dilluns, 28 de gener del 2013

O PER DESGRÀCIA




No gosava mirar-la quan hi parlava per por que tothom descobrís allò que ell havia descobert el primer dia, abans i tot. Era capaç de donar mil voltes a l'habitació —els ulls resseguint el paper pintat— per tal d'evitar la seva mirada, i tornar a començar. I tanmateix, no volia fer altra cosa que mirar-la. I ho feia furtivament cada cop que en tenia l'ocasió. Aprofitava qualsevol descuit com un lladre per omplir-se la retina de retrats que després repassaria amb delit tot sol a casa, un per un. El to del seu clatell, la caiguda d'un ble dels seus cabells, el moviment crític d'una cella altiva, les cames encreuades, els llavis a mitja paraula. De vegades, l'atzar d'un gest quotidià feia que els dits d'ella freguessin per espai d'un instant la pell d'ell i cap dels dos no enretirava aquell horitzó prohibit i ell volia creure que ella sentia exactament la mateixa tebior que sentia ell. Però se'n desdeia de seguida perquè l'edat l'havia fet prendre consciència del perill que representa confondre un desig pel que no és. I aleshores s'estava dies sense sentir-li la veu, odiant el propi coratge que l'obligava a mantenir la distància exacta entre les paraules d'ella i la seva creixent necessitat de sentir-les. Feia veure que no llegia el seu nom a totes les cançons que escoltava. Però ella tornava a comparèixer amb la naturalitat dels dies que s'estrenen amb indiferència, i a ell se li escapava seure-hi ben a la vora, boig per passar-li el braç per la cintura. Hi encetava una conversa distretament fins que el colpia adonar-se que tornava a marejar els ulls per a no clavar-los definitivament en les seves parpelles. Perquè havia assajat mil cops aquell moment, havia estat mil cops a punt de travessar aquell fil tibat que el corcava per dins. Però a darrera hora, la certesa  d'aquell error immens li glaçava els moviments i desdibuixava les petjades dels seus enutjosos mots encara per dir. Per sort. O per desgràcia.  
 

5 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Molt fina és la línia entre la sort i la desgràcia, vull dir que ella s'ho podia imaginar, vull dir, que ell s'ho volia creure, vull dir... què s'ho podien haver parlat, cony!

Josep ha dit...

Atzar, però no només atzar.

Nitamiu ha dit...

Ufff quina tensió....i quants/quantes poden arribar a viure/sentir aquestes passions secretes...

Sílvia ha dit...

El teu text es mou perfectament pel vertigen del desig. És veritat que arriba un moment en què fa molta por passar a l'acció per por que no sigui un desig compartit. A mi, segons com, em fa més por el vertigen que la caiguda. Bon relat!

Anònim ha dit...

Jo crec quer per desgràcia.