dilluns, 25 de febrer de 2013

LA SOLITUD DELS SOTERRANIS

 


La bomba havia estat sempre al soterrani. Abans que en Hans nasqués ja era allà, sota la tercera rajola just després de l'escala, amb el detonador a punt que algú la trepitgés. Era allà abans que els seus pares compressin la casa i abans que els qui l'havien venuda hi haguessin anat a viure. I en tot aquell temps mai ningú havia posat el peu sobre aquell quadrat fatal. Podria ser que l'interruptor per accionar la llum d'aquella cova llòbrega hi tingués força a veure. Havies d'acabar de baixar, aleshores girar a mà dreta i cercar a les palpentes un mecanisme vell i senzill que reposava arrapat a la humitat de la paret. D'alguna manera, sense adonar-te'n, ja havies superat l'obstacle invisible que tornaves a evitar quan repeties una rutina idèntica cada vegada que sorties del cau. Els destinataris d'aquella broma terrible havien patit la mateixa sort i els qui l'havien preparada havien fugit sense saber que la seva venjança no seria prou ben resolta. O potser sí. Els pares d'en Hans havien arribat del mateix país que els infames i havien decidit de guardar els records d'una guerra massa amarga justament amb les ampolles de vi en aquell forat ple de pols. Per a en Hans, el soterrani era igual prohibit que desitjat i, a causa de la seva edat, mai no havia gaudit del moment de solitud que se n'hauria fet còmplice. Somiava tresors, aventures i corredors secrets que entenia que no podria veure fins que seria massa gran per ignorar-ne la invenció. I tanmateix, guardava sota els jerseis de llana del seu armari una llanterna que havia pispat del seu amic Isaïes una nit que l'havia convidat a dormir a casa seva. El dia que va fer deu anys, una tempesta inoportuna li va esgarriar la nit. Els llençols se li enganxaven a les parpelles i les ungles li feien tan de mal que va haver d'anar al lavabo. Els pares dormien i sentia grinyolar el parquet sota els seus peus com un pecat. De baix estant, la porta de la bodega se'l va mirar amb insolència. Respirà tan fons que va patir que el son dels seus pares no s'hagués desvetllat. Tornà a l'habitació, prengué la llanterna d'una revolada i s'encaminà gairebé surant per sobre les làmines de fusta. Amb la mà al pany, incapaç de continuar de resultes d'una pluja empipadora i violenta que li amoïnava els pensaments, es va asseure allà mateix i es quedà adormit pensant en l'estrella, un gat dels veïns que havia apedregat l'estiu passat. Abans però va tenir prou esma per ocultar la lot a la butxaca del seu pantaló de pelfa.
     L'endemà, enlloc del despertador, va sentir els crits del pare que no trobava la manera d'arreglar els ploms que havien fugit amb la nit. L'aigua s'havia convertit en una neu que enfosquia la casa i el poble sencer, de tan blanca com era. Per sort, l'olor del zupfkuchen —que feia de la cuina un paradís— li va concedir el desig de tornar al seu llit sense que ningú s'adonés d'on havia passat la lluna. Va tornar a baixar, desmanyotadament dissimulat, convençut que els jerseis de llana encara resultaven un bon amagatall pel seu tresor de llum. Va abraçar la mare pel darrere, tal i com ella preferia sovint, i va tornar a sentir el pare cridant a través d'una foscor que el forn provava de menystenir. A l'hora de sopar, es diria que tot era exactament al mateix lloc. Els renecs del pare d'en Hans, el somriure glaçat de la mare i un negre postís que no havia desaparegut en tota la jornada. Fins i tot els llamps i els trons havien decidit no enretirar-se ni una passa. Se'n va anar a dormir determinat a baixar al soterrani aquella mateixa nit, però es va adormir de seguida i no es va recordar que la tragèdia disfressada d'aventura l'esperava al pis de baix.
     Quan en Hans i la Joanna es van casar, no van dubtar a triar la vella casa dels pares d'ell per a establir-se. Els avantpassats d'ella s'havien criat al mateix poble. Potser a la mateixa casa i tot, havien decidit. Compartien, doncs, una sola emoció del retorn. Van tenir de seguida en Pau. Jugava a les escales del soterrani mentre el seu pare triava el millor vi per al sopar. Encara no parlava però tenia els ulls tan oberts que hom coincidia a determinar que no li calien les paraules. Se'ls abraçava al vespre i s'adormia al sofà amb les cames a les cuixes d'en Hans i el caparró a la falda de la Johanna. Com que no era entremaliat, en Hans no va entendre com és que el seu fill duia una rajola entre les mans i cridava sense dir res mentre corria cap a ell. La Johanna tot just sortia de la cuina perquè havien tornat a saltar els ploms. La instal·lació no era capaç d'emmotllar-se als nous temps tan de pressa com hagués calgut.  En Hans va agafar el seu fill de la mà i va buscar a les palpentes la veu de la seva dona que ja posava el peu al primer esglaó de la bodega. Tots tres van fer un bot quan van sentir els cops a la porta. Els amics americans ja eren aquí. La Johanna va pujar en Pau al coll i va fugir cap a l'entrada. La foscor el va ajudar a sentir les veus de l'Olga i l'Ivan que també havien arribat d'hora. Com que hi eren tots, es va espavilar a trobar el quadre dels diferencials per tornar a posar la llum al seu lloc.
     Mentre sopaven, en Pau jugava amb els convidats. Havien construït un mur amb les copes que dividia en dues meitats la gran taula del menjador i el petit jugava a escapolir-se d'un costat a l'altre arrossegant molles de pa amb els coberts. En Hans es va servir l'últim glop de vi i s'aixecà per baixar al celler. Quan era a punt d'arribar al darrer esglaó, encara a les fosques, sentí la veu de la Johanna i tornà al capdamunt per tal d'entendre què li volia. Sentí un gran enrenou i s'apressà cap a la taula. La criatura havia deixat anar la seva primera paraula: BUM!
 
 

4 comentaris:

Ramón Sanz ha dit...

Molt BUM!

Pau Roig ha dit...

Encara continuara, no?

Anna Tomàs ha dit...

ufff! tinc el cor encongit!!!
Brutal!

pons007 ha dit...

els nens sempre aprenen primer les paraules clau ;)