que ella li fa el favor de passar-hi l’estona. Ella l’arrossega, li cal la seva companyia. Ell aprofita per demanar que li retallin el clatell i la barba i seuen de costat deixant que uns dits estranys els amanyaguin el cap. Alguna vegada les mirades es troben perquè es veu que els miralls s’han conxorxat per a fer-los jugar. Quan marxen, ell veu els cabells d’ella al terra i voldria recollir-los. Adorar-los. Veu com s’apressen a desfer-se’n amb l’escombra i la pala i aquell sacrilegi l’indigna de tal manera que l’estómac li fa mal. Et trobes bé? Ella veu que amb la barba se li han endut uns anys i es troba vella i ridícula amb aquest pentinat nou que ha deixat que li fessin. No te’n fotis. Ell es redreça i somriu i es guarda tots els afalacs que voldria dir perquè ha après a mesurar les paraules i amagar-les sota la toga.

     Un dia es troben al teatre. En l’entreacte surten a estirar les cames i els seus grups es confonen. Es saluden els uns als altres i, tot de cop, els llavis d’ella i els d’ell freguen llur galtes en el marc d’aquell ritual. Ella pensa que tots els ulls els guaiten. Ell s’amaga entre les ratlles que el marbre dibuixa al terra. Queden de costat. Ell mira de recordar si les hi havia vist mai, aquelles sabates. Ella és a punt de retreure-li que hagi triat justament la camisa grisa. No es diuen res, ni tan sols participen de la xerrera animada que els seus acompanyants han estrenat entre rialles. Fins que sona el timbre que els obliga a tornar al seient. Ell s’apressa a passar davant de tot. Ella s’espera la darrera, amb parsimònia. Un cop a lloc, ella busca l’espatlla d’ell i troba un desig. Un cop a lloc, ell busca el ble rebel d’ella i troba un consol. Amb els actors sobre l’escenari i els llums apagats, ell li escriu un missatge al mòbil que ella contesta immediatament. El dilluns següent repassen plegats el final de l’obra. 

     Fa unes setmanes que han afegit els dimecres a les seves trobades. Un missatge discret empeny un altre missatge igual de discret i ja són davant per davant. Fa temps que les clàusules del seu acord són clares. Ella xerra atropelladament i ell la fa riure. Ell demana per les bessones i ella recorda cada anècdota de la filla d’ell. Comparteixen llibres i pel·lícules que després comenten badocament. Ell s’apassiona amb detalls que ella —fins aleshores— havia trobat esquifits com el cap d’una agulla. Ella s’encén per injustícies del dia a dia i ell se l’escolta amb posat seriós fins que troba el moment de temperar i replegar-li la mala llet per a convertir-ho en un somriure de banda ampla. De seguida la setmana es fa insuportable si no afegeixen els dimecres a les seves trobades així que aprenen rituals nous per a desitjos vells. Ella l’acompanya a recollir la filla a classe de dansa i tot seguit enfilen tots tres fins al conservatori. La petita no tarda a prendre la mà d’ella i ells cerquen aquella imatge als vidres de tots els aparadors. Després, s’estan una estona entre una coma i el punt final als peus del General Prim, mentre les criatures creixen plegades empaitant els coloms que ells no s’atreveixen a fer volar.

     Un migdia, ell plega del despatx i camina distret fins que un cotxe és a punt de passar-li per sobre. Amb el cor en un puny, acaba de travessar el carrer i s’asseu un moment, el temps just per fer de la respiració una cançó coneguda. Mentre es repassa a l’espera que tot continuï al seu lloc, la veu a ella que feineja per aparcar el cotxe. S’engresca en aquella contemplació conscient que ella no el veurà. El punt de concentració al rostre. La perícia tranquil·la. Les cames, les seves cames, ara que ja surt. Ella fa estona que l’ha vist i ha fet de maneres de completar el millor aparcament de la seva vida. Aixeca el cap i el saluda i ell va a trobar-la. Decideixen dinar junts. Seuen l’un davant de l’altre en una taula esquifida. Ella tasta la salsa del plat d’ell. Ell se li acaba les patates. Beuen més vi que no es pensaven i els deceben les postres que ella deixa a mitges. Xiuxiuegen fent broma dels altres clients. Ell s’inventa històries estrambòtiques que ella s’atreveix a perfilar. El cambrer els reprova amb la mirada i ells callen. Només un moment. Ella li allarga els sobrets de sucre del seu cafè. I demana més històries.

      Tot l’auditori per a les bessones que són dalt de l’escenari. Andante tranquilo. Ella seu davant de tot d’un altre curs que s’acaba amb les cames encreuades i el cor encongit. Mira les filles i recorda quan en tenia una a cada pit. Per un moment, el record d’aquell pes als braços li fa tant mal que una feixuguesa esgotadora li empresona fins i tot les ganes de fer fotografies. No té ni esma per foragitar una humitat amarga que assetja els seus ulls. Walton és a punt d’endur-se l’últim dilluns abans de les vacances. O potser ha vingut a prendre’ls tots. Ell s’ha assegut al final del final, ella no ho sap, i s’ha estat tota l’audició amb els ulls clavats en el clatell d’ella fins que les bessones han segrestat la seva atenció. Vençut pels arcs en sincronia, una cordada de pensaments se li estenen de punta a punta de la sala. Ell prova de recollir-los. Els plega amorosament i es prepara per desar-los a l’armari de la memòria. Però els records són més tossuts que no es pensava. Els aplaudiments el desvetllen del somieig. Les bessones saluden amb un rubor que ell coneix. Una de les dues l’ha vist i li pica l’ullet amb tanta complicitat que el fa tremolar. S’aixeca d’una revolada i fuig corrent.

      A principi d’estiu, canvien els dilluns per uns quants correus que no diuen gaire cosa i una processó de missatges curts de mòbil. Els reconforta saber-se connectats, molt més que una col·lecció estèril de llocs comuns en times new roman. Hi ha cops que ni tan sols escriuen res. Uns punts suspensius. Uns signes d’admiració. De vegades, ni això. Només el nom de l’altre en el lloc del destinatari i prémer el botó d’enviar. Intercanvien alguna foto, potser la referència d’una referència que els permet continuar pretenent una intimitat un pèl tramposa. Les bessones demanen per la filla d’ell. La filla d’ell demana per les bessones. A la platja, ella s’adorm amb els ulls oberts i sovint perd el fil de la conversa. Desapareixen els banyistes. Desapareixen les barques i els para-sols. Camina mar endins fins que no la veu ningú i allibera un plor tan seu com les cames que belluguen desdibuixades sota l’aigua. Ell va sovint a cercar la seva taula a la terrassa del Mercadal. No treu els ulls del llibre que fa veure que llegeix però prem amb força el telèfon a la mà lliure. Un dia es veu obligat a fer una foto de la cadira d’ella, tan buida. Un cop de puny. 

     Queden una tarda per dur les filles al cinema. Es troben a l’entrada i les nenes corren a abraçar-se i petonejar-se mentre ells dos romanen estàtics, figures de pedra. Ell mira la canalla, pensa que la tendresa és tan senzilla com l’edat i enveja dolçament aquella naturalitat. En mirar-les, ella es diu que l’edat complica la tendresa, que fa amarga tota naturalitat. A la cua per les entrades ja riuen tots. Un jersei verd de tirants deixa l’espatlla d’ella a l’aire i ell arrapa els ulls en aquella pell de xocolata. Troba que l’estiu l’hi ha tornat molt més prima i voldria assegurar-se’n mesurant la seva cintura amb totes dues mans, abastar-la. Ella s’ha distret en els panxells de les cames d’ell, plenes de pèl, domèstiques. Potser perquè ja no sap on és la força que sempre trobava per buscar-li la mirada i mantenir-la ferma, colpidora gairebé. Seuen un a cada punta i la filla d’ell, entre totes dues bessones. Tres seients, l’oceà entre dos continents que es remou mentre dura la pel·lícula. Les bessones no paren quietes i transformen mil cops aquella geografia punyent. El darrer quart d’hora el passen junts, l’un al costat de l’altra. Les nenes han saltat dues files endavant i els han deixat sols, genolls fregant. Vaixells a la deriva. Ell li agafa la mà. Ella tremola. Ella l’enretira quan encenen els llums. Ell tremola.

      L’últim dimecres d’agost, ell seu sol al despatx per un assumpte que s’ha presentat d’improvís. Fins i tot les parets han fugit de vacances. Consent que un reflex inconscient prengui el telèfon i la truqui per convidar-la a dinar. Ella accepta de seguida per la sorpresa de tenir la seva veu tan a tocar malgrat que li cal fer mans i mànigues per arribar —com aquell qui diu— a l’hora convinguda. El cotxe d’un repartidor els fa pensar que no són sols, però el Mercadal és un desert abandonat. Quan ella arriba a la seva alçada i ell se la mira, llur desitjos prenen de seguida la iniciativa. Encara és hora que es diguin mitja paraula quan ell treu les claus del despatx i no tenen temps de parlar mentre ella el segueix, corrent escales amunt. Un cos sol arrapat a la mateixa porta d’entrada. Ella li mossega el tou dels llavis, les mans d’ell atrapades al seu cul. S’estiren atropelladament al sofà de la sala d’espera i es repassen amb tots els dits cada racó, cada costura. Es perd la roba i es perd la pressa. Una suor plena de calfreds despullada de paraules. S’afiten amb els ulls oberts de bat a bat, convidats al gaudi de les olors i els plecs. Fins que els en queda només el record.

      Van deixar passar les hores sense abandonar aquell racó del despatx, cosits l’un a l’altre, xerrant i rient. Es besaven de sobte i es trobaven de nou envestint-se, al terra mateix, amb parsimònia. I després repassaven la petita història que els pertanyia i en feien una lectura nova, plena de matisos. Ella va estar a punt de dir el que ell va estar a punt de dir. Aleshores se’ls va acabar el tabac. Ell va sortir arrossegant la seva nuesa a remenar armaris i calaixos i va tornar victoriós brandant un paquet per estrenar. Se la va trobar a mig vestir, de cop convertit en un intrús. Ella es va asseure, la brusa descordada. Ell es va quedar plantat, es va encendre una cigarreta i va fingir un somriure que ella va acceptar de bon grat. Les finestres tan traïdores, ni un bri de llum. Van agafar l’ascensor per baixar i ella se li va abraçar. Ell li olorava el cabell i somiava. El carrer fosc cremava quan ell la va acompanyar fins el cotxe. Ella el va fer pujar i ell va sentir el seu perfum en tot l’entapissat. Amb la clau en el contacte, la música es va encendre i la veu greu de Nick Cave els va fer riure tots dos. Ficció i realitat. Ella sempre havia pensat en ell quan la sentia. Ell sempre havia pensat en ella quan la sentia. No es van dir res. Ella el va sorprendre quan, sobtadament, va fer girar el cotxe pel carrer del vidre i el va fer entrar triomfal al Mercadal. Les terrasses eren a vessar de gent que reprovava aquell vehicle insolent. La seva taula era buida, com si els hagués esperat tota la tarda. Van sortir pel carrer Major i van reprendre el camí. Ell li acaronava el clatell i ella sentia els seus dits a punt d’arrencar-li els pensaments. El va deixar a casa i ja no es van tornar a veure. Sinó per casualitat.


dilluns, 16 de setembre de 2013

AFRUITAT





Veritablement vaig ser jo mateix qui els va fer venir i tanmateix, encara ara no me n’explico els motius. El cas és que aquí me’ls teniu. Un bon parell de ganàpies —ja t’ho diré. Veieu aquesta poma? És l’únic que no podeu tocar. Us penseu que em van fotre ni cas? Exacte. I és que, escolta, tot pagat, no haver de patir ni per la roba ni pel menjar, horari absolutament lliure, hostatjats ben bé al paradís... En fi, hi ha gent per tot. Veieu això? És l’únic que no podeu tocar. No ho dic per dir. Si toqueu la poma ja sabeu on teniu la porta. És que no me’n sé avenir, una sola condició, només una. Res. Ni puto cas. Sí sí, ja ho podeu ben dir, dec ser del gènere tonto. Jo volia pensar que una parella jove, entenimentada, una parella com déu mana amb tot a lloc, no deixaria passar una oportunitat com aquesta. Sí que —depèn de com t’ho miris— si la cosa no hagués anat així i enlloc d’un parell de ganàpies haguessin estat un parell de xais potser ara no us podria explicar pas res de res i aleshores a mi se m’hauria acabat la feina i la distracció. Potser sí que jo mateix els vaig empènyer, en certa manera. Penseu-hi, l’únic que no podeu tocar. Ves, vist així. Encara em sembla que els sento.


—Estàs emprenyada.

—Mira, ja ha parlat l’observador.

—Dona, no et posis així.

—No et posis així no et posis així. Que no em posi així? Mira, passa. Paaaassa. No et posis així. Déu que et va parir.

—Escolta que no és només culpa meva, eh!.

—És que s’ha de ser burro. Però burro burro. Què dic burro? s’ha de ser gilipolles!

—Mira, si t’has de posar així, més m’estimo que ho deixem córrer.

—Això, deixem-ho córrer, que el nen té la pell fina.

—Dona, la pell fina no, però és que m’acabes de dir gilipolles.

—És que s’ha de ser gilipolles, xato. Que ens acaben de fotre fora del Paradís, del puto Paradís, i tot per una merda de poma! I com que crisi no és la paraula més utilitzada de tot el planeta...

—Veus? Estàs emprenyada.



—Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?— enceta la veu greu i experimentada del coacher que apaga el projector i es dirigeix a un auditori ple de joves doctorats, doctorands i postgraduats d’ulleres de pasta, samarretes de ratlles i llampants sabates esportives mentre algú, des del darrera, obre els llums de la sala.

—Es podria dir —arrenca pulcrament un jove clenxinat de primera fila que sembla especialment orgullós del seu accent especial- que el treball dels actors ratlla perillosament l’histrionisme caient massa sovint en l’acudit fàcil. D’altra banda, la tria pel que fa a la il·luminació, sobretot en el tall final de l’episodi, és igualment desencertada en tant que

—ve d’Europa oi vostè, senyor Vidal Sasoon? —el talla el coacher que ja ha fet riure la claca de cervellets indies i encara continua —senyor Godard, on va estudiar vostè, a Cannes? Escolti’m setciències, m’importa un rave si les peres de la Jenkins les vèiem en un picat i la cara d’idiota del Pollard en un primer pla! Vostè sap on som? Situï’s per l’amor de Déu, som a Redmond (Washington). Vostè sap com n’és de privilegiat pel fet de seure en aquesta merda de cadira de plàstic? Sap quants genis matarien per ser al seu lloc? Faci el favor d’aixecar-se, venir a besar-me el cul i sortir volant per aquella porta d’allà al final. A la gent de recursos humans els diu que ve de part meva, que li vagin preparant el bitllet de tornada a Venècia mentre vostè s’espera mirant pelis de Sundance. Apa. Ja tarda— Torna al mateix posat de fa una estona, arqueja la cella i reprèn serenament —Molt bé, algú me’n pot dir alguna cosa?—

L’autoestima de la cinquantena de joves brillants que fan suar la sala romanen en un silenci esgarrifat que només escapça el propi coacher. Mig assegut a la taula, somriu, encén una cigarreta i amb un cert aire de desgana, treu el fum i els etziba,

—Exacte. No hi ha res a dir. El missatge és exactament aquest. L’empresa tallarà els collons de qualsevol de vosaltres que gosi dir ni que sigui així –i fa aquell gest pinçant dos dits amb l’índex lleugerament enretirat sobre el polze- a la competència. Ja sabeu especialment a qui. Si l’idiota que va oblidar el prototip de la pometa entre frapuccino i frapuccino hagués treballat per a nosaltres i no per aquella colla d’esnobs ara li hauríem dedicat un minut de silenci. M’explico?—

Amb posat amenaçador s’aixeca d’una revolada i es col·loca ample de pit entre els nois d’or que escolten la veu de l’amo més acollonits que cap altra cosa. Potser és per això l’home riu desvergonyidament. Torna a seure a la punta de la taula. Torna a la veu enganyosament melosa. Torna a parlar.

—Entesos, doncs, feu el favor de seure en rotllana que en Mike us ha preparat una dinàmica molt interessant. Mike?—

Dirigeix un gest inequívoc a un dels homes de vestit fosc i lluent acreditació que havien romàs al darrere de tot en el decurs de l’espectacle. Mentre els joves segueixen les indicacions, algú ha tornat a abaixar la llum i el projector remoreja un cop més al final de l’aula.


Aleshores se’m va acudir allò de combinar tsunami i terratrèmol. Brillant, oi? Us concedeixo que potser se me’n va anar una mica la mà però, sabeu on es fabrica la major part dels components necessaris per a tanta finestreta? El que passa és que no vaig caure en la central i tota la pesca i ara, mira, torna a començar. Aquest cop he provat de crear-la primer a ella i després a ell, més que res per provar. Ja us podeu imaginar que no els posaré pas Adam i Eva. M’he decidit per Josep i Maria. Què me’n dieu? Ja veus, eren els noms que tenia més a mà i així me’ls feia —què vols que et digui— més familiars. Veieu aquesta poma? Ni tocar-la. Si mengeu del fruit prohibit, sereu expulsats del Paradís. Immediatament, sense passar per la sortida ni cobrar les vint-mil peles. Que com ha anat? Això mateix, ni puto cas.


dilluns, 9 de setembre de 2013

UNA BAULA, NOMÉS





Van fer via a dur-los el segon però ja se'ls havia acabat la gana. Ella havia esperat que servissin el vi per començar a parlar i a ell el mig somriure se li havia glaçat. De sobte li va semblar que la música de coberts s'havia aturat i tots els ulls se li clavaven a sobre entre sorneguers i condescendents. Hauria perbocat allà mateix si n'hagués estat capaç i, en canvi, havia pres la copa i d'una glopada havia provat d'ofegar els tremolors que l'havien començat a trair. Sense esma per articular un discurs coherent, havia pretès que fos ella que estirés el fil de la conversa. 

  L’havia coneguda feia tant de temps que ja no sabria dir exactament quan. Generalment, al principi, els enamorats es relaten amb un cert misticisme —que es va repetint gairebé fins a extrems insuportables— cada una de les primeres vegades. Més endavant, es fixa un mínim comú denominador, a partir del qual es dóna per bona una determinada versió de la història. Aquesta és la que acaba per sobreviure. Sobretot gràcies a una estructura invisible de petits detalls que la fan duradora. No és el seu cas. Com que mai no han estat parladors, en la prehistòria havien preferit passar l’estona que l’edat i les circumstàncies els permetien menjant-se recíprocament a petons les anatomies. Es van estalviar un número gens a menystenir de mirades càndides i converses impertinents. A canvi, però, són incapaços de destriar un record d’un altre. No hi ha esdeveniments històrics que els puguin donar un cop de mà. No hi ha calaixeres a vessar de fotografies esgrogueïdes o entrades per al teatre. D’altra banda, la feina els ha dut a canviar tants cops de domicili que és impossible destriar casa seva d’una habitació qualsevol d’hotel.

  Però ara ella havia deixat anar la frase i esperava d’ell alguna mena de cordialitat, tot just la necessària per continuar endavant com qui no vol la cosa. Ell havia estat sempre el darrer. El tret de gràcia. El cotxe a punt. Els visques i els morin. El gargot per tota signatura. Què més se’n podia esperar? Per això l’astorament torna a vexar-li el costat esquerre de la boca —just on s’acaba el bigoti i comença la barba— amb un rictus matemàticament insuportable que ella coneix i que ell no pot evitar. Sobretot ara que no és permès fumar en establiments tancats. La finestra el crida. Mira les ones, tan violentes. No es vol fer de nit. Són tan llargues les hores.

   Ella hagués preferit mentir i esperar una destinació nova. S’hauria estimat més no saber, no entendre, no reconèixer cada un d’aquells símptomes evidents. Al capdavall, que no era el que havien fet sempre? Viure d’esquena. No donar mai la cara. No esperar explicacions. No era escrit enlloc que allò els podria passar, després de tants anys. I tanmateix no podia desfer-se’n com si res. Tots dos eren un de sol. Un coi d’equip. La mateixa màquina al servei de la mateixa causa. Es va mirar l’ampolla del vi i va envejar-ne l’etiqueta, tan plena d’especificacions. L’any, el lloc, un nom per sempre. Massa picant, pel seu gust. Ell aleshores allarga la mà buscant la seva i ella el deixa fer com si l’amor els fos permès. Els ulls del company que han après a disfressar la vergonya i la ira sota la mateixa expressió impermeable. Reconeixeria aquests ulls fins i tot de nit, fin
s i tot sota la tempesta.

   Sabia que aquelles paraules arribarien tard o d’hora però així i tot no havia gosat mai seure a esperar-les. D’ençà de la treva, havia semblat que el món girava rodó. Una casa era una casa. Un acordió, festa major. Les móres gairebé havien fet oblidar els esbarzers. Esperaven diumenge tota la setmana i llavors sortien a passejar poble enllà. Seien a berenar sota un roure altíssim que els parlava de llibertat mostrant-los orgullós les seves arrels i s’encaterinaven amb la crescuda del riu que havia tornat a fer petit el pont de pedra. Però quan arribaven a casa llegien els noms que una bústia mentidera feia presidir l’entrada al seu jardí. I quan, de nit, seien a taula i treien les armes per tornar-les a deixar a punt, sentien un pessic a l’estómac que haurien preferit estalviar-se i tornaven totes les cares que havien estripat. Feien l’amor amb els ulls tan oberts que feien mal. Sempre es torna a fer de dia, al preu que sigui.

 



Aquest blog segueix la cadena de blogs per la Independència de Catalunya que rebo de no paris de cosir i que passo a salut i rauxa
 

           

dilluns, 26 d’agost de 2013

POSTAL #28


 
 

Avui he sopat a cal poeta. Feia massa dies que defugia la invitació del seu avi per por d'escarbotar una distància que ja no sé reservar. Passejava per la casa gaudint d'una biblioteca que ha fet seves totes les parets i l'home m'ha vingut a trobar amb un got de vermut. El dibuix d'un petit somriure als seus llavis m'ha fet pensar en la tronera d'una fortificació que fa massa temps que es va rendir. Potser és culpa d'aquesta esquena amplíssima que sens dubte el seu nét no ha heretat. M'ha fet seure a l'eixida, sobre una banc de pedra que algú va assuaujar amb un vestit de punt. Un bosc de pins esperava amb sobergueria l'arribada del vespre i el seu silenci m'ha fet citar Tagore. Per compensar, de seguida he esmolat l'enginy per trobar una broma adequada. Ell m'ha ofert una riallada educada però al punt ha tornat a la metàfora inicial enfilant-se desvergonyidament en Thoreau. El perfum d'una promesa que venia del forn ens ha ofert un rescat per a les paraules.
 
 
 

dilluns, 19 d’agost de 2013

EL VIGILANT NOCTURN

 



El vigilant nocturn llegeix assegut al despatxet. En diuen així malgrat que són només quatre parets. L’ordinador que controla dues pantalles i mitja i un vell transistor que tan sols és útil per sintonitzar la mateixa freqüència d’una radio fórmula vergonyant. Darley li parla d’una ciutat exòtica i de l’amor que ell espera conèixer un dia o altre. És fosc. Tal i com correspon. S’aixeca a fer una passejada a contracor, conscient que tot serà al mateix lloc que sempre. S’atura a la tercera planta i seu a fumar capmassat pel degotall de paraules que és incapaç d’endreçar. Avorrit de ser l’amo del temps, puja al terrat i guaita la ciutat que dorm ajaçada després de les voluptats que a ell li són negades. Exhaureix l’esma comptant llums que ballen compassadament. Qui mena aquest ritme sincopat?, es demana en veu alta mentre veu un cotxe aturar-se als peus de l’edifici. I com que aleshores s’escolta esviduat, repeteix la pregunta forçant un tremp nou de trinca sense esperar altra cosa que el propi reconeixement.


dilluns, 5 d’agost de 2013

POSTAL #27


 
El poeta ha fet campana per venir a córrer amb mi aquest dimecres. Ja hi he parlat, no pateixis que no hi tornarà. M'ha fet enraonar més del que hauria volgut. De vosaltres dues, de l'accident. Ell fumava amb un posat seriós i greu, gairebé terapèutic. Sí, també li he fet prometre que no hi tornarà. No n'havia dit res a ningú, fins avui. Ni tan sols havia tornat a dir el seu nom, fins avui. Rere les dues síl·labes han comparegut els seus ulls per besar-me la memòria. De què rius, m'ha preguntat. És el primer dimecres que no ploro. Ara em fa l'efecte d'haver perdut tot aquest temps trobant-la a faltar per comptes de recordar-la. Saps què vull dir? De seguida que arribi a casa tornaré a trucar-te. T'estimo molt, em sents?
 
 

dilluns, 29 de juliol de 2013

POSTAL #26

 


El dimecres és l'únic dia que no faig classes. Dimecres, sí. No ho vaig triar jo. Ni els dies ni les hores no pertanyen a ningú, no es deixen triar així com així. El nostre dimecres és una tragèdia però bé hi ha d'haver qui conegui dimecres de joia, oi? Avui t'he trucat. Ja saps que he estat jo. Ens hem entès els silencis igual que abans ens compreníem les paraules. N'he tingut prou de sentir-te la veu en respondre. No cal ni la meitat dels mots de Monterrosso per explicar una història. Tu, un de sol. No he amagat el número. Molletes de pa per si les vols resseguir. Saps que faig quan arriba un altre dimecres? Surto a córrer fins al salt. Ja ho veuràs que és una bona passejada. Quan sóc dalt de tot sec i repasso partitures imaginàries. Fumo dos o tres mil cigarrets i, només cap al final, just abans de tornar, ploro una estona que no et sabria dir si és llarga o curta. Deixo anar un renec, un crit animal que no conec i engego a córrer muntanya avall. 
 
 
 

dilluns, 22 de juliol de 2013

POSTAL #25

 

Si fossis aquí et faria venir de seguida a afinar el piano de l'escola. No sé del cert si és tossut o només entremaliat. Una agonia inesgotable que la canalla ha començat a odiar, això segur. M'agrada fer-los tancar els ulls durant les audicions. Hi ha una lliçó al dibuix de cada parpella. Només un de sol és capaç d'arribar al final sense badar la mirada. És clar que tothom sap que és poeta, naturalment llevat d'ell . Cal que et digui que toca el violí? La setmana passada em va demanar per Tartini i vam acabar parlant de Borges. Tal com ho sents. Viu amb la seva mare i un avi sord i desmemoriat que sovint oblida qualsevol cosa que no valgui la pena i que és l'amo dels llibres que ell devora a cada racó. Com que la seva mare fa de mestra, ell es passa mitja vida a l'escola i molts dies compartim les amanides a l'hora de dinar. En general no el sents badar boca però quan som tots dos sols no el faries callar. T'agradaria.